✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯ TICKETS AVAILABLE HERE ✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯
Cordova is pleased to announce a fundraising gala in support of its 2025 program on Saturday 30th November, from 19-02h at FOC.
This gala is led with a benefit sale of artworks donated by collaborators and friends of the organization, with generous contributions by:
Eva Fàbregas
Jasmine Gregory
Deborah Joyce Holman
Lydia Ourahmane
Daniel Steegmann
In addition we will be producing a limited run of artist designed t-shirts by recent collaborators and friends Bruno Zhu and Sophia Al-Maria, a poster by Wicboyx, as well as a new Cordova t-shirt and keychain.
The gala will feature sets and performances by musicians and DJ’s including:
Caracol
DJ Baby Bitch
Engalanan
Ikram Bouloum
Jokkoo
Mona Khaled
Noela Covelo Velasco
Selectya Glossy
With set design by Choro
We will offer the following options for entrance to the gala event:
Normal Entry (keychain included) - 15.00eu
Special Entry (keychain + @wicboyx print included) - 25.00eu
Reduced entry - 10.00eu
✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯ TICKETS ✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯
Thank you to all of our supporters.
Flyer by: @blue.star.princess
Location: FOC - Carrer de l'Encuny 24, 3rd Floor. 08038 Barcelona.
✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯ ENTRADAS DISPONIBLES AQUÍ ✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯
Cordova está feliz de anunciar una gala de recaudación de fondos en apoyo de su programa 2025 el sábado 30 de noviembre, de 19 a 02 h en FOC.
Esta gala está encabezada por una venta benéfica de obras de arte donadas por colaboradores y amigos de la organización, con generosas aportaciones de:
Eva Fàbregas
Jasmine Gregory
Deborah Joyce Holman
Lydia Ourahmane
Daniel Steegmann
Además, produciremos una edición limitada de camisetas diseñadas por nuestros recientes colaboradores y amigos Bruno Zhu y Sophia Al-Maria, un póster de Wicboyx, así como una nueva camiseta y un llavero de Cordova.
La gala contará con sets y actuaciones de músicxs y DJ’s entre los que se incluyen:
Caracol
DJ Baby Bitch
Engalanan
Ikram Bouloum
Jokkoo
Mona Khaled
Noela Covelo Velasco
Selectya Glossy
Con escenografía de Choro
Ofrecemos las siguientes opciones de entrada al evento de gala:
Entrada normal (llavero incluido) - 15,00eu
Entrada especial (llavero + lámina @wicboyx incluida) - 25,00eu
Entrada reducida - 10,00eu
✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯ ENTRADAS ✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯
Gracias a todas las personas que nos están apoyando.
Flyer de: @blue.star.princess
Ubicación: FOC - Carrer de l'Encuny 24, 3rd Floor. 08038 Barcelona.
✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯ ENTRADES DISPONIBLES AQUÍ ✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯
Cordova està feliç d'anunciar una gala de recaptació de fons en suport del seu programa 2025 el dissabte 30 de novembre, de 19 a 02 ha FOC.
Aquesta gala està encapçalada per una venda benèfica d'obres d'art donades per col·laboradors i amics de l'organització, amb aportacions generoses de:
Eva Fàbregas
Jasmine Gregory
Deborah Joyce Holman
Lydia Ourahmane
Daniel Steegmann
La gala comptarà amb sets i actuacions de músicxs i DJ entre els quals s'inclouen:
Caracol
DJ Baby Bitch
Engalanan
Ikram Bouloum
Jokkoo
Mona Khaled
Noela Covelo Velasco
Selectya Glossy
Amb escenografia de Choro
Oferim les opcions d'entrada següents a l'esdeveniment de gala:
Entrada normal (clauer inclòs) - 15.00eu
Entrada especial (clauer + print de @wicboyx inclòs) - 25.00eu
Entrada reduïda - 10.00eu
✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯ ENTRADES ✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯✩⭒✯
Gràcies a totes les persones que ens recolzen.
Cartell de: @blue.star.princess
Ubicació: FOC - Carrer de l'Encuny 24, 3rd Floor. 08038 Barcelona.
ENCAIXAR is a collective exhibition by Gemma Ferreón, Cinthya Fung and Mercedes Saya Rosés, three members of the Catàrsia collective. The show consists of three pieces/devices/boxes that address and question the processes of migration, mourning, and uprooting, but also memory, care, home and community. Catàrsia is a group of artists and activists of Asian descent and this is the first time that their work is presented as an art exhibition. The installation is a continuation of an activation/workshop produced as a result of their residency at CCCB which was mentored by independent journalist, researcher and curator Nancy Garín.
In the first room is Balikbayan Box by Gemma Ferreón. “Balik” (Tagalog for “to return”) - “Bayan” (Tagalog for “country”). An 80L box is used by Filipino families in the diaspora to send all kinds of products and messages as a substitute for the care, affection and presence that migrants cannot give to their families. A joint message-song plays from inside the box, which describes the artist’s own story as well as the stories of other migrant communities. This audio serves as the first element and starting point of an archive that Ferreón is creating with members of the Filipino community in Barcelona.
Next, in the second room, there are the pieces sPAIN by Cinthya Fung and Casa-caja de muñecas by Mercedes Saya Rosés. sPAIN is an installation-video game that emulates the waiting room that migrants face in order to obtain residency status in Spain. Through humor the work pokes fun at how complex and absurd these processes are, making it an almost impossible game to win.
Casa-caja de muñecas is an installation representation of the artist's childhood bedroom and displays some of the zines created in the workshop held at the CCCB that depict the participants' childhood homes. The room displays miniature objects, toys, plates of food and figurines that refer to the childhoods and territories of origin of the Asian diasporas.
This exhibition is co-curated by Cory John Scozzari and Jonah Kawri Ramírez Sturzenegger.
ENCAIXAR es una exposición colectiva de Gemma Ferreón, Cinthya Fung y Mercedes Saya Rosés como parte del colectivo Catàrsia. Se compone de tres piezas/dispositivos/cajas que abordan y cuestionan los procesos de migración, duelo, desarraigo pero también de memoria, cuidados, hogar y comunidad. El colectivo Catàrsia es un grupo de artistas y activistas asiáticodescendientes y esta es la primera vez que su trabajo se presenta como una exposición de arte. La instalación es una continuación de una activación/taller producida como resultado de su residencia en el CCCB que contó con la mentoría de la periodista independiente, investigadora y comisaria Nancy Garín.
En la primera sala se encuentra la obra Balikbayan Box de Gemma Ferreón. “Balik” (en tagalog, “volver”) - “Bayan” (en tagalog, “país”). Una caja de 80L de capacidad se usa por las familias filipinas en la diáspora para enviar todo tipo de productos y mensajes a modo de sustitutivo de los cuidados, el afecto y la presencia que las personas migradas no pueden dar a sus familias. Desde el interior de la caja suena una canción-mensaje conjunta que sirve como primer elemento y punto de partida del archivo de la diáspora de la comunidad filipina (aunque también incluye otras comunidades migrantes) de Barcelona.
A continuación, en la segunda sala se encuentran las piezas sPAIN de Cinthya Fung y Casa-caja de muñecas de Mercedes Saya Rosés. sPAIN se trata de una instalación-videojuego que emula la sala de espera a la que se enfrentan las personas migrantes para conseguir regularizarse en el estado español, y usa el humor para evidenciar lo complejo y absurdo que son estos procesos haciendo que sea un juego casi imposible de ganar.
Casa-caja de muñecas es una instalación que representa la habitación de infancia de la artista y en la que se muestran algunos de los fanzines resultado del taller previo que tuvo lugar en el CCCB que escenifican los hogares de la infancia de les participantes. En la habitación se muestran miniaturas de objetos, juguetes, platos de comida y figuras que remiten a las infancias y territorios de origen de las diásporas asiáticas.
Esta exposición está co-curada por Cory John Scozzari y Jonah Kawri Ramírez Sturzenegger.
ENCAIXAR és una exposició col·lectiva de Gemma Ferreón, Cinthya Fung i Mercedes Saya Rosés com a part del col·lectiu Catàrsia. Es compon de tres peces/dispositius/caixes que aborden i qüestionen els processos de migració, dol, desarrelament però també de memòria, cures, llar i comunitat. El col·lectiu Catàrsia és un grup d'artistes i activistes asiàtics descendents i aquesta és la primera vegada que el seu treball es presenta com una exposició d'art. La instal·lació és una continuació d'una activació/taller produïda com a resultat de la seva residència al CCCB que va comptar amb la mentoria de la periodista independent, investigadora i comissària Nancy Garín.
A la primera sala hi ha l'obra Balikbayan Box de Gemma Ferreón. “Balik” (en tagalog, “tornar”) - “Bayan” (en tagalog, “país”). Una caixa de 80L de capacitat s'usa per les famílies filipines a la diàspora per enviar tot tipus de productes i missatges a manera de substitutiu de les cures, l'afecte i la presència que les persones migrades no poden donar a les seves famílies. Des de l'interior de la caixa sona una cançó-missatge conjunta que serveix com a primer element i punt de partida de l'arxiu de la diàspora de la comunitat filipina (tot i que també inclou altres comunitats migrants) de Barcelona.
A continuació, a la segona sala es troben les peces sPAIN de Cinthya Fung i Casa-caja de muñecas de Mercedes Saya Rosés. sPAIN es tracta d'una instal·lació-videojoc que emula la sala d'espera a què s'enfronten les persones migrants per aconseguir regularitzar-se a l'estat espanyol, i utilitza l'humor per evidenciar com són de complexos i absurds aquests processos fent que sigui un joc gairebé impossible de guanyar.
Casa-caja de muñecas és una instal·lació que representa l'habitació d'infància de l'artista i on es mostren alguns dels fanzines resultat del taller previ que va tenir lloc al CCCB que escenifiquen les llars de la infància dels participants. A l'habitació hi ha miniatures d'objectes, joguines, plats de menjar i figures que remeten a les infàncies i territoris d'origen de les diàspores asiàtiques.
Aquesta exposició està co-curada per Cory John Scozzari i Jonah Kawri Ramírez Sturzenegger.
A 25-minute performance that mixes different dance styles such as hip hop, heels and Kathak to express Houc's experience as a daughter of migrants. The performance is divided into different stages in which the artist goes through processes such as adapting versus resisting, pain, vulnerability and empowerment. The piece also includes several costume changes with clothing commissioned specifically for this piece by Sebastián Guzmán, and a section in which the music stops completely and you can only hear the music created by the movement of the Ghungroos tied to her ankles.
This performance was part of the Artifici(s) commission for the Raval(s) 2024 festival by Fundació Tot Raval.
Photography by Atoq Wallpa Sua.
Performance de 25 minutos en la que mezcla distintos estilos de danza como hip hop, heels y Kathak para exponer la experiencia de Houc como hija de migrantes. La performance se divide en distintas estaciones en las que la artista atraviesa procesos como adaptarse versus resistirse, el dolor, la vulnerabilidad y el empoderamiento. La pieza también incluye varios cambios de vestuario con prendas creadas específicamente para la obra, por Sebastián Guzmán, y una sección en la que se para por completo la música y sólo se escucha la música creada por el movimiento de los Ghungroos atados a sus tobillos.
Esta performance formó parte de la comisión Artifici(s) para el festival Raval(s) 2024 de la Fundació Tot Raval.
Fotografía de Atoq Wallpa Sua.
Performance de 25 minuts en què es barreja diferents estils de dansa com hip hop, heels i Kathak per a exposar l'experiència de Houc com a filla de migrants. La performance es divideix en diferents estacions on l'artista travessa processos com adaptar-se versus resistir-se, el dolor, la vulnerabilitat i l'apoderament. La peça també inclou diversos canvis de vestuari amb peces creades específicament per a l'obra, per Sebastián Guzmán, i una secció en què es para completament la música i només s'escolta la música creada pel moviment dels Ghungroos lligats als seus turmells.
Aquesta performance va formar part de la comissió Artifici(s) per al festival Raval(s) 2024 de la Fundació Tot Raval.
Fotografia de Atoq Wallpa Sua.
This exhibition brings together two works that have been made in the studio, in community, in my grandma’s house, in transit, and in reflection. In all these places I’ve been seeking the root. This then became the roots, and has evolved into a desire for defining the placing of my ancestors and elders on the fractal grounds of a Jamaican family lineage. Our lineages are often winding, naturally concentric, and inherently vast with the landings and arrivals of the Jamaican diaspora most prominently being in the UK, Canada, USA, and, least commonly but relevant in my great grandmother’s family’s case, other countries in the Caribbean.
I don’t know my father, which has long been his decision, but I do know and love my favourite family member: Joyce Millicent Thompson, née Bailey. The discussion of family has always stemmed from and been experienced through the women of my immediate familial holding: Joyce my grandma, my mother, auntie, cousin, and myself. Yet, the root of our family seems to stop and start at ‘Teenie’ Bailey, née Anthoney S. Bailey. Spiritually, I felt called to know more.
In Jamaican culture, the older generation and those born there often live their whole lives going by a patois nickname, so much so that even family members might not know their original birth names. So far, through making this work, I’ve uncovered three birth names unknown to my grandma and her cousins. Knowing the interwoven relationships typical of Jamaican families and the various failed attempts at tracing our family in the linear Western tree system/style, I sought out a truer abstract depiction of us. During my research I came across Erna Brodber’s Nothing’s Mat, a novel whose protagonist is tasked with writing a paper for her final exam project on the West Indian family. Opting to use her own extensive familial constellation as a case study she soon realises that the traditional academic or anthropological format is grossly inadequate and she opts instead to physically create a singular circular mat for each member.
Patricia Noxolo, an interlocutor of mine, has analysed Nothing’s Mat in her essay Caribbean In/Securities (in Issue 57 of Small Axe, which she guest edited) where she named the book a ‘fractal fabric of community’. She writes, ‘Brodber’s narrator explains that these are fractal communities, in which people make complex, multiple connections one with another, generation after generation, in repeating patterns of seemingly ad hoc affinity and adoption, often simply because they care for each other: “We feel for each other and carry each other’s pain and blessing so much so that if the designated one cannot or will not perform, we take on the task”’(103)¹. Novels cannot stand in for lived experience, but they can play their part in articulating that experience. Like in Nothing’s Mat, each of the mats that make up this work represent a person in my family.
Sisal, the material used to create this work, was first introduced to Jamaica in 1886 from Yucatan, Mexico. A document I own from the same year titled ‘Sisal Hemp, its Adaptation to Jamaica, Planting, Working, General management and Final Out-turn’ by Daniel J. Stoddart describes in detail the way someone could grow, dry, and harvest sisal as well as the best conditions to do so. Purchasing this archival document, sourcing images of Jamaican women working in a sisal factory in Clarendon, Jamaica in the early 1900s, and reading Brodber describe sisal led me to learn more about the plant for myself. Although jute is more commonly used today, it is not grown in Jamaica. Only its close relative, sisal, was brought over and introduced as a potential burgeoning crop by the Jamaican Government for the agricultural industry.
To be of/from the Caribbean is to have a large and extended family. Cousins are childhood friends and aunties are the women living next to you on the street. Community as family is ever-present. I love the vernacular we build for ourselves, much like patois being birthed as the Jamaican Creole from British English making ‘outside child’ commonplace, or the language that poets give weight to like ‘shifted child’ by Olive Senior (Poet Laureate of Jamaica 2021-2024). Both mean the same thing and describe many of the figures that exist in my family mat: ‘What the trope of the shifted child does …is show a family constituted more by a process of affiliation than filiation. This is an important concept in ideological terms since it challenges the primacy of the nuclear family as the structural unit in homogenised models of a culture’s social matrix. In turn, recognition of affiliative family structures prompts us to interpret child dispersal…as more than simply an index of colonial alienation’².
Additionally, I was thinking of the female reproductive system needed for this and the history of the forgotten labour of black women within the slave trade. Therefore, The stories of her naming; the souls of her Being is presented alongside I: Severance From The Spliced Womb. I realised the wombs the work represents are severed from an ongoing spliced womb. ‘The’ spliced womb instead of ‘a’ as it is in reference to all the black women’s wombs that have been sliced to then be brought back together again for consistent reuse and reproduction for the labour needed for the beginning of the Capitalocene. There are three works in the series representing, in their own way, a triadic theme that has followed me since my birth and is present in Black history. As the first of the series (where the number at the beginning of the title acts like ordinals) this reveals the first attempt to hold the body together as present in the ever-shifting, unstable relationship between body and non-body, between dis-membering and re-membering³ that haunts the Caribbean past, present and thus future.
While the Severance From The Spliced Womb series is complete, The stories of her naming; the souls of her Being is ever-evolving and to be ever-added to as more family members are discovered and in turn born. This work is for my family, by my family, and belongs to our family. It is not to be stepped on as this would step on the souls of my ancestors and those living. It is not to be sat on as this would sit on the souls of my ancestors and those living. It is not to be sold as this would sell the souls of my ancestors and those living. It is my most important and personal work to date. And it shall remain so.
These works celebrate the beauty and the reality of family structures in Jamaica. Our birth is meaningless until it is social⁴. Until we are socialised, we are not part of a community, culture, faith, practice or, frankly, we are not beings. Fractal Being demonstrates that it is innate to our being to be fractal as Caribbean descendants. Being denotes both the verb as an act to follow and the noun of a human being as reflective of the many souls in and outside of the gallery. I am proud to be a fractal Jamaican and take all the beings I love with me on my journey in the world.
¹ Caribbean In/Securities: An Introduction, Patricia Noxolo, 2018
² ‘Let them know you have broughtuptcy’: Childhood and child-subjects in Olive Senior’s short stories. Helen Gilbert, 2004
³ ‘Post-Colonial Girl-Children in Olive Sénior's Short Stories’. Begoña Vilouta Vázquez, 2002. University of Santiago.
⁴ ‘Part 3: Women and the Laws’. 40:42. Hortense Spillers’ Du Bois Lecture Series. Accessed: https://www.youtube.com/watch?v=AxzmS49kqv0
List of Works:
The stories of her naming; the souls of her Being
Sisal and thread
Dimensions variable
2024
I: Severance From The Spliced Womb
Anti-climb paint on metal
48 x 46.3 x 3 cm
2024
The stories of her naming; the souls of her Being was produced in collaboration with Ville de Bordeaux – CAPC and PALO Art Productions. Special thanks to Soft Opening, London.
Esta exposición reúne dos obras realizadas en el estudio, en comunidad, en casa de mi abuela, en tránsito y en reflexión. En todos estos lugares he estado buscando la raíz. Esto luego se convirtió en las raíces, y ha evolucionado en un deseo de definir la colocación de mis antepasados y ancianos en los terrenos fractales de un linaje familiar jamaicano. Nuestros linajes son a menudo sinuosos, naturalmente concéntricos e inherentemente vastos, con desembarcos y llegadas de la diáspora jamaicana más prominentes en el Reino Unido, Canadá, EE.UU. y, menos comúnmente pero relevante en el caso de la familia de mi bisabuela, en otros países del Caribe.
No conozco a mi padre, lo que ha sido su decisión desde hace mucho tiempo, pero sí conozco y quiero a mi familiar favorita: Joyce Millicent Thompson, de soltera Bailey. La discusión sobre la familia siempre ha surgido y se ha vivido a través de las mujeres de mi entorno familiar más cercano: Joyce, mi abuela, mi madre, mi tía, mi prima y yo misma. Sin embargo, la raíz de nuestra familia parece detenerse y comenzar en «Teenie» Bailey, de soltera Anthoney S. Bailey. Espiritualmente, me sentí llamada a conocer más.
En la cultura jamaicana, la generación mayor y los nacidos allí suelen vivir toda su vida con un apodo patois, hasta el punto de que incluso los miembros de la familia pueden desconocer sus nombres de nacimiento originales. Hasta ahora, tras hacer este trabajo, he descubierto tres nombres de nacimiento desconocidos para mi abuela y sus primos. Conociendo las relaciones entrelazadas típicas de las familias jamaicanas y los varios intentos fallidos de trazar nuestra familia en el sistema/estilo lineal de árbol occidental, busqué una representación abstracta más auténtica de nosotros. Durante mi investigación me topé con Nothing's Mat (Nada es mate), de Erna Brodber, una novela cuya protagonista debe escribir un trabajo para su proyecto de examen final sobre la familia antillana. Opta por utilizar su propia constelación familiar como caso de estudio y pronto se da cuenta de que el formato académico o antropológico tradicional es totalmente inadecuado y opta en su lugar por crear físicamente una estera circular singular para cada miembro.
Patricia Noxolo, una de mis interlocutoras, ha analizado Nothing's Mat en su ensayo Caribbean In/Securities (In/Seguridades caribeñas) (en el número 57 de Small Axe, del que es editora invitada), donde denomina al libro «tejido fractal de comunidad». Escribe: «El narrador de Brodber explica que se trata de comunidades fractales, en las que las personas establecen complejas y múltiples conexiones entre sí, generación tras generación, en patrones repetitivos de afinidad y adopción aparentemente ad hoc, a menudo simplemente porque se cuidan entre ellos: “Sentimos los unos por los otros y cargamos con el dolor y la bendición de los demás, hasta el punto de que si el designado no puede o no quiere cumplir, nosotros asumimos la tarea”»(103)¹. Las novelas no pueden sustituir a la experiencia vivida, pero pueden contribuir a articularla. Como en Nothing’s Mat, cada una de las esteras que componen esta obra representa a una persona de mi familia.
El sisal, el material utilizado para crear esta obra, se introdujo por primera vez en Jamaica en 1886 procedente de Yucatán (México). Un documento que poseo de ese mismo año, titulado «Sisal Hemp, its Adaptation to Jamaica, Planting, Working, General management and Final Out-turn (El cáñamo sisal, su adaptación a Jamaica, plantación, explotación, manejo general y resultado final)», de Daniel J. Stoddart, describe con detalle la forma en que alguien podía cultivar, secar y cosechar el sisal, así como las mejores condiciones para hacerlo. La compra de este documento de archivo, la búsqueda de imágenes de mujeres jamaicanas trabajando en una fábrica de sisal en Clarendon, Jamaica, a principios del siglo XX, y la lectura de Brodber describiendo el sisal me llevaron a aprender más sobre la planta por mí misma. Aunque el yute es más común hoy en día, no se cultiva en Jamaica. Sólo su pariente cercano, el sisal, fue traído e introducido como un cultivo potencialmente floreciente por el Gobierno jamaicano para la industria agrícola.
Ser del Caribe es tener una familia grande y extensa. Los primos son amigos de la infancia y las tías son las mujeres que viven junto a ti en la calle. La comunidad como familia está siempre presente. Me encanta la lengua vernácula que construimos para nosotros mismos, como el patois, que nació como criollo jamaicano a partir del inglés británico y que hizo que “outside child” (niño de fuera) se convirtiera en algo común, o el lenguaje al que los poetas dan peso, como “shifted child” (niño desplazado) de Olive Senior (Poeta Laureada de Jamaica 2021-2024). Ambos significan lo mismo y describen muchas de las figuras que existen en mi tapete familiar: «Lo que hace el tropo del niño desplazado ...es mostrar una familia constituida más por un proceso de afiliación que de filiación. Se trata de un concepto importante en términos ideológicos, ya que cuestiona la primacía de la familia nuclear como unidad estructural en los modelos homogeneizados de la matriz social de una cultura. A su vez, el reconocimiento de las estructuras familiares afiliativas nos lleva a interpretar la dispersión infantil... como algo más que un simple índice de alienación colonial»².
Además, pensaba en el sistema reproductor femenino necesario para ello y en la historia del trabajo olvidado de las mujeres negras en la trata de esclavos. Por ello, The stories of her naming; the souls of her Being (Las historias de su nombrado; las almas de su Ser) se presenta junto a I: Severance From The Spliced Womb (I: Separación del útero empalmado). Me di cuenta de que los úteros que representa la obra están separados de un útero empalmado. “El” útero empalmado en lugar de “un”, ya que hace referencia a todos los úteros de mujeres negras que han sido cortados para volver a unirlos y reutilizarlos para la reproducción de la mano de obra necesaria para el comienzo del Capitaloceno. Hay tres obras en la serie que representan, a su manera, un tema triádico que me ha seguido desde mi nacimiento y que está presente en la historia Negra. Como primera de la serie (en la que el número al principio del título actúa como ordinal), esto revela el primer intento de mantener unido el cuerpo como presente en la siempre cambiante e inestable relación entre cuerpo y no cuerpo, entre “re-membering and dis-membering”³ (des-membrando y re-cordando) que atormenta el pasado, el presente y, por tanto, el futuro del Caribe.
Aunque la serie Severance From The Spliced Womb está completa, The stories of her naming; the souls of her Being, están en constante evolución y se irán ampliando a medida que se descubran y nazcan más miembros de la familia. Este trabajo es para mi familia, por mi familia, y pertenece a nuestra familia. No se debe pisar, ya que se pisarían las almas de mis antepasados y de los vivos. No hay que sentarse sobre ella, ya que esto supondría sentarse sobre las almas de mis antepasados y de los vivos. No se debe vender, porque se venderían las almas de mis antepasados y de los vivos. Es mi obra más importante y personal hasta la fecha. Y seguirá siéndolo.
Estas obras celebran la belleza y la realidad de las estructuras familiares en Jamaica. Nuestro nacimiento carece de sentido hasta que es social⁴. Hasta que no somos socializados, no formamos parte de una comunidad, cultura, fe, práctica o, francamente, no somos seres. Fractal Being demuestra que es innato a nuestro ser ser fractal como descendientes caribeños. “Being” (Ser) denota tanto el verbo como un acto a seguir y el sustantivo de un ser humano como reflejo de las muchas almas dentro y fuera de la galería. Estoy orgullosa de ser una jamaicana fractal y de llevar conmigo a todos los seres que amo en mi viaje por el mundo.
¹ Caribbean In/Securities: An Introduction (In/Seguridades caribeñas: Una introducción), Patricia Noxolo, 2018
² ‘Let them know you have broughtuptcy’: Childhood and child-subjects in Olive Senior’s short stories. Helen Gilbert, 2004
³ ‘Post-Colonial Girl-Children in Olive Sénior's Short Stories’. Begoña Vilouta Vázquez, 2002. Universidad de Santiago de Compostela.
⁴ ‘Parte 3: Women and the Laws (Mujeres y las Leyes)’. 40:42. Ciclo de conferencias Du Bois de Hortense Spillers. Accedido: https://www.youtube.com/watch?v=AxzmS49kqv0
Lista de obras:
The stories of her naming; the souls of her Being (Las historias de su nombrado; las almas de su Ser)
Sisal e hilo
Dimensiones variables
2024
I: Severance From The Spliced Womb (I: Separación del útero empalmado)
Pintura antiescalada sobre metal
48 x 46.3 x 3 cm
2024
The stories of her naming; the souls of her Being fue producida en colaboración con Ville de Bordeaux – CAPC y PALO Art Productions. Un agradecimiento especial a Soft Opening, Londres.
Aquesta exposició reuneix dues obres realitzades a l’estudi, en comunitat, a casa de la meva àvia, en trànsit i en reflexió. En tots aquests llocs he estat buscant l’arrel.Això després es va convertir en les arrels, i ha evolucionat en un desig de definir la col·locació dels meus avantpassats i ancians als terrenys fractals d'un llinatge familiar jamaicà. Els nostres llinatges són sovint sinuosos, naturalment concèntrics i inherentment vasts, amb desembarcaments i arribades de la diàspora jamaicana més prominents al Regne Unit, Canadà, EUA i, menys comunament però rellevant en el cas de la família de la meva besàvia, en altres països del Carib.
No conec el meu pare, el que ha estat la seva decisió des de fa molt de temps, però sí conec i estimo la meva familiar preferida: Joyce Millicent Thompson, de soltera Bailey. La discussió sobre la família sempre ha sorgit i s'ha viscut a través de les dones del meu entorn familiar més proper: Joyce, la meva àvia, la meva mare, la meva tia, la meva cosina i jo mateixa. No obstant això, l'arrel de la nostra família sembla aturar-se i començar a Teenie Bailey, de soltera Anthoney S. Bailey. Espiritualment, em vaig sentir cridada a conèixer-ne més.
En la cultura jamaicana, la generació més antiga i els nascuts allà solen viure tota la seva vida amb un sobrenom patois, fins al punt que fins i tot els membres de la família poden desconèixer els seus noms de naixement originals. Fins ara, després de fer aquest treball, he descobert tres noms de naixement desconeguts per a la meva àvia i els seus cosins. Coneixent les relacions entrellaçades típiques de les famílies jamaicanes i els diversos intents fallits de traçar la nostra família en el sistema/estil lineal d'arbre occidental, vaig buscar una representació abstracta més autèntica de nosaltres. Durant la meva recerca em vaig topar amb Nothing's Mat (Res és mat), de Erna Brodber, una novel·la la protagonista de la qual ha d'escriure un treball per al seu projecte d'examen final sobre la família antillana. Opta per utilitzar la seva pròpia constel·lació familiar com a cas d'estudi i aviat s'adona que el format acadèmic o antropològic tradicional és totalment inadequat i opta en el seu lloc per crear físicament una estora circular singular per a cada membre.
Patricia Noxolo, una de les meves interlocutores, ha analitzat Nothing's Mat en el seu assaig Caribbean In/Securities (In/Seguretats caribenyes) (en el número 57 de Small Axe, del qual és editora convidada), on denomina al llibre «teixit fractal de comunitat». Escriu: «El narrador de Brodber explica que es tracta de comunitats fractals, en les quals les persones estableixen complexes i múltiples connexions entre si, generació rere generació, en patrons repetitius d'afinitat i adopció aparentment ad hoc, sovint simplement perquè es cuiden entre ells: “Sentim els uns pels altres i carreguem amb el dolor i la benedicció dels altres, fins al punt que si el designat no pot o no vol complir, nosaltres assumim la tasca”»(103)¹. Les novel·les no poden substituir a l'experiència viscuda, però poden contribuir a articular-la. Com en Nothing’s Mat, cadascuna de les estores que componen aquesta obra representa a una persona de la meva família.
El sisal, el material utilitzat per crear aquesta obra, es va introduir per primera vegada a Jamaica el 1886 procedent de Yucatán (Mèxic). Un document que posseeixo d'aquell mateix any, titulat «Sisal Hemp, its Adaptation to Jamaica, Planting, Working, General Management i Final Out-turn (El cànem sisal, la seva adaptació a Jamaica, plantació, explotació, maneig general i resultat final)» , de Daniel J. Stoddart, descriu amb detall la manera com algú podia cultivar, assecar i collir el sisal, així com les millors condicions per fer-ho. La compra d'aquest document d'arxiu, la recerca d'imatges de dones jamaicanes treballant en una fàbrica de sisal a Clarendon, Jamaica, a principis del segle XX, i la lectura de Brodber descrivint el sisal em van portar a aprendre més sobre la planta per mi mateixa. Encara que el jute és més comú avui dia, no es cultiva a Jamaica. Només el seu parent proper, el sisal, va ser portat i introduït com un cultiu potencialment florent pel Govern jamaicà per a la indústria agrícola.
Ser del Carib és tenir una família gran i extensa. Els cosins són amics de la infància i les tietes són les dones que viuen al teu costat al carrer. La comunitat com a família és sempre present. M'encanta la llengua vernacla que vam construir per a nosaltres mateixos, com el patois, que va néixer com a crioll jamaicà a partir de l'anglès britànic i que va fer que “outside child” (nen de fora) es convertís en una cosa comuna, o el llenguatge a què els poetes donen pes, com el “shifted child” (nen desplaçat) d'Olive Senior (Poeta Laureada de Jamaica 2021-2024). Tots dos signifiquen el mateix i descriuen moltes de les figures que hi ha a la meva taula familiar: «El que fa el trop del nen desplaçat ...és mostrar una família constituïda més per un procés d'afiliació que de filiació. Es tracta d'un concepte important en termes ideològics, ja que qüestiona la primacia de la família nuclear com a unitat estructural als models homogeneïtzats de la matriu social d'una cultura. Alhora, el reconeixement de les estructures familiars afiliatives ens porta a interpretar la dispersió infantil... com alguna cosa més que un simple índex d'alienació colonial»².
A més, pensava en el sistema reproductor femení necessari per fer-ho i en la història del treball oblidat de les dones negres en el tràfic d'esclaus. Per això, The stories of her naming; the souls of her Being (Les històries del seu nomenat; les ànimes del seu Ésser) es presenta al costat de I: Severance From The Spliced Womb (I: Separació de l'úter empalmat). Em vaig adonar que els úters que representa l'obra estan separats d'un úter empalmat. “El” úter empalmat en lloc de “un”, ja que fa referència a tots els úters de dones negres que han estat tallats per tornar a unir-los i reutilitzar-los per a la reproducció de la mà d'obra necessària per al començament del Capitalocè. Hi ha tres obres a la sèrie que representen, a la seva manera, un tema triàdic que m'ha seguit des del meu naixement i que és present a la història Negra. Com a primera de la sèrie (en què el número al principi del títol actua com a ordinal), això revela el primer intent de mantenir unit el cos com a present en la sempre canviant i inestable relació entre cos i no cos, entre “re-membering and dis-membering”³ (des-membrant i re-cordant) que turmenta el passat, el present i, per tant, el futur del Carib.
Encara que la sèrie Severance From The Spliced Womb està completa, The stories of her naming; the souls of her Being, estan en constant evolució i s'aniran ampliant a mesura que es descobreixin i neixin més membres de la família. Aquesta feina és per a la meva família, per la meva família, i pertany a la nostra família. No es pot trepitjar, ja que es trepitjarien les ànimes dels meus avantpassats i dels vius. No es pot seure sobre ella, ja que això suposaria asseure's sobre les ànimes dels meus avantpassats i dels vius. No es pot vendre, perquè es vendrien les ànimes dels meus avantpassats i dels vius. És la meva obra més important i personal fins ara. I ho seguirà sent.
Aquestes obres celebren la bellesa i la realitat de les estructures familiars a Jamaica. El nostre naixement no té sentit fins que és social⁴. Fins que no som socialitzats, no formem part d'una comunitat, cultura, fe, pràctica o, francament, no som éssers. Fractal Being demostra que és innat al nostre ésser fractal com a descendents caribenys. “Being” (Ésser) denota tant el verb com un acte a seguir i el substantiu d'un ésser humà com a reflex de les moltes ànimes dins i fora de la galeria. Estic orgullosa de ser una jamaicana fractal i de portar amb mi tots els éssers que estimo en el meu viatge pel món.
¹ Caribbean In/Securities: An Introduction (In/Seguritats caribenyes: Una introducció), Patricia Noxolo, 2018
² ‘Let them know you have broughtuptcy’: Childhood and child-subjects in Olive Senior’s short stories. Helen Gilbert, 2004
³ ‘Post-Colonial Girl-Children in Olive Sénior's Short Stories’. Begoña Vilouta Vázquez, 2002. Universitat de Santiago de Compostela.
⁴ Part 3: Women and the Laws (Dones i les Lleis)'. 40:42. Cicle de conferències Du Bois d'Hortense Spillers. Accedit: https://www.youtube.com/watch?v=AxzmS49kqv0
Llista d'obres:
The stories of her naming; the souls of her Being (Les històries del seu nombrat; les ànimes del seu Ésser)
Sisal i fil
Dimensions variables
2024
I: Severance From The Spliced Womb (I: Separació de l’úter empalmat)
Pintura antiescalada sobre metall
48 x 46.3 x 3 cm
2024
The stories of her naming; the souls of her Being va ser produïda en col·laboració amb Ville de Bordeaux – CAPC i PALO Art Productions. Un agraïment especial a Soft Opening, Londres.
Chronic Indefinition is a solo presentation by Patri Vizcaino Villalón. It consists of a single-channel video piece with no sound. The artist regularly performs VJ sessions accompanying live DJ sets and concerts, and this is the first time she has showcased her video material as its own looped piece.
The video combines various media, photographs from the family archive, such as memories and objects, personal drawings and videos of everyday moments with friends and family. The editing includes hypnotic repetitions of movements as a physical performance to make the viewer enter a trance and delve into thoughts and sensations. Through heavily edited juxtapositions the images acquire new meanings or reinforce them. The present and the past are mixed to trace non-binarism, the imposition of gender, culture and the invisibility of racism. The piece aims to reconfigure the narratives of imposed hegemony and share other ways of creating networks of understanding, support and affection.
---
Curated by Jonah Kawri Ramírez Sturzenegger
.
Indefinición crónica es una presentación individual de Patri Vizcaino Villalón. Consiste en una pieza de vídeo monocanal y sin sonido. La artista realiza regularmente sesiones de VJ acompañando DJ sets en vivo y conciertos, y esta es la primera vez que exhibe su material de video como una pieza propia en bucle.
El video combina varios medios, fotografías del archivo familiar, así como recuerdos y objetos, dibujos personales y videos de momentos cotidianos con amigas y familia. La edición incluye repeticiones hipnóticas de movimientos como performance física para hacer a lx espectadorx entrar en trance e indagar en sus pensamientos y sensaciones. A través de yuxtaposiciones muy editadas las imágenes adquieren nuevos significados o los refuerzan. Se mezcla el presente y el pasado para rastrear el no binarismo, la imposición del género, la cultura y la invisibilización del racismo. La pieza pretende reconfigurar las narrativas de la hegemonía impuesta y de compartir otras formas de crear redes de comprensión, apoyo y afecto.
---
Comisariada por Jonah Kawri Ramírez Sturzenegger
.
Indefinición crónica és una presentació individual de Patri Vizcaino Villalón. Consisteix en una peça de vídeo monocanal i sense so. L'artista realitza regularment sessions de VJ acompanyant DJ sets en viu i concerts, i aquesta és la primera vegada que exhibeix el material de vídeo com una peça pròpia en bucle.
El vídeo combina diversos mitjans, fotografies d’arxiu familiar, així com records i objectes, dibuixos personals i vídeos de moments quotidians amb amigues i família. L'edició inclou repeticions hipnòtiques de moviments com a performance física per fer a l'espectadorx entrar en trànsit i indagar en els seus pensaments i sensacions. A través de juxtaposicions molt editades les imatges adquireixen nous significats o els reforcen. Es barreja el present i el passat per rastrejar el no-binarisme, la imposició del gènere, la cultura i la invisibilització del racisme. La peça pretén reconfigurar les narratives de l'hegemonia imposada i de compartir altres maneres de crear xarxes de comprensió, suport i afecte.
---
Comissariat per Jonah Kawri Ramírez Sturzenegger
.
Tell me about your archive, please? is a solo presentation by Guariota. It consists of a series of archival photographs and curated images plastered side by side as if to evoke one continuous image. Suspended in front of the images are semi-transparent fabrics depicting intimate and domestic spaces in which the act of archive retrieval occurs. In her own words, the artist writes the following:
Intimacy is a collective archive. It is an "in between" space of multiple opacities. It is an architecture built by stories and fragments of those moments of silence that envelop, of fears and affections that sustain the solitudes of diasporic bodies, "queer" bodies, that take refuge in self-made spaces to breathe, rest, flee... “to fall like the soft and terrible night”.
This installation is a device of fragility, and the pendular and transparent journey of our subjective worlds, of our intimate photographic archives and of other worlds, of low-resolution, anonymous images that create a shared universe, fragmented poetics of simple and beautifully complex images that shape us, that pass through us and that are also actively housed in our living archive of fragility.
What are the images from your intimate archive that appear in the image you have of your empty bed? What images emerge in the solitude of your space when you flee from your fears and encounter the fears of the person you love? Tell me more about your archive, please? What image escapes from the songs you listen to on eternal repeat? What images are in between the dimension of opacity that links inside and outside?
---
Curated by Jonah Kawri Ramírez Sturzenegger
.
Tell me about your archive, please? es una presentación individual de Guariota. Consiste en una serie de fotografías de archivo e imágenes curadas pegadas una al lado de la otra como para evocar una imagen continua. Suspendidas frente a las imágenes hay telas semitransparentes que representan espacios íntimos y domésticos en los que ocurre el acto de recuperación de archivos. En sus propias palabras, la artista escribe lo siguiente:
La intimidad es un archivo colectivo. Es un espacio "in between", de opacidades múltiples. Es una arquitectura construida por relatos y fragmentos de esos momentos de silencios que arropan, de miedos y afectos que sostienen las soledades de los cuerpos diaspóricos, cuerpos "queers", que se refugian en los espacios autoelaborados para respirar, descansar, huir… “caer como la noche suave y terrible.”
Esta instalación es un dispositivo de la fragilidad y el viaje pendular y transparente de nuestros mundos subjetivos, de nuestros archivos fotográficos íntimos y de los mundos otros, de imágenes de baja resolución, anónimas que crean un universo compartido, una poética fragmentada de imágenes simples, hermosamente complejas que nos configuran, que nos atraviesan y que también se alojan activamente en nuestro archivo vivo de la fragilidad.
¿Cuáles son las imágenes de tu archivo íntimo, que aparecen en la imagen que tienes de tu cama vacía? ¿Qué imágenes emergen en la soledad de tu espacio cuando huyes de tus miedos y te encuentras con los miedos de la persona que amas? Tell me more about your archive, please? ¿Qué imagen se escapa de las canciones que escuchas en eterno repeat? ¿Qué imágenes están inbetween, la dimensión de la opacidad que vincula los adentro y los afuera?
---
Comisariada por Jonah Kawri Ramírez Sturzenegger
.
Tell me about your archive, please? és una presentació individual de Guariota. Consisteix en una sèrie de fotografies d’arxiu i imatges curades enganxades una al costat de l'altra per evocar una imatge contínua. Suspeses davant de les imatges hi ha teles semitransparents que representen espais íntims i domèstics on passa l'acte de recuperació d'arxius. En les pròpies paraules, l'artista escriu el següent:
La intimitat és un arxiu col·lectiu. És un espai “in between”, d'opacitats múltiples. És una arquitectura construïda per relats i fragments d'aquells moments de silencis que acompanyen, de pors i afectes que sostenen les soledats dels cossos diaspòrics, cossos queers, que es refugien als espais autoelaborats per respirar, descansar, fugir… “caure com la nit suau i terrible.”
Aquesta instal·lació és un dispositiu de la fragilitat i el viatge pendular i transparent dels nostres mons subjectius, dels nostres arxius fotogràfics íntims i dels altres mons, d'imatges de baixa resolució, anònimes que creen un univers compartit, una poètica fragmentada d'imatges simples, bellament complexes que ens configuren, que ens travessen i que també s'allotgen activament al nostre arxiu viu de la fragilitat.
Quines són les imatges del teu arxiu íntim, que apareixen a la imatge que tens del teu llit buit? Quines imatges emergeixen en la solitud del teu espai quan fuges de les teves pors i et trobes amb les pors de la persona que estimes? Tell me more about your archive, please? Quina imatge s'escapa de les cançons que escoltes a etern repeat? Quines imatges hi ha inbetween, la dimensió de l'opacitat que vincula els endins i els fora?
---
Comissariat per Jonah Kawri Ramírez Sturzenegger
.
LEVEL LEVEL is a solo exhibition by Harry Gould Harvey IV developed in response to the spatial configuration of the gallery. It begins with two drawings – a central tenet of Harvey’s practice – displayed behind the reception desk. These works on paper, entitled ShⒶdows B444 Babylon and W/h/Ⓔ/n D\r\e\a\m\i\n\g, were produced as part of a larger series in the lead up to the opening, and for the artist set the tone for the rest of the exhibition. Their imagery, language and symbolism can be used as a viewfinder through which to look at the rest of the show.
Following on, Oj□ Rojo LEVEL LEVEL, is positioned in the first main exhibition space, a light installation consisting of twelve laser levels installed in a horizontal line roughly aligned to the height of the artist’s heart and positioned vertically with one another to create a grid. These particular lasers are used in construction to secure consistent straight lines, but the technology has its origins in military use and for the artist they point to both precision and surveillance.
Moving into the back gallery, there is a line of small sculptures and found objects bookended by two small pencil drawings framed in Juglans nigra (black walnut). These components are arranged together to form the singular work RⒶhⒶb’s Scarlet Chord, and hung at the same height as the horizontal laser line from the previous room. The majority of the objects are carved industrial red wax, the sacrificial byproduct material used in lost wax casting, a technique used by artists for 3000+ years. The original form to be cast is made and then melted out to be replaced by bronze or another metal with significantly more value than the wax itself. The work also includes several pieces of wood, carved down from full tree limbs, one of which is Ilex Opaca (Hollywood), an evergreen hardwood that pertains to the native ecology of the artist's region and holds in its name a cultural resonance to the film industry. Accompanying the wall work is Metro/Nomos, one blue and one red faux wood metronome positioned side by side. The metronomes produce a sequential beat which repeats. While they are set to their own timings there are moments where they sync. Together they do in sound what the lasers do in space.
The exhibition extends onto the patio where a single red balloon is tied to the blue helium tank that fills it daily. For the artist the materiality of this piece - and in fact in all of the pieces - contains in itself a conceptual symbolism. Helium is a material that has the will to escape from our terrestrial atmosphere, constantly reaching up and out of this world into the sky above.
LEVEL LEVEL
Harry Gould Harvey IV's solo exhibition.
.
LEVEL LEVEL es una exposición individual de Harry Gould Harvey IV desarrollada en respuesta a la configuración espacial de la galería. Comienza con dos dibujos -un principio fundamental de la práctica de Harvey- expuestos detrás del mostrador de recepción. Estas obras sobre papel, tituladas ShⒶdows B444 Babylon y W/h/Ⓔ/n D\r\e\a\m\i\n\g,, fueron producidas como parte de una serie más amplia en el período previo a la inauguración, y para el artista indican el tono del resto de la exposición. Su imaginería, lenguaje y simbolismo pueden utilizarse como un visor a través del cual mirar el resto de la exposición.
A continuación, Oj□ Rojo LEVEL LEVEL, se sitúa en el primer espacio principal de la exposición, una instalación lumínica formada por doce niveles láser instalados en una línea horizontal aproximadamente alineada con la altura del corazón del artista y colocados verticalmente unos con otros para crear una cuadrícula. Estos láseres en concreto se utilizan en la construcción para asegurar líneas rectas consistentes, pero la tecnología tiene sus orígenes en el uso militar y para el artista apuntan tanto a la precisión como a la vigilancia.
Al pasar a la galería del fondo, hay una línea de pequeñas esculturas y objetos encontrados enmarcada por dos pequeños dibujos a lápiz enmarcados en Juglans nigra (nuez negra). Estos componentes están dispuestos juntos para formar la obra singular RⒶhⒶb’s Scarlet Chord, y colgados a la misma altura que la línea láser horizontal de la sala anterior. La mayoría de los objetos están tallados en cera roja industrial, el material derivado del sacrificio utilizado en el moldeo a la cera perdida, una técnica empleada por artistas desde hace más de 3000 años. La forma original que se va a fundir es fabricada y luego derretida para ser sustituida por bronce u otro material con un valor significativamente mayor que la propia cera. La obra también incluye varias piezas de madera, talladas a partir de ramas enteras de árboles, una de las cuales es Ilex Opaca (Hollywood), una madera dura perenne que pertenece a la ecología autóctona de la región del artista y guarda en su nombre una resonancia cultural con la industria cinematográfica. Acompañando la obra mural está Metro/Nomos, un metrónomo de madera de imitación azul y otro rojo colocados uno al lado del otro. Los metrónomos producen un ritmo secuencial que se repite. Aunque están ajustados a sus propios tiempos, hay momentos en los que se sincronizan. Juntos hacen en el sonido lo que los láseres hacen en el espacio.
La exposición se extiende hasta el patio, donde un único globo rojo está atado al tanque azul de helio que lo llena a diario. Para el artista, la materialidad de esta pieza -y de hecho en todas las piezas- contiene en sí misma un simbolismo conceptual. El helio es un material que tiene la voluntad de escapar de nuestra atmósfera terrestre, constantemente elevándose fuera de este mundo y hacia el cielo.
LEVEL LEVEL
la exposición individual de Harry Gould Harvey IV.
.
LEVEL LEVEL és una exposició individual de Harry Gould Harvey IV desenvolupada en resposta a la configuració espacial de la galeria. Comença amb dos dibuixos -un principi fonamental de la pràctica de Harvey- exposats darrere del taulell de la recepció. Aquestes obres sobre paper, titulades Estas obras ShⒶdows B444 Babylon i W/h/Ⓔ/n D\r\e\a\m\i\n\g, van ser produïdes com a part d’una sèrie més àmplia en el període previ a la inauguració, i per a l’artista indiquen el to de la resta de l’exposició. La seva seva imatgeria, llenguatge i simbolisme poden utilitzar-se com a un visor a través del qual mirar la resta de l’exposició.
A continuació, Oj□ Rojo LEVEL LEVEL, se situa en el primer espai principal de l'exposició, una instal·lació lumínica formada per dotze anivellis làser instal·lats en una línia horitzontal aproximadament alineada amb l'altura del cor de l'artista i col·locats verticalment els uns amb els altres per a crear una quadrícula. Aquests làsers en concret s'utilitzen en la construcció per a assegurar línies rectes consistents, però la tecnologia té els seus orígens en l'ús militar i per a l'artista apunten tant a la precisió com a la vigilància.
En passar a la galeria del fons, hi ha una línia de petites escultures i objectes trobats emmarcada per dos petits dibuixos a llapis emmarcats en Juglans nigra (nou negra). Aquests components estan disposats junts per a formar l'obra singular RⒶhⒶb’s Scarlet Chord, i penjats a la mateixa altura que la línia làser horitzontal de la sala anterior. La majoria dels objectes estan tallats en cera vermella industrial, el material derivat del sacrifici utilitzat en l'emmotllament a la cera perduda, una tècnica emprada per artistes des de fa més de 3000 anys. La forma original que es fondrà és fabricada i després fosa per a ser substituïda per bronze o un altre material amb un valor significativament major que la pròpia cera. L'obra també inclou diverses peces de fusta, tallades a partir de branques senceres d'arbres, una de les quals és Ilex Opaca (Hollywood), una fusta dura perenne que pertany a l'ecologia autòctona de la regió de l'artista i guarda en el seu nom una ressonància cultural amb la indústria cinematogràfica. Acompanyant l'obra mural està Metro/Nomos, un metrònom de fusta d'imitació blau i un altre vermell col·locats un al costat de l'altre. Els metrònoms produeixen un ritme seqüencial que es repeteix. Encara que estan ajustats als seus propis temps, hi ha moments en els quals se sincronitzen. Junts fan en el so el que els làsers fan en l'espai.
L'exposició s'estén fins al pati, on un únic globus vermell està lligat al tanc blau d'heli que l'omple diàriament. Per a l'artista, la materialitat d'aquesta peça -i de fet en totes les peces- conté en si mateixa un simbolisme conceptual. L'heli és un material que té la voluntat d'escapar de la nostra atmosfera terrestre, constantment elevant-se fora d'aquest món i cap al cel.
LEVEL LEVEL
l'exposició individual de Harry Gould Harvey IV.
.
Earth (Room) was part of a solo presentation by Parastu Gharabaghi. It is a quiet dreamy lounge space occupying the mezzanine featuring custom furniture and a stop/go animation Left my heart in [insert city here], 2024.
—
This exhibition was produced in collaboration with Phileas - The Austrian Office for Contemporary Art and also was supported by BMKÖES.
—
Earth (Room) formaba parte de una presentación individual de Parastu Gharabaghi. Es un espacio tranquilo y de ensueño que ocupa el altillo y cuenta con muebles personalizados y una animación de parada/arranque Left my heart in [insert city here], 2024.
—
Esta exposición se ha producido en colaboración con Phileas, la Oficina Austriaca de Arte Contemporáneo y también contó con el apoyo de BMKÖES.
—
Earth (Room) va formar part d'una presentació individual de Parastu Gharabaghi. És un espai tranquil i de somni que ocupa l'altell i compta amb mobles personalitzats i una animació de parada/arrencada Left my heart in [insert city here], 2024.
—
Aquesta exposició va ser produïda en col·laboració amb Phileas, l'Oficina Austríaca d'Art Contemporani i també va comptar amb el suport de BMKÖES.
—
Dare2bB&b is a solo presentation by Parastu Gharabaghi. Taking as its starting point the aesthetics and communal social configurations of the hostel, this newly commissioned multimedia exhibition unfolds across the entirety of the gallery space responding directly to the particularities of the architecture. The show features three sculptural installations inhabiting three distinct spaces titled Earth (Room), Moon (Room) and Sun (Room) respectively. While the rooms themselves are thought of in their entirety as artworks, each of them also contains individual pieces.
Earth (Room) is a quiet dreamy lounge space occupying the mezzanine featuring custom furniture and a stop/go animation Left my heart in [insert city here], 2024. Moon (Room) is a UV light bathed room positioned in the center of the exhibition which contains a range of modified and newly created lights and sculptures, as well as a set of musical instruments and amplifiers creating the possibility for a break in the silence by their potential activation by the visitors. These two rooms are followed by Sun (Room), the installation in Cordova’s largest space, whose stark beige interior is compounded by similarly toned modified furniture. Here the viewer can drink freshly-made-to-order green juice and immerse themselves in Are One, 2024, a newly produced immersive VR video made with footage from natural scenery along the Catalan coast.
While the exhibition can be viewed by one individual, it has been conceived to facilitate genuine, and at times awkward, social interactions between the visitors, much like those that may take place between travelers sharing the common areas of a hostel. To this end, the exhibition is activated by performers at various points during the exhibition whose mundane colloquial actions almost pass unnoticed but in reality contribute another layer of noise to the cacophony that is the exhibition.
—
This exhibition was produced in collaboration with Phileas - The Austrian Office for Contemporary Art and also was supported by BMKÖES.
—
Dare2bB&b es una presentación individual de Parastu Gharabaghi. Tomando como punto de partida la estética y las configuraciones sociales comunitarias del albergue, esta exposición multimedia recientemente encargada se despliega por todo el espacio de la galería respondiendo directamente a las particularidades de la arquitectura. La muestra presenta tres instalaciones escultóricas que habitan tres espacios distintos titulados Earth (Room), Moon (Room) y Sun (Room) respectivamente. Si bien las habitaciones en su totalidad se consideran obras de arte, cada una de ellas también contiene piezas individuales.
Earth (Room) es un espacio tranquilo y de ensueño que ocupa el altillo y cuenta con muebles personalizados y una animación de parada/arranque Left my heart in [insert city here], 2024. Moon (Room) es una habitación bañada por luz ultravioleta ubicada en el centro de la exposición que contiene una gama de luces y esculturas modificadas y de nueva creación, así como un conjunto de instrumentos musicales y amplificadores que crean la posibilidad de romper el silencio mediante su potencial activación por parte de los visitantes. A estas dos salas les sigue Sun (Room), la instalación en el espacio más grande de Cordova, cuyo interior de color beige intenso se compone de muebles modificados de tonos similares. Aquí el espectador puede beber zumo verde recién hecho y sumergirse en Are One, 2024, un vídeo inmersivo de realidad virtual de nueva producción realizado con imágenes de paisajes naturales a lo largo de la costa catalana.
Si bien la exposición puede ser vista por una sola persona, ha sido concebida para facilitar interacciones sociales genuinas, y a veces incómodas, entre los visitantes, muy parecidas a las que pueden tener lugar entre viajeros que comparten las áreas comunes de un albergue. Con este fin, la exposición es activada por artistas en varios puntos durante la exposición cuyas acciones coloquiales mundanas casi pasan desapercibidas pero en realidad aportan otra capa de ruido a la cacofonía que es la exposición.
—
Esta exposición se ha producido en colaboración con Phileas, la Oficina Austriaca de Arte Contemporáneo y también contó con el apoyo de BMKÖES.
—
Dare2bB&b és una presentació individual de Parastu Gharabaghi. Prenent com a punt de partida l'estètica i les configuracions socials comunitàries de l'alberg, aquesta exposició multimèdia encarregada recentment es desplega per tot l'espai de la galeria responent directament a les particularitats de l'arquitectura. La mostra presenta tres instal·lacions escultòriques que habiten tres espais diferents titulats Earth (Room), Moon (Room) i Sun (Room) respectivament. Tot i que les habitacions en la seva totalitat es consideren obres d'art, cadascuna també conté peces individuals.
Earth (Room) és un espai tranquil i de somni que ocupa l'altell i compta amb mobles personalitzats i una animació de parada/arrencada Left my heart in [insert city here], 2024. Moon (Room) és una habitació banyada en llum ultravioleta posicionada al centre de l’exposició la qual conté una gamma de llums i escultures modificades i de nova creació, així com un conjunt d'instruments musicals i amplificadors que creen la possibilitat de trencar el silenci mitjançant la seva activació potencial per part dels visitants. A aquestes dues sales els segueix Sun (Room), la instal·lació a l'espai més gran de Cordova, l'interior del qual de color beix intens es compon de mobles modificats de tons similars. Aquí l'espectador pot beure suc verd acabat de fer i submergir-se a Are One, 2024, un vídeo immersiu de realitat virtual de nova producció realitzat amb imatges de paisatges naturals al llarg de la costa catalana.
Tot i que l'exposició pot ser vista per una sola persona, ha estat concebuda per facilitar interaccions socials genuïnes, i de vegades incòmodes, entre els visitants, molt semblants a les que poden tenir lloc entre viatgers que comparteixen les àrees comunes d'un alberg. A aquest efecte, l'exposició és activada per artistes en diversos punts durant l'exposició les accions col·loquials mundanes de la qual gairebé passen desapercebudes però en realitat aporten una altra capa de soroll a la cacofonia que és l'exposició.
—
Aquesta exposició va ser produïda en col·laboració amb Phileas, l'Oficina Austríaca d'Art Contemporani i també va comptar amb el suport de BMKÖES.
—
El cementerio sin cultura is a performance by Pasaporteman (stage name of creator and musician Baba Sy) commissioned by Cordova for Festival Sâlmon. Based on “Lamb,” a traditional Senegalese form of wrestling, Pasaporteman has created an immersive work featuring two wrestlers as the protagonists and two percussionists who, together with Pasaporteman, create live music. The piece explores the fight itself as well as the ritualistic processes of dance, song and sound that happen before and after. As is the case in other works of Pasaporteman, El cementerio sin cultura speaks of the process of emigration, in particular the migrants who make the mbeuk mbii or try to come to Europe from Senegal by boat.
Pasaporteman is the project and name with which Senegalese artist and musician Baba Sy develops his artistic practice. His research centers on the experience of migration, specifically focusing on the music lost in the Atlantic Ocean. Pasaporteman delves into the depths of the water cemetery that surrounds Europe’s coasts, accompanied by the anonymous bodies and souls that were lost along the way, in order to produce landscapes and atmosphere that reflect the dire consequences of these desperate journeys. In this way, his practice becomes a vindication and reclamation of passports that break down borders. Through his performances, African sound becomes a “noizy” experience and generates a destructive atmosphere distinguished by its intense textures, penetrating bass and unmixable sounds.
El cementerio sin cultura es una performance de Pasaporteman (nombre artístico del creador y músico Baba Sy) encargada por Cordova para el Festival Sâlmon. Tomando como base la lucha tradicional senegalesa Lamb, Pasaporteman concibe una obra inmersiva con dos luchadores como protagonistas y dos percusionistas que, junto a él, crean música en vivo. La pieza explora tanto el momento de la lucha como los procesos rituales de baile, canto y sonido que lo acompañan antes y después. En la línea de otros trabajos, El cementerio sin cultura aborda el proceso de emigrar, en particular, el de quienes hacen el mbeuk mbii y tratan de llegar a Europa desde Senegal por mar.
Pasaporteman es el proyecto y nombre con el que el artista y músico senegalés Baba Sy desarrolla su práctica artística. Sus investigaciones se centran en la experiencia migratoria atendiendo específicamente a la música perdida en el océano Atlántico. Pasaporteman indaga en las profundidades del cementerio de agua que rodea las costas europeas haciéndose acompañar de los cuerpos y almas que han quedado en el camino y el anonimato con el propósito de producir paisajes y ambientes sonoros que reflejan las consecuencias nefastas de estos recorridos desesperados. Su práctica se convierte, de este modo, en una reivindicación de pasaportes que quiebran fronteras. En sus performances, el sonido africano da lugar a una experiencia noizy, un ambiente destructivo reconocible por sus texturas intensas, bajos penetrantes y elementos discordantes.
El cementerio sin cultura és una performance de Pasaporteman (nom artístic del creador i músic Baba Sy), encarregada per Cordova per al Festival Sâlmon. Tot prenent com a punt de partida la lluita tradicional senegalesa Lamb, Pasaporteman concep una obra immersiva amb dos lluitadors com a protagonistes i dos percussionistes que creen amb ell la música en viu. La peça explora tant el moment del combat com els processos rituals del ball, el cant i el so que l’acompanyen abans i després. En la línia d’altres peces, El cementerio sin cultura tematitza el procés d’emigrar, en particular el dels que fan el mbeuk mbii i intenten arribar a Europa des del Senegal per mar.
Pasaporteman és el projecte i nom amb què l’artista i músic senegalès Baba Sy duu a terme la seva pràctica artística. Les seves recerques se centren en l’experiència migratòria i especialment en la música perduda a l’oceà Atlàntic. Pasaporteman indaga en les profunditats del cementiri d’aigua que envolta les costes europees, tot acompanyant-se de cossos i ànimes que s’han quedat pel camí i en l’anonimat, per tal de produir paisatges i ambients sonors que reflecteixen les conseqüències nefastes d’aquests recorreguts desesperats. La seva pràctica esdevé així una reivindicació de passaports que esberlen fronteres. A les seves performances, el so africà dona lloc a una experiència noizy, un ambient destructiu que es pot reconèixer per les seves textures intenses, baixos penetrants i elements discordants.
I feel as if this sheet of paper is a window, and in its time, this window was a very deep hole. Before that, it was a mollusk skeleton or a cave made out of ribs, or maybe even a glass pipe.
The best way I have found to begin to give form to this window is through writing. Writing a letter, to you.
Before Mariano left, we had a beautiful conversation in bed. For the first time, he spoke to me, full of wonder and enthusiasm, about how beautiful our relationship had been and how it continues to be. A story full of circles and spirals, of trains that move past, of intravenous tubes and supports, of both constant and fleeting memories.
We met through his book. An object. This book accompanied me during the first year of Chemotherapy. Poetry.
I was 18 years old, suffering from cancer and longing to see, wanted to experiment and feel life exactly how he had described it. I wanted to live, and this book calmed my desire. It provided me with that which I couldn't have. Magic.
Years later, my first exhibition was born out of a poem from this book. Thanks to this exhibition, I met Mariano in person, and we fell in love. Circle.
Possessed by an energy that moves worlds, we turned our lives upside down to be together. After a year of living with one another, I got sick again. I suffered what they call a relapse. I tripped over the same stone. Not once, but twice, like what happened throughout the history of humanity. The difference is that this time, we were together.
Although it had been me who reflected on these coincidences during our time living together, it was Mariano who, on our last day together in our 'casita' in Carabanchel, said them out loud as we cuddled in bed.
Circle, magic and poetry --------- Hole
I remember that one day in a therapy session, I spoke about circles and spirals. I felt that with the relapse I was again entering into a spiral, one that I hadn't yet come out of. My therapist, during the relapse, had understood it to be a new circle, with a beginning and an end. Something different. Not a spiral. If I am honest I never quite believed her.
Cucú is precisely about that, about transforming architecture. Holes in windows. Finding a way of feeling illuminated without the need for light. To recognize the energy that moves the world, that energy, that which is the only way to live, that it is a survival instinct. To love objects because they are magical and they have powers. And that sometimes we see a circle and sometimes a spiral. And that it's ok.
Siento esta hoja como si fuera una ventana y, a su vez, esta ventana, por un tiempo, fue un agujero muy profundo. Antes fue el esqueleto de un molusco, o una cueva hecha de costillas, incluso capaz una pipa de cristal.
La mejor manera que he encontrado para comenzar a dar forma a esta ventana es escribiendo. Escribiéndote una carta.
Antes de que Mariano se fuera, tuvimos una conversación muy hermosa en la cama. Por primera vez, él me habló, con sorpresa y entusiasmo, sobre lo hermosa que había sido, y sigue siendo, nuestra relación. Una historia llena de círculos y espirales, de trenes que pasan, de vías médicas y respaldos, de recuerdos constantes y fugaces.
Nos conocimos a través de su libro. Un objeto. Este objeto me acompañó durante el primer año de quimioterapia. Poesía.
Tenía 18 años, padecía cáncer y anhelaba ver, experimentar y sentir la vida tal como él la describía. Deseaba vivir, y ese libro calmaba mi deseo. Me proporcionaba lo que no podía tener. Magia.
Años más tarde, mi primera exposición nace a partir de un poema de ese libro. Gracias a esa exposición, conocí a Mariano, en persona, y nos enamoramos. Círculo.
Poseídos por esa energía que mueve mundos, dimos un volantazo a nuestras vidas para estar juntos. Tras un año de convivencia, yo volví a enfermar. Sufrí lo que se conoce como una recaída. Tropecé con la misma piedra. No solo una vez, sino dos, como ocurre en la historia de la humanidad. La diferencia es que esta vez estábamos juntos.
A pesar de que durante nuestra convivencia yo había reflexionado sobre todas estas coincidencias, fue Mariano quien, en nuestro último día juntos, en nuestra casita de Carabanchel, las expresó en voz alta mientras nos abrazábamos en la cama.
Círculo, magia y poesía --------- Agujero
Recuerdo que un día, durante una sesión de terapia, hablé de círculos y espirales. Sentía que con la recaída estaba entrando de nuevo en una espiral, que no había salido de ella. Mi terapia durante la recaída consistió en comprender que era un nuevo círculo, con un comienzo y un final. Algo diferente. No una espiral. Sinceramente, nunca llegué a creerlo.
Cucú trata precisamente de eso, de transformar arquitecturas. Agujeros en ventanas. De encontrar una forma de sentirte iluminada sin necesidad de luz. De reconocer que esa energía que impulsa mundos es la única manera de existir, es un instinto de supervivencia. De amar los objetos porque son mágicos y poseen poderes. De que a veces lo vemos círculo y a veces espiral. Y que está bien.
Sento aquesta fulla com si fos una finestra i, a la vegada, aquesta finestra, per un temps, va ser un forat molt profund. Abans va ser l'esquelet d'un mol·lusc, o una cova feta de costelles, fins i tot capaç una pipa de cristall.
La millor manera que he trobat per a començar a donar forma a aquesta finestra és escrivint. Escrivint-te una carta.
Abans que Mariano s'anés, vam tenir una conversa molt bella en el llit. Per primera vegada, ell em va parlar, amb sorpresa i entusiasme, sobre lo bella que havia estat, i continua sent, la nostra relació. Una història plena de cercles i espirals, de trens que passen, de vies mèdiques i suports, de records constants i fugaços.
Ens vam conèixer a través del seu llibre. Un objecte. Aquest objecte em va acompanyar durant el primer any de quimioteràpia. Poesia.
Tenia 18 anys, patia càncer i anhelava veure, experimentar i sentir la vida tal com ell la descrivia. Desitjava viure, i aquest llibre calmava el meu desig. Em proporcionava el que no podia tenir. Màgia.
Anys més tard, la meva primera exposició neix a partir d'un poema d'aquest llibre. Gràcies a aquesta exposició, vaig conèixer a Mariano, en persona, i ens vam enamorar. Cercle.
Posseïts per aquesta energia que mou mons, vam donar un cop de volant a les nostres vides per a estar junts. Després d'un any de convivència, jo vaig tornar a emmalaltir. Vaig sofrir el que es coneix com una recaiguda. Vaig ensopegar amb la mateixa pedra. No sols una vegada, sinó dues, com ocorre en la història de la humanitat. La diferència és que aquesta vegada estàvem junts.
Malgrat que durant la nostra convivència jo havia reflexionat sobre totes aquestes coincidències, va ser el Mariano qui, en el nostre últim dia junts, a la nostra caseta de Carabanchel, les va expressar en veu alta mentre ens abraçàvem en el llit.
Cercle, màgia i poesia --------- Forat
Recordo que un dia, durant una sessió de teràpia, vaig parlar de cercles i espirals. Sentia que amb la recaiguda estava entrant de nou en una espiral, que no havia sortit d'ella. La meva teràpia durant la recaiguda va consistir a comprendre que era un nou cercle, amb un començament i un final. Una cosa diferent. No una espiral. Sincerament, mai vaig arribar a creure-ho.
Cucú tracta precisament d'això, de transformar arquitectures. Forats en finestres. De trobar una manera de sentir-te il·luminada sense necessitat de llum. De reconèixer que aquesta energia que impulsa mons és l'única manera d'existir, és un instint de supervivència. D'estimar els objectes perquè són màgics i posseeixen poders. Que a vegades ho veiem cercle i a vegades espiral. I que està bé.
Lydia Ourahmane: Tassili
[On display from 11.11 - 23.11.2023 with daily screenings from 17-20h]
Tassili is a video installation by Lydia Ourahmane featuring a sculpture made in collaboration with artist Yuma Burgess. The exhibition will be on display for two weeks from the 11th until the 23rd of November and will be featured as part of Loop Barcelona’s City Screen Festival. This is the first presentation of Tassili in Spain.
Tassili n’Ajjer is a largely inaccessible plateau near the border between southeastern Algeria and Libya. It is host to thousands of prehistoric engravings and cave paintings that describe the transformation of life in the Sahara over thousands of years. The earliest appeared between 8,000 and 6,000 BC. Across a network of caves, scenes of conflict and ritual submit to a drastically altered ecological landscape, once a fertile “bed of rivers,” as the translation of its name implies, and now an arid and inhospitable expanse of desert.
The film was shot during a 13-day journey through the immensity of the arid plateau with a team of collaborators, friends, and local guides, accompanied by twenty donkeys. The ecological conditions of the region remain hostile and it was particularly difficult to access due to military and governmental restrictions. Tassili was shot in 4K with digital animations appearing sporadically, created from 3D scans made with an iPhone on location, “heightening the integrity of the image and its desire to reproduce experience,” as the artist said. The film is structured by a four-part soundtrack made by four musicians—Nicolás Jaar, felicita, Yawning Portal, and Sega Bodega—scored as an exquisite corpse.
Also on display is high-relief topographical sculpture produced in collaboration with Yuma Burgess replicating sections of the desert surface captured with the 3D scans. The work appears as a continuous field, suspended as a monumental screen, but in actuality it is a partially invented landscape: it collapses the distance between multiple real sites, and it uses a general adversarial network (GAN) to produce new textures that fill the space between. Like the film, the sculpture pairs excessive or indulgent visuality with speculation about what cannot be seen.
Tassili,2022, was commissioned and produced by SculptureCenter, New York; rhizome, Algiers; Fondation Louis Vuitton, Paris; Kamel Lazaar Foundation, Tunis; Mercer Union, Toronto; and Nottingham Contemporary.
Lydia Ourahmane: Tassili
[En exposició del 11.11 - 23.11.2023 amb projeccions diàries de 17-20h]
Tassili és una videoinstal·lació de Lydia Ourahmane que presenta una escultura realitzada en col·laboració amb l'artista Yuma Burgess. Aquesta és la primera presentació de Tassili a Espanya.
Tassili n'Ajjer és un altiplà majoritàriament inaccessible prop de la frontera entre el sud-est d'Algèria i Líbia. Alberga milers de gravats prehistòrics i pintures rupestres que descriuen la transformació de la vida al Sàhara al llarg de milers d'anys. Les més antigues van aparèixer entre el 8.000 i el 6.000 a. C. A través d'una xarxa de coves, escenes de conflicte i rituals se sotmeten a un paisatge ecològic dràsticament alterat, antany un fèrtil "llit de rius", com indica la traducció del seu nom, i ara una àrida i inhòspita extensió de desert.
La pel·lícula es va rodar durant un viatge de 13 dies a través de la immensitat de l'àrid altiplà amb un equip de col·laboradors, amics i guies locals, acompanyats per vint ases. Les condicions ecològiques de la regió romanen hostils i l'accés va ser especialment difícil a causa de les restriccions militars i governamentals. Tassili es va rodar en 4K amb animacions digitals que apareixen esporàdicament, creades a partir d'escanejos 3D realitzats amb un iPhone en el lloc, "realçant la integritat de la imatge i el seu desig de reproduir experiència", com va dir l'artista. La pel·lícula està estructurada per una banda sonora en quatre parts realitzada per quatre músics -Nicolás Jaar, felicita, Yawning Portal i Sega Celler-, compost com un “cadàver exquisit”.
També s'exposa una escultura topogràfica d’alt relleu realitzada en col·laboració amb Yuma Burgess que reprodueix seccions de la superfície del desert captades amb els escàners 3D. L'obra apareix com un camp continu, suspès com una pantalla monumental, però en realitat és un paisatge parcialment inventat: col·lapsa la distància entre múltiples llocs reals i utilitza una xarxa general adversarial (RGA) per a produir noves textures que omplen l'espai entremig. Igual que la pel·lícula, l'escultura combina la visualitat excessiva o indulgent amb l'especulació sobre el que no es pot veure.
Tassili,2022, va ser encarregada i produïda per SculptureCenter, Nova York; rhizome, Alger; Fondation Louis Vuitton, París; Kamel Lazaar Foundation, Tunísia; Mercer Union, Toronto; i Nottingham Contemporary.
Lydia Ourahmane: Tassili
[En exhibición del 11.11.2023 – 23.11.2023 con proyecciones diarias de 17-20h]
TassiliTassili es una videoinstalación de Lydia Ourahmane que presenta una escultura realizada en colaboración con el artista Yuma Burgess. La exposición estará expuesta durante dos semanas, del 11 al 23 de noviembre, y formará parte del City Screen Festival de Loop Barcelona. Esta es la primera presentación de Tassili en España.
Tassili n'Ajjer es una meseta mayormente inaccesible cerca de la frontera entre el sureste de Argelia y Libia. Alberga miles de grabados prehistóricos y pinturas rupestres que describen la transformación de la vida en el Sáhara a lo largo de miles de años. Las más antiguas aparecieron entre el 8.000 y el 6.000 a.C. A través de una red de cuevas, escenas de conflicto y rituales se someten a un paisaje ecológico drásticamente alterado, antaño un fértil "lecho de ríos", como indica la traducción de su nombre, y ahora una árida e inhóspita extensión de desierto.
La película se rodó durante un viaje de 13 días a través de la inmensidad de la árida meseta con un equipo de colaboradores, amigos y guías locales, acompañados por veinte burros. Las condiciones ecológicas de la región permanecen hostiles y el acceso fue especialmente difícil debido a las restricciones militares y gubernamentales. Tassili se rodó en 4K con animaciones digitales que aparecen esporádicamente, creadas a partir de escaneos 3D realizados con un iPhone en el lugar, "realzando la integridad de la imagen y su deseo de reproducir experiencia", como dijo la artista. La película está estructurada por una banda sonora en cuatro partes realizada por cuatro músicos -Nicolás Jaar, felicita, Yawning Portal y Sega Bodega-, compuesto como un “cadáver exquisito”.
También se expone una escultura topográfica en alto relieve realizada en colaboración con Yuma Burgess que reproduce secciones de la superficie del desierto captadas con los escáneres 3D. La obra aparece como un campo continuo, suspendido como una pantalla monumental, pero en realidad es un paisaje parcialmente inventado: colapsa la distancia entre múltiples lugares reales y utiliza una red general adversarial (RGA) para producir nuevas texturas que rellenan el espacio intermedio. Al igual que la película, la escultura combina la visualidad excesiva o indulgente con la especulación sobre lo que no se puede ver.
Tassili,2022, fue encargada y producida por SculptureCenter, Nueva York; rhizome, Argel; Fondation Louis Vuitton, París; Kamel Lazaar Foundation, Túnez; Mercer Union, Toronto; y Nottingham Contemporary.
CYCLES OF PEACE: POSITIVE DARKNESS is a site-specific sound installation by artist Wanjiru Maureen, known by the alias [M]. The piece is part of the artist's ongoing investigation about peace cycles on personal and collective levels.
The artist presupposes the cycles to be formed of five consecutive stages namely, Peace > Tension > Chaos > Consciousness > Forgiveness and then moving back into Peace. The research takes as its core question whether it is possible to circumvent the loop entirely to experience a state of continuous peace. For the installation POSITIVE DARKNESS, the latest iteration of the CYCLES OF PEACE project, [M] focuses on darkness and the positive role that it can play.
Overwhelmed, close your eyes, darkness comforts. Trying to remember, close your eyes, darkness assists. Agitated, close your eyes, darkness soothes, comfort just from closing your eyes.
As you lay in the beautiful sense of solace of the night. The shimmering lights on top of the dark canvas in the sky, Reminding of the beauty and clarity of colors on a black background.
The being from the soil, the dark soil the protective layer of melanin protects, mediates connection to source in the beginning, there was something.
Upon entering the exhibition the viewer is met with two fabric pods, each of which contains a speaker and cushion to lay down upon. The twenty minute audio piece – created using a variety of new recordings and preexisting samples – is panned and emitted first through the dimly lit Listening Pod One: POSITIVE DARKNESS and then through the entirely dark Listening Pod Two: PURE DARKNESS. As the sound travels from one pod to the other the viewer is encouraged to move between them.
CYCLES OF PEACE: POSITIVE DARKNESS es una instalación sonora site-specific de la artista Wanjiru Maureen, conocida por el alias de [M]. La obra forma parte de la investigación en curso de la artista sobre los ciclos de paz a nivel personal y colectivo.
La artista presupone que los ciclos están formados por cinco etapas consecutivas: Paz > Tensión > Caos > Conciencia > Perdón, para luego volver a la Paz. La investigación plantea como cuestión central la posibilidad de eludir por completo el bucle para experimentar un estado de paz continua. Para la instalación POSITIVE DARKNESS, la última iteración del proyecto CYCLES OF PEACE, [M] se centra en la oscuridad y el papel positivo que puede desempeñar.
Abrumado, cierra los ojos, la oscuridad reconforta. Intentando recordar, cierra los ojos, la oscuridad ayuda. Agitado, cierra los ojos, la oscuridad alivia, consuela sólo con cerrar los ojos.
Mientras yaces en la hermosa sensación de solaz de la noche. Las luces brillantes sobre el lienzo oscuro del cielo, recordando la belleza y la claridad de los colores sobre un fondo negro.
El ser de la tierra, la tierra oscura que la capa protectora de melanina protege, media la conexión con la fuente en el principio, había algo.
Al entrar en la exposición, nos encontramos con dos cápsulas de tela, cada una de las cuales contiene un altavoz y un cojín para tumbarse. La pieza sonora de veinte minutos está creada a partir de una variedad de grabaciones nuevas y samples preexistentes. Ésta se desplaza y se emite primero a través del ‘listening pod uno’, tenuemente iluminado: POSITIVE DARKNESS. Después a través del ‘listening pod’ dos, totalmente a oscuras: PURE DARKNESS. A medida que el sonido viaja de una cápsula a otra, se anima a la audiencia a moverse entre ellas.
CYCLES OF PEACE: POSITIVE DARKNESS és una instal·lació sonora site-specific de l'artista Wanjiru Maureen, coneguda per l'àlies de [M]. L'obra forma part de la recerca en curs de l'artista sobre els cicles de pau a nivell personal i col·lectiu.
L'artista pressuposa que els cicles estan formats per cinc etapes consecutives: Pau > Tensió > Caos > Consciència > Perdó, per a després tornar a la Pau. La recerca planteja com a qüestió central la possibilitat d'eludir per complet el bucle per a experimentar un estat de pau contínua. Per a la instal·lació POSITIVE DARKNESS, l'última iteració del projecte CYCLES OF PEACE, [M] se centra en la foscor i el paper positiu que pot exercir.
Aclaparat, tanca els ulls, la foscor reconforta. Intentant recordar, tanca els ulls, la foscor ajuda. Agitat, tanca els ulls, la foscor alleujera, consola només amb tancar els ulls.
Mentre jeus en la bella sensació de solaç de la nit. Les llums brillants sobre el llenç fosc del cel, recordant la bellesa i la claredat dels colors sobre un fons negre.
L'ésser de la terra, la terra fosca que la capa protectora de melanina protegeix, mitjana la connexió amb la font en el principi, hi havia alguna cosa.
En entrar en l'exposició, ens trobem amb dues càpsules de tela, cadascuna de les quals conté un altaveu i un coixí per a tombar-se. La peça sonora de vint minuts està creada a partir d'una varietat de gravacions noves i samples preexistents. Aquesta es desplaça i s'emet primer a través del ‘listening pod un’, tènuement il·luminat: POSITIVE DARKNESS. Després a través del ‘listening pod dos’, totalment a les fosques: PURE DARKNESS. A mesura que el so viatja d'una càpsula a una altra, s'anima a l'audiència a moure's entre elles.
There the angel of the Lord appeared to him in flames of fire from within a bush.
Moses saw that though the bush was on fire it did not burn up.
Obsesionados con encontrar señales is a solo exhibition by Samuel Guerrero. It is composed of four pieces: curtains that open and close every fifteen minutes controlled by hidden robots; a fallen tree found on Montjuic, the mountain next to Cordova; an installation on the floor composed of cracked concrete that emits light and from which plants emerge; and an audio work that plays intermittently. The artist’s interest in bringing these elements together was to create the optimal conditions for the audience to have a heightened perceptual experience. Here we find ourselves in an exchange between the timeless and our exact moment, where we are surrounded by universal elements such as the sunlight that enters when the curtains are opened, and the tree that decays over time, which is punctuated by contemporary technology, robots that do simple tasks and LED lights that are only visible in the darkness that comes when the curtains are closed.
The work was created in response to contemporary conditions, which is to say in a moment of ecological deterioration and political and territorial inequality. Guerrero analyzes this moment and the possible apathy that it can generate, writing “all that was meant to last and that we planned to preserve, now is being consumed, we are exhausting it, burning it away and there is nothing left to do except watch it disappear.” Nevertheless, the installation attempts to create a conception of reality where we can speculate about alternative futures and where we can receive messages from beyond ourselves, signals that can guide us forward. Guerrero asks how we can interpret signs from within our reality, where superstition and intuition are undervalued. We are met with a space for searching, where we can seek illumination and transcendence from the ordinary and where we can be, like the title says, obsessed with finding signs.
Y se le apareció el Ángel de Jehová en una llama de fuego en medio de una zarza;
y él miró, y vio que la zarza ardía en fuego, y la zarza no se consumía.
Obsesionados con encontrar señales es una presentación individual de Samuel Guerrero. Está compuesto de cuatro piezas: cortinas que se cierran y abren cada quince minutos con el esfuerzo de robots escondidos; un árbol encontrado caído en Montjuic la montaña a lado de Cordova; un suelo compuesto de hormigón agrietado donde desde por dentro sale luz y plantas; y una pieza de audio que suena de forma intermitente. Su interés en reunir esos elementos era para crear las condiciones óptimas para que el público pudiera tener una experiencia de percepción intensificada. Nos encontramos en un intercambio entre lo intemporal y nuestro momento exacto, donde nos rodean elementos básicos como la luz del sol que entra cuando se abren las cortinas y el árbol que se descompone con el tiempo y que está puntuado por tecnología actual, robots que hacen tareas simples y luces de LED que solo se ven en la oscuridad cuando las cortinas se cierran.
La obra se realizó en nuestras condiciones contemporáneas, es decir, en momentos de deterioro ecológico y desigualdad político/territorial. Guerrero analiza ese momento y la posible apatía que se genera escribiendo “todo lo que iba a durar, y planeamos preservar, ahora se consume, lo agotamos, se esfuma, no hay nada más que hacer que verlo desaparecer.” Sin embargo, la instalación trata de crear una concepción de realidad donde podemos especular futuros alternativos y ser susceptible de recibir mensajes de más allá, para poder saber cómo dar el siguiente paso. Se pregunta cómo interpretamos las señales en una realidad donde la superstición y la intuición están desvalorizadas. Guerrero nos presenta un espacio de búsqueda en lo que la cotidiana puede ofrecer iluminación y trascendencia, donde podemos ser, como dice el título, obsesionados con encontrar señales.
Y se le apareció el Ángel de Jehová en una llama de fuego en medio de una zarza;
y él miró, y vio que la zarza ardía en fuego, y la zarza no se consumía.
Obsesionados con encontrar señales és una presentació individual de Samuel Guerrero. Està compost de quatre peces: cortines que es tanquen i obren cada quinze minuts amb l'esforç de robots amagats; un arbre trobat caigut a Montjuïc, la muntanya a costat de *Cordova; un sòl compost de formigó esquerdat on des de per dins surt llum i plantes; i una peça d'àudio que sona de manera intermitent. El seu interès a reunir aquests elements era per a crear les condicions òptimes perquè el públic pogués tenir una experiència de percepció intensificada. Ens trobem en un intercanvi entre l'intemporal i el nostre moment exacte, on ens envolten elements bàsics com la llum del sol que entra quan s'obren les cortines i l'arbre que es descompon amb el temps i que està puntuat per tecnologia actual, robots que fan tasques simples i llums de LED que només es veuen en la foscor quan les cortines es tanquen.
L'obra es va realitzar en les nostres condicions contemporànies, és a dir, en moments de deterioració ecològica i desigualtat política/territorial. Guerrero analitza aquest moment i la possible apatia que es genera escrivint “tot el que anava a durar, i planegem preservar, ara es consumeix, l'esgotem, s'esfuma, no hi ha res més a fer que veure-ho desaparèixer.” No obstant això, la instal·lació tracta de crear una concepció de realitat on poder especular futurs alternatius i ser susceptibles de rebre missatges de més enllà, per a poder saber com fer el següent pas. Es pregunta com interpretem els senyals en una realitat on la superstició i la intuïció estan desvalorades. Guerrero presenta un espai-temps on la quotidianitat pot oferir il·luminació i transcendència, on podem ser, com diu el títol, obsesionados con encontrar señales.
Bifurcaciones is a solo exhibition by Raychel Carrión. It consists of a new series of drawings that depict highways and the landscape surrounding them. As is commonly the case in his work, his images transcend the everyday, revealing something twisted and otherworldly.
The artist writes about this series:
At times, the power chance holds over our own decisions seems to insist, resulting in a profound change in the attitudes we held before. Attitudes that may have been born out of emotional breakdowns or from the rigid stubbornness of conviction. It is here, within the complexity of our journey during our short time on Earth, where introspection plays a crucial role. The doubts we have about the success of our actions emerge in their symbolic forms through artistic expression, providing signs and signals to the necessary resounding failure of hedonism.
The contrast between center and periphery, visible in the immediate reading of the work that I present here, makes way for questions through an encounter with identifiable situations. The drawing as a thought process modeled technically by a certain type of classical beauty, as "a harmony between the parts", that is to say the periphery and the surface, is an invitation to remain calm in front of the forms. On the other hand, the elements that appear within the drawings are intended to activate our senses as we face ourselves through prolonged attention. We are our own path, which is the corporeality of reality, and at the same time we accidentally and/or deliberately inhabit the fissures of that reality. To go inside and outside is to go through oneself, to tell oneself the unexpected. The thermal mist, the hollows, the sharp edge, the luminescence, the water, the twilight, the Apollonian clarity, the unveiling of the underlying meanings that we find in ourselves with the dubious interpretation of the signs and signals resemble the prerogatives of destiny. To circumvent them or go through them works to question the empathy of our own existence.
Bifurcaciones es una exposición individual de Raychel Carrión, se compone de una nueva serie de dibujos de unos paisajes de carretera. Como se ve habitualmente en su trabajo, sus imágenes trascienden lo cotidiano dejando ver algo retorcido, de otro mundo.
El artista escribe sobre la serie:
La potestad de los azares sobre nuestras decisiones parece insistir, a veces, en un cambio profundo en las actitudes previas al rumbo tomado. Actitudes que pueden ser hijas de los desvaríos emocionales o de la rígida terquedad de las convicciones. Es aquí, donde complejizar nuestra peripecia en este corto paso por La Tierra juega un papel crucial a través de la introspección. La duda acerca de los aciertos de nuestros actos emerge en su forma simbólica en la expresión artística dotando de señales y signos al fracaso estrepitoso necesarios en el hedonismo.
La contraposición entre centro y periferia en la lectura inmediata de la obra que aquí presento devienen en preguntas posteriores al encuentro con situaciones identificables. El dibujo como pensamiento modelado por la técnica de cierto tipo la belleza clásica en tanto que “armonía entre las partes”, es decir, la periferia, la superficie, es una invitación al sosiego frente a las formas. Por otra parte, los elementos que aparecen dentro pretenden activar nuestros sentidos mientras nos enfrentamos a nosotros mismos por una atención prolongada. Somos camino, que es la corporeidad de la realidad y al mismo tiempo habitamos accidental o deliberadamente las fisuras de esa realidad que somos. Dentro y fuera es recorrerse a uno mismo, decirse en lo inesperado. Las brumas térmicas, las oquedades, lo cortante, las luminiscencias, el agua, los ocasos, la claridad apolínea, el desvelo de los significados subyacentes que encontramos en nosotros con la interpretación dudosa de las señales y los signos se parecen a las prerrogativas del destino y, sortearlas o atravesarlas funciona como un cuestionamiento a la empatía con nuestra propia existencia.
Bifurcaciones és una exposició individual de Raychel Carrión, es compon d'una nova sèrie de dibuixos d'uns paisatges de carretera. Com es veu habitualment en el seu treball, les seves imatges transcendeixen el quotidià deixant veure una cosa retorçada, d'un altre món.
L'artista escriu sobre la sèrie:
La potestat dels atzars sobre les nostres decisions sembla insistir, a vegades, en un canvi profund en les actituds prèvies al rumb pres. Actituds que poden ser filles dels desvaris emocionals o de la rígida tossuderia de les conviccions. És aquí, on complicar la nostra peripècia en aquest curt pas per la Terra juga un paper crucial a través de la introspecció. El dubte sobre els encerts dels nostres actes emergeix en la seva forma simbòlica en l'expressió artística dotant de senyals i signes al fracàs estrepitós necessaris en l'hedonisme.
La contraposició entre centre i perifèria en la lectura immediata de l'obra que aquí presento esdevenen en preguntes posteriors a la trobada amb situacions identificables. El dibuix com a pensament modelat per la tècnica d'un cert tipus la bellesa clàssica com a “harmonia entre les parts”, és a dir, la perifèria, la superfície, és una invitació a l'assossec enfront de les formes. D'altra banda, els elements que apareixen dins pretenen activar els nostres sentits mentre ens enfrontem a nosaltres mateixos per una atenció prolongada. Som camí, que és la corporeïtat de la realitat i al mateix temps habitem accidental o deliberadament les fissures d'aquesta realitat que som. Dins i fora és recórrer-se a un mateix, dir-se en l'inesperat. Les boires tèrmiques, els buits, el tallant, les luminescències, l'aigua, els ocasos, la claredat apolínea, el desvetllament dels significats subjacents que trobem en nosaltres amb la interpretació dubtosa dels senyals i els signes s'assemblen a les prerrogatives del destí i, sortejar-les o travessar-les funciona com un qüestionament a l'empatia amb la nostra pròpia existència.
Clock Against Idealism is a site-specific and time-based sculpture by Sung Tieu.
The central piece is a clock, made of the two hands of the Christian cross. Built with a motor normally used for clock towers on churches, the clock’s custom-made stainless steel hour and minute hands are elongated and, rather than protruding in one direction from the clock's central point, they are equally spaced to either side. An optical illusion is created that skews the supposed center of the clock until the hands are directly perpendicular to one another, when they form a cross. Asis the case in much of Tieus' work, the sculptural output is the product of an extensive period of research carried out beforehand, and in this case the artist's interest lies in the church as a tool for political and social control, specifically through colonial expansion.
The title of the project “Clock Against Idealism” is derived from Tieu’s interest in the Oath Against Modernism, an oath instituted in 1910 by Pope Pius X. It was required of all pastors, preachers and religious superiors of the Catholic Church from 1910 until 1967. The oath marked the culmination of Pius X's campaign against the cultural movement of modernism. By referring to this title, the artist questions the historical conditions that were feared by the church and how religious beliefs continue to control and influence human behavior.
Tieu´s piece is the first in a new series of long term installations throughout the building where Cordova is located that accompany the exhibition program in the main gallery. It will be on view for one full calendar year opening just a few days before Christmas on the 22 December 2022, until run through 25 December 2023.
Clock Against Idealism es una escultura de Sung Tieu basada en el tiempo.
La pieza central es un reloj, hecho con las dos manecillas de la cruz cristiana. Construido con un motor utilizado normalmente para las torres de reloj de las iglesias, las manecillas de las horas y los minutos del reloj, hechas a medida y de acero inoxidable, son alargadas y, en lugar de sobresalir en una dirección desde el punto central del reloj, están igualmente espaciadas a ambos lados. Lo que se crea entonces es una ilusión óptica que desvía el supuesto centro del reloj hasta que las manecillas son directamente perpendiculares entre sí cuando forman una cruz. Como ocurre con gran parte de la obra de Tieus, la producción escultórica es producto de un amplio periodo de investigación previa, y en este caso el interés del artista radica en la iglesia como herramienta de control político y social, concretamente a través de la expansión colonial.
El título del proyecto Clock Against Idealism deriva del interés de Tieu por el Oath Against Modernism, un juramento instituido en 1910 por el Papa Pío X. Se exigió a todos los pastores, predicadores y superiores religiosos de la Iglesia católica desde 1910 hasta 1967. El juramento marcó la culminación de la campaña de Pío X contra el movimiento cultural del modernismo. Al referirse a este título, el artista cuestiona las condiciones históricas que temía la Iglesia y cómo las creencias religiosas siguen controlando e influyendo en el comportamiento humano.
La pieza de Tieu es la primera de una nueva serie de instalaciones de larga duración repartidas por todo el edificio donde se encuentra Cordova que acompañan al programa de exposiciones de la galería principal. Esta pieza estará expuesta durante todo un año natural, desde unos días antes de Navidad, el 22 de diciembre de 2022, hasta el 25 de diciembre de 2023.
Clock Against Idealism és una escultura específica del lloc i basada en el temps de Sung Tieu.
La peça central és un rellotge, fet de les dues mans de la creu cristiana. Construït amb un motor que normalment s'utilitza per a les torres de rellotge a les esglésies, les mans d'acer inoxidable fetes a mà d'hora i minut són allargades i en lloc de sobresortir a una direcció des del punt central del rellotge, estan igualment espaiades a cada costat. El que es crea llavors és una il·lusió òptica que distorsiona el suposat centre del rellotge fins que les mans són directament perpendiculars entre si quan formen una creu. Igual que en gran part de l'obra de Tieu, la producció escultòrica és el producte d'un extens període de recerca dut a terme per endavant, i en aquest cas l'interès de l'artista rau en l'església com a eina per al control polític i social, específicament a través de l'expansió colonial.
El títol del projecte “Rellotge contra l'idealisme” deriva de l'interès de Tieu en el jurament contra el modernisme, un jurament instituït el 1910 pel Papa Pius X. Es requeria de tots els pastors, predicadors i superiors religiosos de l'Església Catòlica des de 1910 fins a 1967. El jurament va marcar la culminació de la campanya de Pius X contra el moviment cultural del modernisme. En referir-se a aquest títol, l'artista qüestiona les condicions històriques que temia l'església i com les creences religioses continuen controlant i influenciant el comportament humà.
L'obra de Tieu és la primera d'una nova sèrie d'instal·lacions a llarg termini per tot l'edifici on es troba Cordova que acompanya el programa d'exposició a la galeria principal. Aquesta peça estarà exposada per a un any natural complet que s'inaugurarà pocs dies abans del Nadal del 22 de desembre de 2022, fins al 25 de desembre de 2023.
Ligia Lewis: deader than dead
Wednesday: 16.11.2022 & Thursday: 17.11.2022
It is reasonable to situate the world on the verge of sense and NON-sense
You go round and round and then you stop and you fall to the ground
What is deader than dead? -Ligia Lewis
deader than dead is a multifaceted performance work by choreographer, director, dancer, and performer Ligia Lewis. The performances at Cordova in Barcelona are the first major presentations of Lewis’ work in Spain.
Originally developed for Made in L.A. 2020, the work began with an intrigue-based inquiry into deadpan, an impassive mannerism deployed in comedic fashion in order to illustrate emotional distance. Utilizing this expression as a type of stasis, Lewis initially developed a choreography for ten dancers that remained expressively flat or dead, resisting any narrative or representational hold tied to a climactic build or progression. Lewis had relegated deader than dead to this corner of the gallery (a kind of “dead” space) where the dance would ostensibly emerge, although deadened in its repetition, limited in its fate, as it ricocheted from wall to wall.
Lewis abandoned this recursive ensemble of death due to COVID-19, reducing the cast to four performers and pivoting to a more traditionally theatrical presentation. In this new work the dancers use Macbeth’s culminating soliloquy (“Tomorrow, and tomorrow, and tomorrow,” a reflection on repetition and meaninglessness) as the beginning of a work that unfolds in modular parts, each one an illustration or parody of death, stasis, and the void, each one tied to its own carefully selected soundtrack or sample. The work is full of play but is also a meditation on “playing,” or acting, as well as on tragedy’s recurring cycles and familiarity within Black and brown experience; on time, as it loops; on performance; on touch, as an act of both care and violence. The work is built in the form of a musical lament, a protracted complaint on loop performed ad infinitum, decomposing itself along the way.
The two performances of deader than dead in Barcelona, will be followed by two performances in Madrid and have been made possible through a collaboration with La Casa Encendida and the Festival de Otoño.
About the artist:
Ligia Lewis works as a choreographer and performer. Through choreography and an embodied practice, she develops expressive concepts that give form to movements, speech, affects, thoughts, relations, utterances, and the bodies that hold them. Her choreographic work slides between the familiar and the unfamiliar. Held together by the logic of interdependence, disorder, and play, she creates space(s) for the emergent and the indeterminate while tending to the mundane. In her work sonic and visual metaphors meet the body, materializing the enigmatic, the poetic, and the dissonant. Lewis continues to evoke the nuances of embodiment.
Her recent works include A Plot / A Scandal (2022), premiered at Ruhrtriennale Bochum, Still Not Still (2021), premiered at HAU in Berlin; Water Will (in Melody) (2018), a gothic tale set in black and white; minor matter (2016), a poetic work illuminated by red; and Sorrow Swag (2014), presented in a saturated blue. Her other works include: Sensation 1/This Interior (High Line Commission, 2019); so something happened, get over it; no, nothing happened, get with it (Jaou Tunis, 2018); Melancholy: A White Mellow Drama (Flax Fahrenheit, Palais de Tokyo, 2015); $$$ (Tanz im August, 2012); and Sensation 1 (sommer.bar, Tanz im August, 2011 and Basel Liste, 2014).
Lewis is the recipient of the Tabori Award in the category of Distinction (2021); a Foundation for Contemporary Arts Grants Award (2018); a Bessie Award for Outstanding Production for minor matter (2017); a Factory Artist residency at tanzhaus nrw (2017-19); and a Prix Jardin d’ Europe from ImPulsTanz for Sorrow Swag (2015). Her work has been presented in multiple venues and festivals and is currently touring internationally.
Cast & Credits
Concept, artistic direction, choreography, set design: Ligia Lewis
In collaboration with performers: Ligia Lewis, Jasper Marsalis, Jasmine Orpilla, Austyn Rich
Performers in Europe: Corey Scott-Gilbert, Cassie Augusta Jørgenson and Damian Rebgetz,
Sound dramaturgy, design, and film score: Slauson Malone, with excerpts by S. McKenna
Costume design: Marta Martino
Texts: Ligia Lewis, Ian Randolph, Shakespeare, and Ian McKellen on Shakespeare
Song: Guillaume de Machaut, “Complainte: Tels rit au main qui au soir pleure (Le remède de Fortune),” ca. 1340s
Wigs: Gabrielle Curebal
Lighting technician: Joseph Wegmann
Production & administration: Sina Kießling
Production & distribution: Nicole Schuchardt
Production assistance (tour): Julia Leonhardt
Commissioned and produced by: Made in L.A. 2020 / Hammer Museum. Made in L.A. 2020: a version is organized by the Hammer Museum in partnership with The Huntington Library, Art Museum, and Botanical Gardens. Additional support provided by: Human Resources, Los Angeles.
Supported by: the NATIONALES PERFORMANCE NETZ International Guest Performance Fund for Dance, which is funded by the Federal Government Commissioner for Culture and the Media.
Ligia Lewis: deader than dead
Miércoles: 16.11.2022 20h
Jueves: 17.11.2022 20h
It is reasonable to situate the world on the verge of sense and NON-sense
You go round and round and then you stop and you fall to the ground
What is deader than dead? (Ligia Lewis)
deader than dead es una obra escénica multifacética de la coreógrafa, directora, bailarina e intérprete Ligia Lewis. Las actuaciones en Cordova, en Barcelona, son las primeras presentaciones importantes de la obra de Lewis en España.
Desarrollado originalmente para Made in L.A. 2020, el trabajo comenzó con una investigación basada en la intriga sobre el deadpan, un manierismo impasible desplegado en forma de comedia con el fin de ilustrar la distancia emocional. Utilizando esta expresión como un tipo de inmovilidad, Lewis desarrolló inicialmente una coreografía para diez bailarines que permanecían expresivamente planos o muertos, resistiendo a cualquier asidero narrativo o representativo ligado a una construcción o progresión climática. Lewis había relegado a Deader than Dead a este rincón de la galería (una especie de espacio "muerto") donde la danza emergería ostensiblemente, aunque muerta en su repetición, limitada en su destino, al rebotar de pared en pared.
Lewis abandonó este conjunto recursivo de la muerte debido a COVID-19, reduciendo el reparto a cuatro intérpretes y pivotando hacia una presentación más tradicionalmente teatral. En esta nueva obra, los bailarines utilizan el soliloquio culminante de Macbeth ("Mañana, y mañana, y mañana", una reflexión sobre la repetición y el sinsentido) como inicio de una obra que se desarrolla en partes modulares, cada una de las cuales es una ilustración o parodia de la muerte, la inmovilidad y el vacío, cada una de ellas ligada a su propia banda sonora o muestra cuidadosamente seleccionada. La obra está llena de juegos, pero también es una meditación sobre el "juego", o la actuación, así como sobre los ciclos recurrentes de la tragedia y la familiaridad dentro de la experiencia negra y marrón; sobre el tiempo, en forma de bucle; sobre la actuación; sobre el tacto, como un acto tanto de cuidado como de violencia. La obra está construida en forma de lamento musical, una queja prolongada en bucle ejecutada ad infinitum, descomponiéndose en el camino.
Las dos representaciones de Deader than dead en Barcelona, serán seguidas por dos representaciones en Madrid y han sido posibles gracias a la colaboración con La Casa Encendida y el Festival de Otoño.
Sobre la artista:
Ligia Lewis trabaja como coreógrafa e intérprete. A través de la coreografía y de una práctica encarnada, desarrolla conceptos expresivos que dan forma a los movimientos, la palabra, los afectos, los pensamientos, las relaciones, las expresiones y los cuerpos que los sostienen. Su trabajo coreográfico se desliza entre lo familiar y lo desconocido. Mantenida por la lógica de la interdependencia, el desorden y el juego, crea espacios para lo emergente y lo indeterminado, al tiempo que tiende a lo mundano. En su obra, las metáforas sonoras y visuales se encuentran con el cuerpo, materializando lo enigmático, lo poético y lo disonante. Lewis sigue evocando los matices de la corporeidad.
Su reciente trilogía de performances incluye Still Not Still (2021), estrenada en HAU en Berlín; Water Will (in Melody) (2018), un cuento gótico ambientado en blanco y negro; minor matter (2016), una obra poética iluminada por el rojo; y Sorrow Swag (2014), presentada en un azul saturado. Sus otras obras incluyen: Sensation 1/This Interior (High Line Commission, 2019); so something happened, get over it; no, nothing happened, get with it (Jaou Tunis, 2018); Melancholy: A White Mellow Drama (Flax Fahrenheit, Palais de Tokyo, 2015); $$$ (Tanz im August, 2012); y Sensation 1 (sommer.bar, Tanz im August, 2011 y Basel Liste, 2014).
Casting & Creditos
Concepto, dirección artística, coreografía, escenografía: Ligia Lewis
En colaboración con los artistas: Ligia Lewis, Jasper Marsalis, Jasmine Orpilla, Austyn Rich
Intérpretes en Europa: Corey Scott-Gilbert, Cassie Augusta Jørgenson y Damian Rebgetz
Dramaturgia sonora, diseño y partitura: Slauson Malone, con fragmentos de S. McKenna
Diseño de vestuario: Marta Martino
Textos: Ligia Lewis, Ian Randolph, Shakespeare e Ian McKellen sobre Shakespeare
Canciones: Guillaume de Machaut, "Complainte: Tels rit au main qui au soir pleure (Le remède de Fortune)", ca. 1340s
Pelucas: Gabrielle Curebal
Técnico de iluminación: Joseph Wegmann
Producción y administración: Sina Kießling
Producción y distribución: Nicole Schuchardt
Asistencia a la producción (gira): Julia Leonhardt
Encargado y producido por: Made in L.A. 2020 / Hammer Museum. Made in L.A. 2020: una versión está organizada por el Hammer Museum en colaboración con The Huntington Library, Art Museum, and Botanical Gardens. Apoyo adicional proporcionado por: Human Resources, Los Angeles.
Apoyado por: the NATIONALES PERFORMANCE NETZ International Guest Performance Fund for Dance, fundado por Federal Government Commissioner for Culture and the Media.
Ligia Lewis: deader than dead
Dimecres: 16.11.2022 20h
Dijous: 17.11.2022 20h
It is reasonable to situate the world on the verge of sense and NON-sense
You go round and round and then you stop and you fall to the ground
What is deader than dead? (Ligia Lewis)
deader than dead és una obra escènica multifacètica de la coreògrafa, directora, ballarina i intèrpret Ligia Lewis. Les actuacions en Cordova, a Barcelona, són les primeres presentacions importants de l'obra de Lewis a Espanya.
Desenvolupat originalment per a Made in L.A. 2020, el treball va començar amb una recerca basada en la intriga sobre el deadpan, un manierisme impassible desplegat en forma de comèdia amb la finalitat d'il·lustrar la distància emocional. Utilitzant aquesta expressió com una mena d'immobilitat, Lewis va desenvolupar inicialment una coreografia per a deu ballarins que romanien expressivament plans o morts, resistint a qualsevol agafador narratiu o representatiu lligat a una construcció o progressió climàtica. Lewis havia relegat a Deader than Dead a aquest racó de la galeria (una espècie d'espai "mort") on la dansa emergiria ostensiblement, encara que morta en la seva repetició, limitada en el seu destí, en rebotar de paret en paret.
Lewis va abandonar aquest conjunt recursivo de la mort a causa de COVID-19, reduint el repartiment a quatre intèrprets i pivotant cap a una presentació més tradicionalment teatral. En aquesta nova obra, els ballarins utilitzen el soliloqui culminant de Macbeth ("Demà, i demà, i demà", una reflexió sobre la repetició i el contrasentit) com a inici d'una obra que es desenvolupa en parts modulars, cadascuna de les quals és una il·lustració o paròdia de la mort, la immobilitat i el buit, cadascuna d'elles lligada a la seva pròpia banda sonora o mostra acuradament seleccionada. L'obra està plena de jocs, però també és una meditació sobre el "joc", o l'actuació, així com sobre els cicles recurrents de la tragèdia i la familiaritat dins de l'experiència negra i marró; sobre el temps, en forma de bucle; sobre l'actuació; sobre el tacte, com un acte tant de cura com de violència. L'obra està construïda en forma de lament musical, una queixa prolongada en bucle executada ad infinitum, descomponent-se en el camí.
Les dues representacions de Deader than dead a Barcelona, seran seguides per dues representacions a Madrid i han estat possibles gràcies a la col·laboració amb La Casa Encesa i el Festival de Tardor.
Sobre la artista:
Ligia Lewis treballa com a coreògrafa i intèrpret. A través de la coreografia i d'una pràctica encarnada, desenvolupa conceptes expressius que donen forma als moviments, la paraula, els afectes, els pensaments, les relacions, les expressions i els cossos que els sostenen. El seu treball coreogràfic es llisca entre el familiar i el desconegut. Mantinguda per la lògica de la interdependència, el desordre i el joc, crea espais per a l'emergent i l'indeterminat, al mateix temps que tendeix al mundà. En la seva obra, les metàfores sonores i visuals es troben amb el cos, materialitzant l'enigmàtic, el poètic i el dissonant. Lewis continua evocant els matisos de la corporeïtat.
La seva recent trilogia de performances inclou Still Not Still (2021), estrenada en HAU a Berlín; Water Will (in Melody) (2018), un conte gòtic ambientat en blanc i negre; minor matter (2016), una obra poètica il·luminada pel vermell; i Sorrow Swag (2014), presentada en un blau saturat. Les seves altres obres inclouen: Sensation 1/This Interior (High Line Commission, 2019); sota something happened, get over it; no, nothing happened, get with it (Jaou Tunis, 2018); Melancholy: A White Mellow Drama (Flax Fahrenheit, Palais de Tòquio, 2015); $$$ (Tanz im August, 2012); i Sensation 1 (sommer.bar, Tanz im August, 2011 i Basel Llisti, 2014).
Casting & Credits
Concepte, direcció artística, coreografia, escenografia: Ligia Lewis
En col·laboració amb els artistes: Ligia Lewis, Jasper Marsalis, Jasmine Orpilla, Austyn Rich
Intèrprets a Europa: Corey Scott-Gilbert, Cassie Augusta Jørgenson i Damian Rebgetz
Dramatúrgia sonora, disseny i partitura: Slauson Malone, amb fragments de S. McKenna
Disseny de vestuari: Marta Martino
Textos: Ligia Lewis, Ian Randolph, Shakespeare i Ian McKellen sobre Shakespeare
Canciones: Guillaume de Machaut, "Complainte: Tels rit au main qui au soir pleure (Le remède de Fortune)", ca. 1340s
Perruques: Gabrielle Curebal
Tècnic d'il·luminació: Joseph Wegmann
Producció i administració: Sina Kießling
Producció i distribució: Nicole Schuchardt
Assistència a la producció (gira): Julia Leonhardt
Encarregat i produït per: Made in L.A. 2020 / Hammer Museum. Made in L.A. 2020: una versió està organitzada pel Hammer Museum en col·laboració amb The Huntington Library, Art Museum, and Botanical Gardens. Suport addicional proporcionat per: Human Resources, Los Angeles.
Secundat per: the NATIONALES PERFORMANCE NETZ International Guest Performance Fund for Dance, fundat per el Comisario de Cultura y Medios de Comunicación del Gobierno Federal.
Moment 2 is a site-specific video installation by Deborah Joyce Holman. The film, nine hours in length, stars artist and performer Rebecca Bellantoni who tirelessly recites excerpts from Shirley Clarke’s charged 1967 film Portrait of Jason. Holman’s reinterpretation offers a meditation on the politics of portraiture and refusal.
The original film Portrait of Jason, which Moment 2 takes as source material, is an essential work of cinéma vérité, which filmmaker Shirley Clarke made by capturing the film's protagonist Jason Holliday for twelve consecutive hours. In the film, edited down to 107 minutes, Holliday, a Black gay man, is at once vulnerable and knowing. He responds to the questions posed to him with ease and flamboyance, simultaneously pandering and performing to the audience and white filmmaker’s supposed ideas of him. For Moment 2, Holman’s interests lie in complicating the dynamic, temporality, gender and race relations present in the original version. In this version a Black queer filmmaker films a Black woman in 2022, fifty-five years after the release of Portrait of Jason. This video, like much of Holman’s practice, questions ideas of representation, and critiques the incessant oversaturation of Black trauma portrayed in visual and popular culture as well as the insatiable consumption of it. This is instantiated by Portrait of Jason in the dynamic between Clarke and Holliday and with the film’s vast success with majority white audiences.
The script from Moment 2 was compiled of excerpts from the original, selected by Holman, which the protagonist recites over and over, seemingly ad infinitum. Rather than looping a shorter film, the performer herself recites the selected extracts in real time, resulting in a disorientating and quietly durational performance where each ‘loop’ is enacted in succession.
Works:
Deborah Joyce Holman
Moment 2, 2022
4K UHD Video and Stereo Sound
Duration 540 min
Performer: Rebecca Bellantoni
Director of Photography: Jelena Luise
Camera Operator: Lami Okrekson
Sound Recordist: Adina Istrate
Styling: Kovina Đurić & Patrice Effeh
Makeup Artist: Viviane Melo
Set Design: Kovina Đurić & Patrice Effeh
Production Assistant: Eva Bor
Exterior Eye: Noemi Michel & Jelena Luise
Edit: Deborah Joyce Holman
Graphic Design: Monika Janulevičiūtė
Color Grade: Tweaklab
Audio Postproduction: Tweaklab
Moment 2 is produced by Luma Westbau and conceived from a previous work commissioned by the Institute of Contemporary Arts London, as a part of Image Behaviour in partnership with Dr. Martens. This exhibition at Cordova was supported by the Swiss Arts Council Pro Helvetia.
Moment 2 és una instal·lació de vídeo específica de Deborah Joyce Holman. La pel·lícula, de quatre hores de durada, està protagonitzada per l'artista i intèrpret Rebecca Bellatoni, que recita incansablement fragments de la carregada pel·lícula de Shirley Clarke Portrait of Jason (1967). La reinterpretació de Holman ofereix una meditació sobre la política del retrat i el rebuig.
La pel·lícula original Portrait of Jason, que Moment 2 presa com a material de partida, és una obra essencial del cinéma vérité, que la cineasta Shirley Clarke va realitzar capturant al protagonista de la pel·lícula, Jason Holliday, durant dotze hores consecutives. En la pel·lícula, editada en 107 minuts, Holliday, un home negre gai, és alhora vulnerable i coneixedor. Respon a les preguntes que se li plantegen amb soltesa i extravagància, complaent i actuant al mateix temps davant el públic i les suposades idees que el cineasta blanc té d'ell. En Moment 2, l'interès de Holman resideix a complicar la dinàmica, la temporalitat i les relacions de gènere i raça presents en la versió original. En aquesta versió, un cineasta negre queer filma a una dona negra en 2022, cinquanta-cinc anys després de l'estrena de Portrait of Jason. Aquest vídeo, com a gran part de la pràctica de Holman, qüestiona les idees de representació i critica la incessant sobresaturació de traumes negres retratats en la cultura visual i popular, així com l'insaciable consum d'aquests. Això es veu reflectit en Portrait of Jason en la dinàmica entre Clarke i Holliday i en el gran èxit de la pel·lícula entre el públic majoritàriament blanc.
El guió de Moment 2 es compon d'extractes de l'original, seleccionats per Holman, que el protagonista recita una vegada i una altra, aparentment ad infinitum. En lloc de posar en bucle una pel·lícula més curta, la pròpia intèrpret recita els extractes seleccionats en temps real, la qual cosa dona lloc a una actuació desorientadora i silenciosament duradora en la qual cada "bucle" es representa successivament.
Deborah Joyce Holman
Moment 2, 2022
Vídeo 4K UHD i so estèreo
Durada 540 min
Guió en castellà
Intèrpret: Rebecca Bellantoni
Director de fotografia: Jelena Luise
Operador de càmera: Lami Okrekson
Gravador de so: Adina Istrate
Estilisme: Kovina Đurić i Patrice Effeh
Maquillatge: Viviane Melo
Escenografia: Kovina Đurić & Patrice Effeh
Assistent de producció: Eva Bor
Ull exterior: Noemi Michel & Jelena Luise
Edició: Deborah Joyce Holman
Disseny gràfic: Monika Janulevičiūtė
Grau de color: Tweaklab
Postproducció d'àudio: Tweaklab
Moment 2 està produït per Luma Westbau i concebut a partir d'un treball anterior encarregat pel Institute of Contemporary Arts London, com a part de Image Behaviour en col·laboració amb Dr. Martens
Aquesta exposició en Cordova va comptar amb el suport de Swiss Arts Council Pro Helvetia.
Moment 2 es una instalación de vídeo específica de Deborah Joyce Holman. La película, de cuatro horas de duración, está protagonizada por la artista e intérprete Rebecca Bellatoni, que recita incansablemente fragmentos de la cargada película de Shirley Clarke Portrait of Jason (1967). La reinterpretación de Holman ofrece una meditación sobre la política del retrato y el rechazo.
La película original Portrait of Jason, que Moment 2 toma como material de partida, es una obra esencial del cinéma vérité, que la cineasta Shirley Clarke realizó capturando al protagonista de la película, Jason Holliday, durante doce horas consecutivas. En la película, editada en 107 minutos, Holliday, un hombre negro gay, es a la vez vulnerable y conocedor. Responde a las preguntas que se le plantean con soltura y extravagancia, complaciendo y actuando al mismo tiempo ante el público y las supuestas ideas que el cineasta blanco tiene de él. En Moment 2, el interés de Holman reside en complicar la dinámica, la temporalidad y las relaciones de género y raza presentes en la versión original. En esta versión, un cineasta negro queer filma a una mujer negra en 2022, cincuenta y cinco años después del estreno de Portrait of Jason. Este vídeo, como gran parte de la práctica de Holman, cuestiona las ideas de representación y critica la incesante sobresaturación de traumas negros retratados en la cultura visual y popular, así como el insaciable consumo de los mismos. Esto se ve reflejado en Portrait of Jason en la dinámica entre Clarke y Holliday y en el gran éxito de la película entre el público mayoritariamente blanco.
El guión de Moment 2 se compone de extractos del original, seleccionados por Holman, que el protagonista recita una y otra vez, aparentemente ad infinitum. En lugar de poner en bucle una película más corta, la propia intérprete recita los extractos seleccionados en tiempo real, lo que da lugar a una actuación desorientadora y silenciosamente duradera en la que cada "bucle" se representa sucesivamente.
Deborah Joyce Holman
Momento 2, 2022
Vídeo 4K UHD y sonido estéreo
Guion en Castellano.
Duración 540 min
Intérprete: Rebecca Bellantoni
Director de fotografía: Jelena Luise
Operador de cámara: Lami Okrekson
Grabador de sonido: Adina Istrate
Estilismo: Kovina Đurić y Patrice Effeh
Maquillaje: Viviane Melo
Escenografía: Kovina Đurić & Patrice Effeh
Asistente de producción: Eva Bor
Ojo exterior: Noemi Michel & Jelena Luise
Edición: Deborah Joyce Holman
Diseño gráfico: Monika Janulevičiūtė
Grado de color: Tweaklab
Postproducción de audio: Tweaklab
Moment 2 está producido por Luma Westbau y concebido a partir de un trabajo anterior encargado por el Institute of Contemporary Arts London, como parte de Image Behaviour en colaboración con Dr. Martens
Esta exposición en Cordova contó con el apoyo de Swiss Arts Council Pro Helvetia.
Cōvco: FLY HIGH
08.06.2022 - 03.09.2022
‘Atlantic spirits selling their royal oats for fresh lamb to B/W sheep.
I see them calling for more life, baffled by the idea of agua being all our friend.’
For the artist´s first solo presentation in Spain FLY HIGH, Cõvco presents a new site-specific immersive installation. The exhibition continues a material and conceptual investigation initiated with a performance called Nexus in Paradise: A season of L´s originally developed for Thunder and Light, a public program about faith and God curated by Cordova’s director Cory John Scozzari that took place in March of 2022 at La Casa Encendida. In the Barcelona chapter the audience is drawn into an immersive world of large-scale fabric pieces and paintings, whose figurative and expressive passages simultaneously invoke sensations of panic and tribulation as well as divinity and ecstasy. Viewers are taken on a pilgrimage with Cõvco where she asks some difficult questions about belief, the sublime and the passage from life into death. In this version there is a special tribute paid to the oceanic journey of migrants who come to Europe from Africa and how through this voyage they are converted into angels; both those who arrive and those who remain at sea.
Cõvco is a London-based artist whose interdisciplinary language translates into performance art, poetry, sound production and visual art. She works through ritual and catharsis and often culls from epic biblical narratives and her own personal experiences of navigating the complexities of life and faith. Her work has been shown at South London Gallery, Stedelijk Museum, Camden Arts Centre and La Casa Encendida among others.
Works:
Lamb, 2022
Hand dyed and found fabric, twine
300 x 500 cm
Closer to my dreams, 2022
Acrylic paint on canvas, water, wig, metal support structure
Dimensions variable
Pookie Tribe, 2022
Acrylic paint on canvas
300 x 500 cm
Cōvco: FLY HIGH
08.06.2022 - 03.09.2022
‘Atlantic spirits selling their royal oats for fresh lamb to B/W sheep.
I see them calling for more life, baffled by the idea of agua being all our friend.’
Para la primera presentación en solitario de la artista en España, Cõvco presenta FLY HIGH, una nueva instalación inmersiva adaptada para la galería. La exposición continúa una investigación material y conceptual iniciada con una performance llamada Nexus in Paradise: Season of L's desarrollada originalmente para Trueno y Luz, un programa público sobre la fe y Dios comisariado por el director de Cordova, Cory John Scozzari, que tuvo lugar en marzo de 2022 en La Casa Encendida. En el capítulo de Barcelona, el público es arrastrado a un mundo inmersivo de piezas de tela y pinturas a gran escala, cuyos paisajes figurativos y expresivos invocan simultáneamente sensaciones de pánico y tribulación, así como de divinidad y éxtasis. Los espectadores son llevados en un peregrinaje con Cõvco donde ella plantea algunas preguntas difíciles sobre la creencia, lo sublime y el paso de la vida a la muerte. En esta versión se rinde un especial homenaje al viaje oceánico de los migrantes que vienen a Europa desde África y cómo a través de esta travesía se convierten en ángeles; tanto los que llegan como los que se quedan en el mar.
Cõvco es una artista afincada en Londres cuyo lenguaje interdisciplinar se traduce en forma de arte de performance, poesía, producción de sonido y arte visual. Trabaja a través del ritual y la catarsis y se inspira en las narraciones bíblicas épicas y en sus propias experiencias personales de navegación por las complejidades de la vida y la fe. Su obra se ha expuesto en South London Gallery, Stedelijk Museum, Camden Arts Centre y La Casa Encendida, entre otros.
Obras:
Lamb, 2022
Tela teñida a mano y encontrada, cordel
300 x 500 cm
Closer to my dreams, 2022
Pintura acrílica sobre lienzo, aqua, peluca, estructura metálica de soporte
Dimensions variable
Pookie Tribe, 2022
Pintura acrílica sobre lienzo
300 x 500 cm
Cōvco: FLY HIGH
08.06.2022 - 03.09.2022
‘Atlantic spirits selling their royal oats for fresh lamb to B/W sheep.
I see them calling for more life, baffled by the idea of agua being all our friend.’
Per a la primera presentació en solitari de l'artista a Espanya, Cõvco presenta FLY HIGH, una nova instal·lació immersiva adaptada per a la galeria. L'exposició continua una recerca material i conceptual iniciada amb una performance anomenada Nexus in Paradise: Season of L's desenvolupada originalment per a Truenos y Luz, un programa públic sobre la fe i Déu comissariat pel director de Cordova, Cory John Scozzari, que va tenir lloc al març de 2022 a La Casa Encendida. En el capítol de Barcelona, el públic és arrossegat a un món immersiu de peces de tela i pintures a gran escala, de les quals els paisatges figuratius i expressius invoquen simultàniament sensacions de pànic i tribulació, així com de divinitat i èxtasi. Els espectadors són portats en un pelegrinatge amb Cõvco on ella planteja algunes preguntes difícils sobre la creença, el sublimi i el pas de la vida a la mort. En aquesta versió es rendeix un especial homenatge al viatge oceànic dels migrants que venen a Europa des d'Àfrica i cóm a través d'aquesta travessia es converteixen en àngels; tant els que arriben com els que es queden a la mar.
Cõvco és una artista establerta a Londres. El seu llenguatge interdisciplinari es tradueix en forma d'art de performance, poesia, producció de so i art visual. Treballa a través del ritual i la catarsi i s'inspira en les narracions bíbliques èpiques i en les seves pròpies experiències personals de navegació per les complexitats de la vida i la fe. La seva obra s'ha exposat en la South London Gallery, el Stedelijk Museum, el Camden Arts Centri i La Casa Encesa, entre altres.
Obres:
Lamb, 2022
Tela tenyida a mà i tela trobada, corda
300 x 500 cm
Closer to my dreams, 2022
Pintura acrílica sobre llenç, aigua, perruca, estructura de suport metàl.lica
Dimensions variables
Pookie Tribe, 2022
Pintura acrílica sobre llenç
300 x 500 cm
I am not afraid at Cordova in Barcelona is Bruno Zhu’s first solo presentation in Spain. An oversized wrist watch is running in reverse as if time is turning back. Encased in a midnight blue satin shell with matching wristbands, the watch is on display in the office, hung by the desk where Cordova’s team works. The main exhibition space is treated with a series of blue gingham and orange stars plastered onto every surface, from the ceiling to the floor. The viewer must traverse it in order to see the central piece.
Bruno Zhu (b.1991, Portugal) is an artist living and working between Amsterdam and Viseu. Recent projects were presented at HALLE FÜR KUNST Steiermark in Graz, Yaby in Madrid and UKS in Oslo. Zhu is a member of A Maior, an exhibition program set in a home goods and clothing store in Viseu.
List of works:
Bruno Zhu:
Are you ok?, 2022
Satin, quartz clock movement, batteries, foam, plastic
Dimensions variable
I am not afraid de Bruno Zhu en Córdoba, Barcelona, es la primera presentación en solitario de la obra del artista en España. Un reloj de pulsera de gran tamaño funciona a la inversa, como si el tiempo retrocediera. Envuelto en una carcasa de satén azul noche con pulseras a juego, el reloj se exhibe en la oficina, colgado junto al escritorio donde trabaja el equipo de Córdova. El espacio principal de la exposición está revestido con una serie de estrellas azules y naranjas pegadas en todas las superficies, desde el techo hasta el suelo. El espectador debe recorrerlo para ver la pieza central.
Bruno Zhu (1991, Portugal) es un artista que vive y trabaja entre Ámsterdam y Viseu. Ha presentado proyectos recientes en HALLE FÜR KUNST Steiermark en Graz, Yaby en Madrid, Fri Art en Friburgo, UKS y VI, VII en Oslo. Zhu es miembro de A Maior, un programa de exposiciones ubicado en una tienda de ropa y artículos para el hogar en Viseu.
Lista de trabajos:
Bruno Zhu:
Estás bien?, 2022
Satín, reloj deconstruido, pilas, espuma, plástico
Dimensiones variables
I am not afraid de Bruno Zhu a Còrdova, Barcelona, és la primera presentació en solitari de l'obra de l'artista a Espanya. Un rellotge de polsera de gran grandària funciona al revés, com si el temps retrocedís. Embolicat en una carcassa de setí blau nit amb polseres a joc, el rellotge s'exhibeix en l'oficina, penjat al costat de l'escriptori on treballa l'equip de Córdova. L'espai principal de l'exposició està revestit amb una sèrie d'estrelles blaves i taronges pegades en totes les superfícies, des del sostre fins al sòl. L'espectador ha de recórrer-lo per a veure la peça central.
Bruno Zhu (1991, Portugal) és un artista que viu i treballa entre Amsterdam i Viseu. Ha presentat projectes recents en HALLE FÜR KUNSTSteiermark en Graz, Yaby a Madrid, Fri Art a Friburg, UKS i VI, VII a Oslo. Zhu és membre de Maior, un programa d'exposicions situat en una botiga de roba i articles per a la llar en Viseu.
Llistat de treballs:
Bruno Zhu:
Estàs bé?, 2022
Satín, rellotge desconstruit, piles, escuma, plàstic
Dimensions variables
"I remember you saying once that you wanted to live inside as many bodies as possible, Mother, not just the five bodies that came from your belly. Art is a non-linear form of reproduction, moving forwards and backwards in time. I want to be part of something like that. I want to be pregnant with your legacy, Mother. To decompose and birth you with the others. Maybe then we wouldn’t all be so lonely."
Eyes Jr. is an exhibition featuring individual and collaborative works from artists Ellie Rae Hunter and Anni Puolakka. The show houses sculptures, paintings and a film which serves as its main protagonist, cradled inside of a large-scale inflatable corporeal structure which the audience enters. Entitled Eyes Jr., the film follows a group of five siblings on the day of their mother’s funeral. Through a continuous conversation set around a table, the siblings cut cake and discuss their relationship to their recently deceased mother, positing and debating their varying opinions about the role of a mother and their respective reproductive politics. The film was shot by the artists and the characters are portrayed by hand-sewn dolls controlled like marionettes from out of shot. The mother of these sculptures, who had recently passed away of old age, was herself also a sculpture, in her case large-scale, metal and covered with multiple eyes. She was not made by the artists but rather by a particularly well-known French artist who died in the early 21st century.
In addition to their own collaboration for the works in the exhibition the artists collaborate with two Barcelona-based initiatives. Firstly, Jokkoo; a music collective dedicated to diffusion and creation of experimental electronic sound(s) from Africa and its diaspora, who have created a soundscape and live performance for the exhibition’s opening. And secondly, Sandia, an arts education program for LGBTQ+ youth whose course directors, in tandem with Hunter and Puolakka, have designed pedagogical scores with themes present in the exhibition.
⁂ Many thanks to Maguette Dieng for fabricating the inflatable.
⁂ This project is commissioned by The Finnish Cultural and Academic Institutes’ Together Alone 2.0 project, and
supported by the Arts Promotion Center Finland and the Finnish Cultural Foundation.
Ellie Rae Hunter & Anni Puolakka
Eyes Jr., 2021
HD video with sound, 18 min
Ellie Rae Hunter & Anni Puolakka
Siblings, 2019 - 2021
Fabric, stones, pine branches, artificial hair, and mixed media
Dimensions variable
Ellie Rae Hunter & Anni Puolakka
Organ, 2021
Fabric, thread, blankets, fan
286 x 659 x 463 cm
Ellie Rae Hunter
Khora i, 2021
Plaster, aluminum, steel, oil paint
Dimensions variable
Ellie Rae Hunter
Khora ii, 2021
Plaster, aluminum, steel, oil paint
Dimensions variable
Ellie Rae Hunter
Khora iii, 2021
Plaster, aluminum, steel, oil paint
Dimensions variable
Anni Puolakka
Inside Eye, 2021
Watercolor, gouache, and collage on paper
28 x 35.5 cm
Anni Puolakka
Boobs, 2021
Watercolor, gouache, and collage on paper
50 x 32.5 cm
"Recuerdo que una vez dijiste que querías vivir dentro de tantos cuerpos como fuera posible, madre, no sólo los cinco cuerpos que salieron de tu vientre. El arte es una forma de reproducción no lineal, que avanza y retrocede en el tiempo. Quiero formar parte de algo así. Quiero estar embarazada de tu legado, madre. Descomponerte y parirte con los demás. Tal vez entonces no estaríamos tan solos."
Eyes Jr. es una exposición que presenta obras individuales y en colaboración de les artistes Ellie Rae Hunter y Anni Puolakka. La muestra alberga esculturas, pinturas y una película que sirve de protagonista principal, acunada dentro de una estructura corpórea inflable a gran escala en la que entra el público. La película titulada Eyes Jr., sigue a un grupo de cinco hermanos el día del funeral de su madre. A través de una conversación continua en torno a una mesa, los hermanos cortan la tarta y discuten su relación con su madre recién fallecida, planteando y debatiendo sus diferentes opiniones sobre el papel de una madre y sus respectivas políticas reproductivas. La película fue rodada por les artistes y los personajes están representados por muñecos cosidos a mano y controlados como marionetas desde fuera del plano. La madre, recientemente fallecida por vejez y representada como una escultura a gran escala de metal y cubierta de múltiples ojos, no fue realizada por les artistes, sino por una artista francesa especialmente conocida, la cual murió a principios del siglo XXI.
Además de la propia colaboración entre les dos artistes en esta exposición, han trabajado con dos proyectos con sede en Barcelona. En primer lugar, Jokkoo; un colectivo musical dedicado a la difusión y creación de sonido(s) electrónico(s) experimental(es) de África y su diáspora, los cuales han creado un paisaje sonoro y una actuación en directo para la inauguración de la exposición. Y en segundo lugar, Sandia, un programa de educación artística para jóvenes LGBTQ+ cuyos directores de curso, junto con Hunter y Puolakka, han diseñado partituras pedagógicas con temas presentes en la exposición.
⁂ Muchas gracias a Maguette Dieng por fabricar el inflable.
⁂ Este proyecto ha sido comisionado por The Finnish Cultural and Academic Institutes’ Together Alone 2.0 project y ha sido apoyado por el Arts Promotion Center Finland y el Finnish Cultural Foundation.
Ellie Rae Hunter & Anni Puolakka
Eyes Jr., 2021
Video HD con sonido, 18 min
Ellie Rae Hunter & Anni Puolakka
Siblings, 2019 - 2021
Tejido, piedras, ramas de pinos, cabello artificial y mixed media
Dimensions variable
Ellie Rae Hunter & Anni Puolakka
Organ, 2021
Tejido, hilo, mantas, ventilador
286 x 659 x 463 cm
Ellie Rae Hunter
Khora i, 2021
Yeso, aluminio, acero, pintura al óleo
Dimensiones variable
Ellie Rae Hunter
Khora ii, 2021
Yeso, aluminio, acero, pintura al óleo
Dimensiones variable
Ellie Rae Hunter
Khora iii, 2021
Yeso, aluminio, acero, pintura al óleo
Dimensiones variable
Anni Puolakka
Inside Eye, 2021
Acuarela, gouache y collage en papel
28 x 35.5 cm
Anni Puolakka
Boobs, 2021
Acuarela, gouache y collage en papel
50 x 32.5 cm
"Record que una vegada vas dir que volies viure dins de tants cossos com fos possible, mare, no sols els cinc cossos que van sortir del teu ventre. L'art és una forma de reproducció no lineal, que avança i retrocedeix en el temps. Vull formar part d'una cosa així. Vull estar embarassada del teu llegat, mare. Descompondre't i parir-te amb els altres. Tal vegada llavors no estaríem tan sols."
Eyes Jr. és una exposició que presenta obres individuals i en col·laboració de les artistes Ellie Rae Hunter i Anni Puolakka. La mostra alberga escultures, pintures i una pel·lícula que serveix de protagonista principal, bressolada dins d'una estructura corpòria inflable a gran escala en la qual entra el públic. La pel·lícula titulada Eyes Jr., segueix a un grup de cinc germans el dia del funeral de la seva mare. A través d'una conversa contínua entorn d'una taula, els germans tallen el pastís i discuteixen la seva relació amb la seva mare recentment morta, plantejant i debatent les seves diferents opinions sobre el paper d'una mare i les seves respectives polítiques reproductives. La pel·lícula va ser rodada per les artistes i els personatges estan representats per ninots cosits a mà i controlats com a marionetes des de fora del pla. La mare, recentment morta per vellesa i representada com una escultura a gran escala de metall i coberta de múltiples ulls, no va ser realitzada per les artistes, sinó per una artista francesa especialment coneguda, que va morir a principis del segle XXI.
A més de la pròpia col·laboració entre les dues artistes en aquesta exposició, han treballat amb dos projectes amb seu a Barcelona. En primer lloc, Jokkoo; un col·lectiu musical dedicat a la promoció i difusió de so(s) electrònic(s) experimental(és) d'Àfrica i la seva diàspora, els quals han creat un paisatge sonor i una actuació en directe per a la inauguració de l'exposició. I en segon lloc, Sandia, un programa d'educació artística per a joves LGBTQ+ els directors de curs de les quals, juntament amb Hunter i Puolakka, han dissenyat partitures pedagògiques amb temes presents en l'exposició.
⁂ Moltes gràcies a Maguette Dieng per fabricar l'inflable.
⁂ Aquest projecte ha estat comissionat per The Finnish Cultural and Academic Institutes’ Together Alone 2.0 project i ha estat secundat pel Arts Promotion Center Finland i el Finnish Cultural Foundation.
Ellie Rae Hunter & Anni Puolakka
Eyes Jr., 2021
Vídeo HD amb so, 18 min
Ellie Rae Hunter & Anni Puolakka
Siblings, 2019 - 2021
Teixit, pedres, branques de pins, cabell artificial i mixed media
Dimensions variable
Ellie Rae Hunter & Anni Puolakka
Organ, 2021
Teixit, fil, mantes, ventilador
286 x 659 x 463 cm
Ellie Rae Hunter
Khora i, 2021
Guix, alumini, acer, pintura a l'oli
Dimensions variable
Ellie Rae Hunter
Khora ii, 2021
Guix, alumini, acer, pintura a l'oli
Dimensions variable
Ellie Rae Hunter
Khora iii, 2021
Guix, alumini, acer, pintura a l'oli
Dimensions variable
Anni Puolakka
Inside Eye, 2021
Aquarel·la, gouache i collage en paper
28 x 35.5 cm
Anni Puolakka
Boobs, 2021
Aquarel·la, gouache i collage en paper
50 x 32.5 cm
1959 born a strong eight-pounder
A miner’s son
Moved to Berlin in 1979 – jobs as chef/barkeeper/lover/prostitute/occasional worker
Since 1980 first steps towards the beaux-arts poetry/music/film/performance
1984 sensual acquisition of an immune deficiency
Since 1985 self-taught photographic artist
Since 1989 full (clinical) picture, or rather: never put off till tomorrow what you can do today.
Hover is an exhibition of ten pairs of silver gelatin photographs by German artist, musician, poet, performer and activist Jürgen Baldiga. The images on display printed by the artist are pulled from his short but incredibly prolific eight year photographic career, starting in 1985, a year after his diagnosis of ‘an immune deficiency’ (HIV), and before his untimely death at the age of 34 in 1993 when he decided to end his own life because his recovery from AIDS was hopeless. Ranging from snapshots to staged portraits, the views are quotidian in that they document and preserve people and moments from his daily life and social scene: friends, lovers, strangers passing on the street, Berlin’s drag and music communities; depicting moments of intimacy, desire and tenderness, hospital stays, holidays; states of joy, longing, loss, and pain, all set against the social-political backdrop of German reunification.
This exhibition offers a mere glimpse into a rich archive of thousands more of his images, most of which are stored in the archive at The Schwules Museum, Berlin. These diptychs were originally compiled and paired by Baldiga for an artist’s book which served as a way to reflect and draw correlations. They stood out as a more direct line of communication with the artist in that there was a logic of relations set out through the action of pairing that gave insight into the way he saw and thought beyond the singular isolated picture.
Much has been written about photography’s relation to mortality from Barthes studium and punctum to Sontag’s discussion of the memento mori. There is a presupposition that Baldiga’s choice to begin photographing after receiving a fatal diagnosis was an attempt to grasp and make permanent something fleeting, a way of extending an otherwise inevitable process of disintegration.
Very special thanks to Aron Neubert and The Schwules Museum, Berlin.
*Bio written by the artist in 1992
Clockwise from entrance:
(All works are on loan from SMU Berlin courtesy of Aron Neubert)
Jürgen Baldiga
Juergen (as Amor) / Man with Prosthesis 1991 / 1991
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Eros (Sperm) / Youth (during Sex)
1986-87 / circa 1986
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Michael (in Corin) / BeV Stroganoff
1992 / 1992
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Ikarus / Michael (in Corin)
1992 / 1992
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Condom / Amor with hand Grenade
1990 / 1990
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Self portrait / Coffins
1991 / 1989
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Wife of Dr. Gedaechtnisk. / Mrs. Schmidt
Circa 1985 / 1987
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Military Parade / Self Portrait (as cook)
Circa 1986 / 1988
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Eros / Testicles
1985-86 / 1985-86
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Burning Brain / Self Portrait (welded eye)
Circa 1991 / 1990
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
1959 born a strong eight-pounder
A miner’s son
Moved to Berlin in 1979 – jobs as chef/barkeeper/lover/prostitute/occasional worker
Since 1980 first steps towards the beaux-arts poetry/music/film/performance
1984 sensual acquisition of an immune deficiency
Since 1985 self-taught photographic artist
Since 1989 full (clinical) picture, or rather: never put off till tomorrow what you can do today.
Hover es una exposición de diez pares de fotografías en gelatina de plata, del artista músico, poeta, intérprete y activista alemán Jürgen Baldiga. Las imágenes que se exponen, impresas por el artista, proceden de su corta pero increíblemente prolífica carrera fotográfica de ocho años, que comenzó en 1985, un año después de que se le diagnosticara una "inmunodeficiencia" (VIH), y antes de su prematura muerte, a los 34 años, en 1993, cuando decidió poner fin a su propia vida porque su recuperación del sida era irremediable. Desde instantáneas hasta retratos escenificados, desde una visión cotidiana, documentan y conservan personas y momentos de su dia a dia y su escena social: amigos, amantes, desconocidos que se cruzan por la calle, las comunidades drag y músicos de Berlín; representando momentos de intimidad, deseo y ternura, estancias en el hospital, vacaciones; estados de alegría, anhelo, pérdida y dolor, todo ello con el telón de fondo sociopolítico de la reunificación alemana.
Esta exposición ofrece un solo fragmento de un rico archivo de miles de imágenes, la mayoría de las cuales se conservan en el archivo del Museo Schwules de Berlín. Estos dípticos fueron originalmente recopilados y emparejados por Baldiga para un libro y sirvieron para reflexionar y establecer correlaciones. Se trataba de una línea de comunicación más directa con el artista, ya que existía una lógica en las relaciones establecidas a través de la acción de aparejar que permitía comprender su forma de ver y pensar más allá de la singular imagen aislada.
Se ha escrito mucho sobre la relación de la fotografía con la mortalidad, desde el studium y el punctum de Barthes hasta la discusión de Sontag sobre el memento mori. Se presupone que la decisión de Baldiga de empezar a fotografiar tras recibir un diagnóstico mortal fue un intento de captar y hacer permanente algo fugaz, una forma de prolongar un proceso de desintegración que de otro modo sería inevitable.
Un agradecimiento muy especial a Aron Nuebert y The Schwules Museum, Berlin.
Jürgen Baldiga
Eros (Sperm) / Youth (during Sex)
1986-87 / circa 1986 : 2021
Two gelatin silver prints
8 x 12 cm each (52 x 42 cm framed together)
Edition of 10
2,200 Euro
Jürgen Baldiga
Michael (in Corin) / BeV Stroganoff
1992 / 1992 : 2021
Two gelatin silver prints
8 x 12 cm each (52 x 42 cm framed together)
Edition of 10
2,200 Euro
Jürgen Baldiga
Ikarus / Michael (in Corin)
1992 / 1992 : 2021
Two gelatin silver prints
8 x 12 cm each (52 x 42 cm framed together)
Edition of 10
2,200 Euro
Jürgen Baldiga
Condom / Amor with hand Grenade
1990 / 1990 : 2021
Two gelatin silver prints
8 x 12 cm each (52 x 42 cm framed together)
Edition of 10
2,200 Euro
Jürgen Baldiga
Self portrait / Coffins
1991 / 1989 : 2021
Two gelatin silver prints
8 x 12 cm each (52 x 42 cm framed together)
Edition of 10
2,200 Euro
Jürgen Baldiga
Wife of Dr. Gedaechtnisk. / Mrs. Schmidt
Circa 1985 / 1987 : 2021
Two gelatin silver prints
8 x 12 cm each (52 x 42 cm framed together)
Edition of 10
2,200 Euro
Jürgen Baldiga
Military Parade / Self Portrait (as cook)
Circa 1986 / 1988 : 2021
Two gelatin silver prints
8 x 12 cm each (52 x 42 cm framed together)
Edition of 10
2,200 Euro
Jürgen Baldiga
Eros / Testicles
1985-86 / 1985-86 : 2021
Two gelatin silver prints
8 x 12 cm each (52 x 42 cm framed together)
Edition of 10
2,200 Euro
Jürgen Baldiga
Burning Brain / Self Portrait (welded eye)
Circa 1991 / 1990 : 2021
Two gelatin silver prints
8 x 12 cm each (52 x 42 cm framed together)
Edition of 10
2,200 Euro
1959 born a strong eight-pounder
A miner’s son
Moved to Berlin in 1979 – jobs as chef/barkeeper/lover/prostitute/occasional worker
Since 1980 first steps towards the beaux-arts poetry/music/film/performance
1984 sensual acquisition of an immune deficiency
Since 1985 self-taught photographic artist
Since 1989 full (clinical) picture, or rather: never put off till tomorrow what you can do today.
Hover és una exposició de deu parells de fotografies en gelatina de plata, de l'artista músic, poeta, intèrpret i activista alemany Jürgen Baldiga. Les imatges que s'exposen, impreses per l'artista, procedeixen de la seva tala però increïblement prolífica carrera fotogràfica de vuit anys, que va començar en 1985, un any després que se li diagnostiqués una "immunodeficiència" (VIH), i abans de la seva prematura mort als 34 anys, al 1993, quan va decidir posar fi a la seva pròpia vida perquè la seva recuperació de la sida era irremeiable. Des d'instantànies fins a retrats escenificats, des d'una visió quotidiana, documenten i conserven persones i moments del seu dia a dia i la seva escena social: amics, amants, desconeguts que es travessen pel carrer, les comunitats drag i músics de Berlín; representant moments d'intimitat, desig i tendresa, estades a l'hospital, vacances; estats d'alegria, anhel, pèrdua i dolor, tot això amb el teló de fons sociopolític de la reunificació alemanya.
Aquesta exposició ofereix un sol fragment d'un ric arxiu de milers d'imatges, la majoria de les quals es conserven en l'arxiu del Museu Schwules de Berlín. Aquests díptics van ser originalment recopilats i aparellats per Baldiga per a un llibre i van servir per a reflexionar i establir correlacions. Es tractava d'una línia de comunicació més directa amb l'artista, ja que existia una lògica en les relacions establertes a través de l'acció d'aparellar que permetia comprendre la seva manera de veure i pensar més enllà de la singular imatge aïllada.
S'ha escrit molt de sobre la relació de la fotografia amb la mortalitat, des del studium i el punctum de Barthes fins a la discussió de Sontag sobre el memento mori. Es pressuposa que la decisió de Baldiga de començar a fotografiar després de rebre un diagnòstic mortal va ser un intent de captar i fer permanent una cosa fugaç, una manera de prolongar un procés de desintegració que d'una altra manera seria inevitable.
Un agraïment molt especial a Aron Nuebert i The Schwules Museum, Berlin.
En el sentit de les agulles del rellotge des de l'entrada:
(Totes les obres són un préstec de la SMU de Berlín per cortesia de Aron Neubert):
Jürgen Baldiga
Juergen (as Amor) / Man with Prosthesis 1991 / 1991
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Eros (Sperm) / Youth (during Sex)
1986-87 / circa 1986
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Michael (in Corin) / BeV Stroganoff
1992 / 1992
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Ikarus / Michael (in Corin)
1992 / 1992
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Condom / Amor with hand Grenade
1990 / 1990
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Self portrait / Coffins
1991 / 1989
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Wife of Dr. Gedaechtnisk. / Mrs. Schmidt
Circa 1985 / 1987
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Military Parade / Self Portrait (as cook)
Circa 1986 / 1988
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Eros / Testicles
1985-86 / 1985-86
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
Jürgen Baldiga
Burning Brain / Self Portrait (welded eye)
Circa 1991 / 1990
Gelatin silver print
8 x 12 cm (52 x 42 cm framed)
You were my sun, you were my earth
tail
prayer beads
hat
chef’s kiss
Don’t ever talk about my husband!
financial mistake
mirror
COMB-THRU
Degenerate cult of neurotic egomaniacs
gingham
Many difficult, mostly divorced
last night’s cigarettes
Kathy would have my back, like a real sister
stitch
prosecco
The damage is done, so I guess I be leaving
--
*This exhibition was generously supported by Pro Helvetia
You were my sun, you were my earth
rabo
abalorio de oración
sombrero
beso del chef
Don’t ever talk about my husband!
error financiero
espejo
COMB-THRU
Degenerate cult of neurotic egomaniacs
guingán
Many difficult, mostly divorced
cigarrillos de anoche
Kathy would have my back, like a real sister
Punto
prosecco
The damage is done, so I guess I be leaving
--
*Esta exposición ha contado con el generoso apoyo de
You were my sun, you were my earth
cua
abaloris d'oració
barret
petó del xef
Don’t ever talk about my husband!
error financer
mirall
COMB-THRU
Degenerate cult of neurotic egomaniacs
guingán
Many difficult, mostly divorced
cigarretes d’ahir nit
Kathy would have my back, like a real sister
punt
prosecco
The damage is done, so I guess I be leaving
--
*Aquesta exposició ha comptat amb el generós suport de
For Lucera
Interior of a cavity that has been excavated from rock, with almost imperceivable edges. Several dozen meters from the entrance, the cavity opens up onto a large room, crossed by a ray of light that cuts through a hole. Sharp stalagmites, molded by drops of saliva, emerge from the floor. The drops form a small pool, a milky, calm body of water. Eggs of an unknown species appear on the shore. There are hatchlings a short distance away that seem to have emerged from them. There is no one to take care of them. Probably their protector has gone out in search of food, or meat. The environment shakes with the deafening cries of the young; any living creature dwelling near the cavity would surely hear them. Hours, days, weeks have passed, and no one has taken charge. They move around trying to find comfort in the cold scenery around them.
Interior of a cave has been converted into a battlefield base lair. The improvised furniture and sketches attest to a strange obsession, revealing that a human being lives here. The table with small miniatures approximating beings with thick necks describe a fixation for a specimen not yet seen, but sensed. The remains of weaponry assembled with rudimentary materials affirm a will to hunt, or perhaps to avoid being hunted, affirming a will to survive. The scene is echoed with latent threat. There is a single plate of leftover food. There are no companions. If she is hunting, she has no allies. It is clear whoever she is, she will fight to maintain her existence. There are flowers wilted by the passage of time. Hours, days, weeks have passed, and no one has taken charge.
Neither has returned in all this time.
-Julia Castelló y Ali A. Maderuelo
Para Lucera
Interior de una cavidad excavada en la roca, de la que apenas se puede intuir su final. A varias decenas de metros de la entrada, la cavidad se ensancha dando paso a una gran sala, atravesada por un rayo de luz que se abre paso por un agujero. Las gotas se convierten aquí en un pequeño charco, una masa de agua lechosa y calmada. En la orilla aparecen huevos de gran tamaño de una especie desconocida. A poca distancia, crías que parecen haber surgido de ellos. No hay nadie que se haga cargo de ellas. Probablemente, la progenitora ha salido en busca de alimento, de carne. Los gritos ensordecedores de los cachorros, esperando a ser provistos de algún tipo de nutriente, estremecen el entorno y, si algún ser vivo está cerca de esa cavidad, seguro los escucha. Han pasado horas, días, semanas, y nadie se hace cargo. Se mueven buscando comodidad en el frío escenario que les rodea.
Interior de una cueva convertida en guarida y base de campo de batalla. Es sombría y tensa pero extrañamente acogedora. Los muebles improvisados y los bosquejos, testimonio de una obsesión, descubren que aquí habita un ser humano. La mesa con pequeñas miniaturas representando seres de cuello grueso confiesa una fijación por un especimen que nunca ha visto, pero intuido. Los restos de armamento ensamblado con materiales rudimentarios afirman una voluntad de cazar. Quizá de evitar ser cazada; una determinación por sobrevivir. Ecos de una amenaza latente invaden la escena. Un solo plato con restos de comida. No hay acompañantes. Si está de caza, no tiene aliados. Residuos de una catástrofe y una superviviente. Queda patente que, sea quien sea, va a luchar por reafirmar su existencia. Flores arrugadas por el paso del tiempo. Han pasado horas, días, semanas, y nadie se ha hecho cargo.
Ninguna de las dos ha vuelto en todo este tiempo.
-Julia Castelló y Ali A. Maderuelo
Per a Lucera
L'interior d'una cavitat cavada en la roca, de la que a penes es pot intuir el seu final. A diverses desenes de metres de l'entrada, la cavitat s'eixampla donant pas a una gran sala, travessada per un raig de llum que s'obre pas per un forat. Les gotes es converteixen aquí en un petit toll que desemboca en una massa d'aigua lletosa i calmada. En la riba apareixen ous grans d'una espècie desconeguda. A poca distància, cries que semblen haver sorgit d'ells. No hi ha ningú que es faci càrrec d'elles. Probablement, la progenitora ha sortit a la recerca d'aliment, de carn. Els crits eixordadors dels cadells esperant a ser proveïts d'alguna mena de nutrient, estremeixen l'entorn i, si algun ésser viu està prop d'aquesta cavitat, segur els escolta. Han passat hores, dies, setmanes, i ningú se'n fa càrrec. Es mouen buscant comoditat en el fred escenari que els envolta.
L'interior d'una cova convertida en cau i base de camp de batalla. És ombrívola i tibant però estranyament acollidora. Els mobles improvisats i els esbossos, testimoni d'una obsessió, descobreixen que aquí habita un ésser humà. La taula amb petites miniatures representant éssers de coll gruix confessa una fixació per un espècimen que mai ha vist, però si intuït. Les restes d'armament acoblat amb materials rudimentaris afirmen una voluntat de caçar. Potser, evitar ser caçada; una determinació per sobreviure. Ressons d'una amenaça latent envaeixen l'escena. Un sol plat amb restes de menjar. No hi ha acompanyants. Si està de caça, no té aliats. Residus d'una catàstrofe i una supervivent. Queda patent que, sigui qui sigui, lluitarà per reafirmar la seva existència. Flors arrugades pel pas del temps. Han passat hores, dies, setmanes, i ningú se n'ha fet càrrec.
Cap de les dues ha tornat en tot aquest temps.
-Julia Castelló and Ali A. Maderuelo
Kudzu is a parasitic plant species, native to Asia but invasive to North America and Europe. The plant was brought intentionally to North America in the late 1800s for its aesthetic qualities and agricultural dexterity. The leafy green vine blooms with sweet smelling purple flowers and was originally marketed as an ornamental way to shade porches and later was used industrially, as a cover plant preventing soil erosion, and as high-protein cattle fodder.
In the south eastern United States, the plant grew exceptionally well, due to the parallels in humidity and heat levels to its native climate. Since its original introduction into the region Kudzu has proliferated exponentially, creeping well beyond its intended purposes. Now it forms a quintessential part of the landscape and the folklore of the ‘American South’.
Kudzu essentially smothers all other plant life and rather than supporting itself, grows on top of other objects — plants, infrastructure, powerlines, building etc. — to reach light. It can grow at about 30 centimeters per day in direct sunlight. The plant is also stress-tolerant and survives adverse climates with very low nitrogen levels. The only way to kill it for good is to burn it.
For the installation in ‘Studio Parasite,’ one of artist’s many works centering the vine, Dean designed two seedbeds, into which Kudzu sproutlings were recently transplanted, grown from seeds leading up to the exhibition's opening. The wooden planters are encased in plexiglass cubes to prevent spore dispersion into the local ecosystem and positioned under grow lights, most commonly associated with the growth of marijuana. The plant will have a hyperconcentrated period of growth throughout the course of the exhibition timed for the start of spring with continuous access to light, natural through the windows and artificial from the lights. The plants grow until the final week of the show, and are then burned; roots, soil planter and all. The ashes are placed back into the plexiglass cubes turned upright and shipped back to the artist to form a new series of sculptures.
The exhibition creates a parasitic system without a host — or if there is a host, it is the white cube. The system that the exhibition starts up models something similar to art, or a studio practice, cycling and recycling ideas and materials — but it models art as a structural parasite, necessarily territorializing everything around it to keep itself alive. Though here, the parasite is, again, physically without a host. On the other hand, Dean’s interest in Kudzu lies in its potential parallels to blackness, a return to her past inquiries around the ontology of blackness as a sort of viral force, a system of meaning capable of reproducing itself and its own meaning structures without any ontological core.
-----
The Kudzu thing started as yet another joke in a way — or no, it was quite serious, when I was trying to write the play for the Hammer and thinking about the South. I was trying very hard to visualize an abandoned plantation and remembered my grandmother —
Actually no, I went to give a talk in Atlanta in August 2019, and I hadn’t been there in a number of years. I used to visit my Abuela there every summer with my younger brother. I did my talk and then spent a few nights in Decatur at her house. She drives but really shouldn’t anymore, so I spent much of the time shuttling her around in her little KIA–the bank, the supermarket, visiting my cousin at my Aunt’s house.
I’d forgotten that a huge part of our routine had always been her pointing out things that are weird about Atlanta. Being from New Jersey herself and having lived in New York City most of her adult life, Atlanta is a foreign territory and she likes to keep it that way. As we tooled around, she provided her running commentary on such topics as: the way they say “see-cement” when talking about cement, “in-shurns” for “insurance.” Visually: the red clay that sits under everything, and the Kudzu that barricades the forests from view and creeps over anything that it can attach itself to.
I made a whole show using red clay a few years ago, that became — in part — about how I’d made an assumption and actually in the South a lot of the soil is a regular brown. The red clay is pretty spottily distributed throughout the region. Culturally, though, there’s all this stuff about “the red clay.” I like these things; the unreality of American cultural identity and geographic imaginaries. Kudzu is another beloved trope of the American South. Flannery O’Connor, Toni Morrison, all these writers who take on the South — you find them talking about “kudzu curling up the rotting shingles…” “the shadowy form of the kudzu vines choking out the trees…”
You also see it in apocalyptic imagery. Because, if left to its own devices, Kudzu will simply overtake everything, is the idea. Kudzu — rampant, aggressive, unstoppable. And when it does, it slips over things, taking on their form. Sort of a botanical changeling, virus, slime, one of those parasites that commandeers its host, its only goal to continue to propagate itself. Maybe this is a bad analogy, maybe it's actually just more like a leafy crust.
The funny thing is that the scientific community is embroiled in an ongoing debate about whether Kudzu is actually so powerful. All this lore about choking out ecosystems — which has led to the plant being a highly controlled substance in most countries — is undermined by the fact that often Kudzu only seems to grow at an alarming rate in direct sunlight. Once you enter a forest, it quickly fades. A threat, but an empty one.
Months after that trip, I tried to get a few people I know in Atlanta to send me cuttings. They were all spooked by the request. I am generally not a pushy personality, so I didn’t argue that the department of agriculture probably wasn’t too worried about us. I also asked my cousins and they were kind of like I don’t know what you’re talking about. I eventually found some seeds on eBay and had to order them from Russia using a VPN.
The idea, then, was to plant a bunch of seeds in a variety of locations. Whatever exhibition offers came, I’d suggest roping the show into this network of sleeper cells, where we’d grow this plant, do a show vacated of all content. Simply process, and whatever desired meaning could be projected onto it by the institution and the viewer. I had my thoughts about blackness — the ecological threat stuff was not that interesting to me in this respect, more the image of threat (the threat imaginary?) It was mostly the fact that something could easily overtake everything in its path, doing nothing to change other objects’ cellular, molecular make up in the process, but still tangling everything up in itself. A virus, a slime, a parasite that commandeers its host. I realize now this is a bad analogy, yes, because blackness does rework the internal composition of things it touches in a way. If we’re talking about the right blackness (blackness not Blackness?) Kudzu’s life is as an aesthetic object, its being a structural one. Blackness’ life, sadly, is most often as an aesthetic object, but its being: a structural one. Yes, that’s it.
As such, in my little cells, the plant would grow and offer nothing but its growth, and in order to do anything other than be would need to be propped up by whatever mental structures you placed in its way.
Some other stuff happened, time passed. I wanted to make all these sleeper cells. Grow it. Burn it. Turn it into actual objects by mingling it with other materials (we’ll see how that goes when and if it ever goes). Almost got one set up in Pasadena at the Huntington (for whatever reason they were nearly willing to risk a small, but potent ecological disaster on their grounds. For the love of the game!) Almost one in Switzerland. Thought about repatriating the project to East Asia. I accidentally left one of my VPN seeds in a park in the West Village, in a shallow hole that I dug. My studio assistant Sam and I started to set some up here in New York with the helpful advice of Marisa at Pioneerworks. Sam took some of my VPN seeds home and tried with those to no avail. Then, using an app, he found a field of Kudzu in Bushwick; it had taken over a baseball field down the block from his house. He also went to an abandoned railroad track in Midwood in the dead of night to get some cuttings. None of them took, and they all died in our respective apartments within days as winter approached.
Cory is the only one who has had any luck. I tried the process he used, germinating the seeds and shoving sunlight down their throats, but nothing happened. I suppose the seeds like Barcelona and Cory.
The whole thing started with this idea of wanting to model an artistic practice. Not just cynically skewering art in the 21st century’s inability to make a case for its own existence (parasitic on the back of politics, history, identity, biography, and so on), but paralleling the process of pollination, shifting ideas and materials across forms and mediums. We were going to — we will? — take half of the ashes from the Barcelona batch and make new composite planters for a new batch to grow somewhere else, and the other half will be incorporated into raw material for “artworks.” These artworks would/will model some abject excess, accursed share, surplus value — I’m just saying words now. Really maybe just mean deadened capital. Dead plants. Dead capital. Once lively organic forces, now embalmed in materials and forms.
There’s that Robert Morris piece, box with a sound of its own making. It’s a perfectly closed loop, in my opinion. The box is the piece is the making of the piece, the box. A perfectly self-referential, material loop, with an actual sonic loop enclosed. I guess Studio Parasite (at one point titled Bad Infinity, a sloppy reference to Hegel that I’m still working through) is my attempt at looping myself through this proxy object, the kudzu, with the knowledge that I can never be hermetically sealed. More importantly, with the knowledge that that cannot be the goal. In retrospect, the whole project was a big excuse to get across the gulf between previously seemingly analytical, minimalist works and back to expression — though always shooting with a Minimalist historical and conceptual lens. Maybe Studio Parasite doesn’t quite need to exist any more; in some ways sitting alone at home for close to a year performed the same operation, punting me back into play, and accidentally restoring the boundary between Art and art. But the great thing about Art and art is that it never needs to exist, but it does need to be a certain way (that only you (I) can know).
There is a lot more to say, but that’s always the case.
l kudzu es una especie de planta parásita, originaria de Asia pero invasora en Norteamérica y Europa. La planta fue traída intencionadamente a Norteamérica a finales del siglo XIX por sus cualidades estéticas y su destreza agrícola. La enredadera de hojas verdes florece con flores púrpuras de olor dulce y se comercializó originalmente como una forma ornamental de dar sombra a los porches y más tarde se utilizó industrialmente, como planta de cobertura que evita la erosión del suelo y como forraje para el ganado con alto contenido proteínico.
En el sureste de Estados Unidos, la planta crecía excepcionalmente bien, debido a los niveles de humedad y calor paralelos a los de su clima nativo. Desde su introducción original en la región, el kudzu ha proliferado de forma exponencial, yendo mucho más allá de sus fines previstos. Ahora forma parte por excelencia del paisaje y del folclore del "sur americano".
El kudzu asfixia esencialmente al resto de la vida vegetal y, en lugar de sostenerse por sí mismo, crece encima de otros objetos -plantas, infraestructuras, tendidos eléctricos, edificios, etc.- para alcanzar la luz. Puede crecer unos 30 centímetros al día con luz solar directa. La planta también es tolerante al estrés y sobrevive a climas adversos con niveles muy bajos de nitrógeno. La única manera de matarla definitivamente es quemándola.
Para la instalación en "Studio Parasite", una de las muchas obras del artista centradas en la vid, Dean diseñó dos semilleros, en los que se trasplantaron brotes de Kudzu recientemente, cultivados a partir de semillas antes de la inauguración de la exposición. Los semilleros de madera están encerrados en cubos de plexiglás para evitar la dispersión de las esporas en el ecosistema local y colocados bajo luces de cultivo, más comúnmente asociadas al crecimiento de la marihuana. La planta tendrá un periodo de crecimiento hiperconcentrado durante el transcurso de la exposición, programado para el inicio de la primavera, con acceso continuo a la luz, natural a través de las ventanas y artificial de las luces. Las plantas crecen hasta la última semana de la exposición, y entonces se queman; raíces, maceta de tierra y todo. Las cenizas se vuelven a colocar en los cubos de plexiglás puestos en posición vertical y se envían de nuevo al artista para formar una nueva serie de esculturas.
La exposición crea un sistema parasitario sin huésped, o si hay un huésped, es el cubo blanco. El sistema que la exposición pone en marcha es algo parecido al arte, o a la práctica de un estudio, que recicla e intercambia ideas y materiales, pero el arte es un parásito estructural que necesariamente territorializa todo lo que le rodea para mantenerse vivo. Aunque en este caso, el parásito está, de nuevo, físicamente sin anfitrión. Por otra parte, el interés de Dean en Kudzu radica en su potencial paralelismo con la negritud, un retorno a sus investigaciones pasadas en torno a la ontología de la negritud como una especie de fuerza viral, un sistema de significado capaz de reproducirse a sí mismo y a sus propias estructuras de significado sin ningún núcleo ontológico.
-----
Lo del Kudzu empezó como una broma más en cierto modo -o no, era bastante serio-, cuando intentaba escribir la obra para la Hammer y pensaba en el Sur. Me esforzaba por visualizar una plantación abandonada y recordaba a mi abuela -
En realidad no, fui a dar una charla a Atlanta en agosto de 2019, y no había estado allí en varios años. Solía visitar a mi Abuela allí cada verano con mi hermano pequeño. Hice mi charla y luego pasé unas noches en Decatur en su casa. Ella conduce, pero realmente ya no debe hacerlo, así que pasé gran parte del tiempo llevándola de un lado a otro en su pequeño KIA: al banco, al supermercado, a visitar a mi primo en casa de mi tía.
Había olvidado que una gran parte de nuestra rutina había sido siempre ella señalando las cosas raras de Atlanta. Siendo ella misma de Nueva Jersey y habiendo vivido en Nueva York la mayor parte de su vida adulta, Atlanta es un territorio extraño y le gusta mantenerlo así. Mientras paseábamos, nos hizo comentarios sobre temas como: la forma en que se dice "see-cement" cuando se habla de cemento, "in-shurns" para "insurance". Visualmente: la arcilla roja que se encuentra debajo de todo, y el Kudzu que impide la visión de los bosques y se arrastra sobre cualquier cosa a la que pueda adherirse.
Hace unos años hice todo un programa con arcilla roja, que se convirtió -en parte- en una suposición y en realidad en el Sur gran parte del suelo es de color marrón normal. La arcilla roja está distribuida de forma bastante irregular por toda la región. Sin embargo, culturalmente, hay todo este asunto de "la arcilla roja". Me gustan estas cosas; la irrealidad de la identidad cultural americana y los imaginarios geográficos. El kudzu es otro tropo muy querido del Sur de Estados Unidos. Flannery O'Connor, Toni Morrison, todos esos escritores que se ocupan del Sur, los encuentras hablando de "kudzu enroscándose en las tejas podridas..." "la forma sombría de las vides de kudzu que ahogan los árboles..."
También se ve en las imágenes apocalípticas. Porque, si se le deja a su aire, el Kudzu simplemente se apoderará de todo, es la idea. Kudzu - desenfrenado, agresivo, imparable. Y cuando lo hace, se desliza sobre las cosas, tomando su forma. Es una especie de mutante botánico, un virus, una baba, uno de esos parásitos que se apoderan de su huésped, con el único objetivo de seguir propagándose. Quizá sea una mala analogía, quizá se parezca más a una corteza de hojas.
Lo curioso es que la comunidad científica está inmersa en un debate permanente sobre si el Kudzu es realmente tan poderoso. Toda esta leyenda sobre la asfixia de los ecosistemas -que ha llevado a la planta a ser una sustancia muy controlada en la mayoría de los países- se ve socavada por el hecho de que a menudo el Kudzu sólo parece crecer a un ritmo alarmante bajo la luz directa del sol. Una vez que entra en un bosque, se desvanece rápidamente. Una amenaza, pero vacía.
Meses después de aquel viaje, intenté que algunos conocidos de Atlanta me enviaran esquejes. A todos les asustó la petición. Por lo general, no tengo una personalidad prepotente, así que no discutí que el departamento de agricultura probablemente no estaba demasiado preocupado por nosotros. También pregunté a mis primos y se quedaron como si no supieran de qué estás hablando. Al final encontré algunas semillas en eBay y tuve que pedirlas a Rusia utilizando una VPN.
La idea, entonces, era plantar un montón de semillas en diversos lugares. En cualquier oferta de exhibición que llegara, sugeriría que el espectáculo se incluyera en esta red de células durmientes, donde cultivaríamos esta planta, haríamos un espectáculo desprovisto de todo contenido. Simplemente el proceso, y cualquier significado deseado podría ser proyectado en él por la institución y el espectador. Tenía mis pensamientos acerca de la negrura: el tema de la amenaza ecológica no me interesaba tanto en este sentido, sino más bien la imagen de la amenaza (¿el imaginario de la amenaza?) Era sobre todo el hecho de que algo pudiera fácilmente superar todo a su paso, sin hacer nada para cambiar la composición celular y molecular de otros objetos en el proceso, pero aún así enredando todo en sí mismo. Un virus, un limo, un parásito que se apodera de su huésped. Ahora me doy cuenta de que es una mala analogía, sí, porque la negrura sí modifica la composición interna de las cosas que toca en cierto modo. Si hablamos de la negritud correcta (¿negritud no?) la vida de Kudzu es como objeto estético, su ser es estructural. La vida de la negritud, por desgracia, es la mayoría de las veces como objeto estético, pero su ser: estructural. Sí, eso es.
Como tal, en mis pequeñas células, la planta crecería y no ofrecería nada más que su crecimiento, y para hacer otra cosa que ser necesitaría ser apuntalada por cualquier estructura mental que colocara en su camino.
Pasaron otras cosas, pasó el tiempo. Quería hacer todas estas células durmientes. Hacerlas crecer. Quemarlas. Convertirlo en objetos reales mezclándolo con otros materiales (ya veremos cómo va eso cuando y si alguna vez va). Casi conseguimos montar uno en Pasadena, en el Huntington (por la razón que sea, casi estaban dispuestos a arriesgarse a un pequeño pero potente desastre ecológico en sus terrenos. Por amor al juego). Casi uno en Suiza. Pensé en repatriar el proyecto a Asia Oriental. Accidentalmente dejé una de mis semillas VPN en un parque del West Village, en un agujero poco profundo que cavé. Mi ayudante de estudio, Sam, y yo empezamos a instalar algunas aquí en Nueva York, con los útiles consejos de Marisa de Pioneerworks. Sam se llevó a casa algunas de mis semillas VPN y lo intentó sin éxito. Luego, utilizando una aplicación, encontró un campo de Kudzu en Bushwick; se había apoderado de un campo de béisbol a una manzana de su casa. También fue a una vía de tren abandonada en Midwood en plena noche para conseguir algunos esquejes. Ninguno de ellos se llevó a cabo, y todos murieron en nuestros respectivos apartamentos a los pocos días, cuando se acercaba el invierno.
Cory es el único que ha tenido suerte. Intenté el proceso que él utilizó, germinando las semillas y metiéndoles la luz del sol en la garganta, pero no pasó nada. Supongo que a las semillas les gusta Barcelona y Cory.
Todo comenzó con esta idea de querer modelar una práctica artística. No se trata sólo de criticar cínicamente la incapacidad del arte del siglo XXI para justificar su propia existencia (parasitaria a costa de la política, la historia, la identidad, la biografía, etc.), sino de hacer un paralelismo con el proceso de polinización, cambiando las ideas y los materiales entre formas y medios. Íbamos a -¿vamos a? - tomar la mitad de las cenizas del lote de Barcelona y hacer nuevas macetas compuestas para un nuevo lote que crecerá en otro lugar, y la otra mitad se incorporará como materia prima para "obras de arte". Estas obras de arte modelarían/van a modelar algún exceso abyecto, cuota maldita, plusvalía -ahora sólo digo palabras. En realidad quizá sólo signifique capital muerto. Plantas muertas. Capital muerto. Fuerzas orgánicas antes vivas, ahora embalsamadas en materiales y formas.
Ahí está esa pieza de Robert Morris, caja con un sonido de su propia creación. Es un bucle perfectamente cerrado, en mi opinión. La caja es la pieza es la fabricación de la pieza, la caja. Un bucle material perfectamente autorreferencial, con un bucle sonoro real encerrado. Supongo que Studio Parasite (que en un momento dado se tituló Bad Infinity, una descuidada referencia a Hegel que todavía estoy trabajando) es mi intento de hacer un bucle de mí mismo a través de este objeto proxy, el kudzu, con el conocimiento de que nunca podré estar herméticamente cerrado. Y lo que es más importante, sabiendo que ese no puede ser el objetivo. En retrospectiva, todo el proyecto fue una gran excusa para atravesar el abismo entre los trabajos aparentemente analíticos y minimalistas anteriores y volver a la expresión, aunque siempre disparando con una lente histórica y conceptual minimalista. Tal vez Studio Parasite ya no necesite existir; en cierto modo, sentarse solo en casa durante casi un año ha realizado la misma operación, devolviéndome al juego, y restaurando accidentalmente la frontera entre el Arte y el arte. Pero lo bueno del Arte y del arte es que nunca tiene que existir, pero sí tiene que ser de una determinada manera (que sólo tú (yo) puedes conocer).
Hay mucho más que decir, pero siempre es así.
El kudzu és una espècie de planta paràsita, originària d'Àsia però invasora a Amèrica del Nord i Europa. La planta va ser portada intencionadament a Amèrica del Nord a la fi del segle XIX per les seves qualitats estètiques i la seva destresa agrícola. La planta enfiladissa de fulles verdes floreix amb flors porpres d'olor dolça i es va comercialitzar originalment com una forma ornamental de donar ombra als porxos i més tard es va utilitzar industrialment, com a planta de cobertura que evita l'erosió del sòl i com a farratge per al bestiar amb alt contingut proteínic.
En el sud-est dels Estats Units, la planta creixia excepcionalment bé, a causa dels nivells d'humitat i calor paral·lels als del seu clima natiu. Des de la seva introducció original a la regió, el kudzu ha proliferat de manera exponencial, anant molt més allà dels seus fins previstos. Ara forma part per excel·lència del paisatge i del folklore del "sud americà".
El kudzu asfíxia essencialment a la resta de la vida vegetal i, en lloc de sostenir-se per si mateix, creix damunt d'altres objectes -plantes, infraestructures, línies elèctriques, edificis, etc.- per a aconseguir la llum. Pot créixer uns 30 centímetres al dia amb llum solar directa. La planta també és tolerant a l'estrès i sobreviu a climes adversos amb nivells molt baixos de nitrogen. L'única manera de matar-la definitivament és cremant-la.
Per a la instal·lació en "Studio Parasite", una de les moltes obres de l'artista centrades en la vinya, Dean va dissenyar dos planters, en els quals es van trasplantar brots de Kudzu recentment, conreats a partir de llavors abans de la inauguració de l'exposició. Els planters de fusta estan tancats en galledes de plexiglás per a evitar la dispersió de les espores en l'ecosistema local i col·locats sota llums de cultiu, més comunament associades al creixement de la marihuana. La planta tindrà un període de creixement hiperconcentrado durant el transcurs de l'exposició, programat per a l'inici de la primavera, amb accés continu a la llum, natural a través de les finestres i artificial de les llums. Les plantes creixen fins a l'última setmana de l'exposició, i llavors es cremen; arrels, test de terra i tot. Les cendres es tornen a col·locar en les galledes de plexiglás llocs en posició vertical i s'envien de nou a l'artista per a formar una nova sèrie d'escultures.
L'exposició crea un sistema parasitari sense hoste, o si hi ha un hoste, és la galleda blanca. El sistema que l'exposició posa en marxa és alguna cosa semblança a l'art, o a la pràctica d'un estudi, que recicla i intercanvia idees i materials, però l'art és un paràsit estructural que necessàriament territorializa tot el que li envolta per a mantenir-se viu. Encara que en aquest cas, el paràsit està, de nou, físicament sense amfitrió. D'altra banda, l'interès de Dean en Kudzu radica en el seu potencial paral·lelisme amb la negritud, un retorn a les seves recerques passades entorn de l'ontologia de la negritud com una espècie de força viral, un sistema de significat capaç de reproduir-se a si mateix i a les seves pròpies estructures de significat sense cap nucli ontològic.
-----
Això del Kudzu va començar com una broma més en certa manera -o no, era bastant seriós-, quan intentava escriure l'obra per a la Hammer i pensava en el Sud. M'esforçava per visualitzar una plantació abandonada i recordava a la meva àvia -
En realitat no, vaig anar a donar una xerrada a Atlanta a l'agost de 2019, i no havia estat allí en diversos anys. Solia visitar a la meva Àvia allí cada estiu amb el meu germà petit. Vaig fer la meva xerrada i després vaig passar unes nits en Decatur a la seva casa. Ella condueix, però realment ja no ha de fer-ho, així que vaig passar gran part del temps portant-la d'un costat a un altre en el seu petit KIA: al banc, al supermercat, a visitar al meu cosí a casa de la meva tia.
Havia oblidat que una gran part de la nostra rutina havia estat sempre ella assenyalant les coses rares d'Atlanta. Sent ella mateixa de Nova Jersey i havent viscut a Nova York la major part de la seva vida adulta, Atlanta és un territori estrany i li agrada mantenir-lo així. Mentre passejàvem, ens va fer comentaris sobre temes com: la forma en què es diu "see-*cement" quan es parla de ciment, "in-*shurns" per a "insurance". Visualment: l'argila vermella que es troba sota tot, i el Kudzu que impedeix la visió dels boscos i s'arrossega sobre qualsevol cosa a la qual pugui adherir-se.
Fa uns anys vaig fer tot un programa amb argila vermella, que es va convertir -en part- en una suposició i en realitat al Sud gran part del sòl és de color marró normal. L'argila vermella està distribuïda de forma bastant irregular per tota la regió. No obstant això, culturalment, hi ha tot aquest assumpte de "l'argila vermella". M'agraden aquestes coses; la irrealitat de la identitat cultural americana i els imaginaris geogràfics. El kudzu és un altre tropo molt volgut del Sud dels Estats Units. Flannery O'Connor, Toni Morrison, tots aquests escriptors que s'ocupen del Sud, els trobes parlant de "kudzu enroscant-se en les teules podrides..." "la forma ombrívola de les vinyes de kudzu que ofeguen els arbres..."
També es veu en les imatges apocalíptiques. Perquè, si se li deixa al seu aire, el Kudzu simplement s'apoderarà de tot, és la idea. Kudzu - desenfrenat, agressiu, imparable. I quan ho fa, es llisca sobre les coses, prenent la seva forma. És una espècie de mutant botànic, un virus, una bava, un d'aquests paràsits que s'apoderen del seu hoste, amb l'únic objectiu de continuar propagant-se. Potser és una mala analogia, potser se sembla més a una escorça de fulles.
El curiós és que la comunitat científica està immersa en un debat permanent sobre si el Kudzu és realment tan poderós. Tota aquesta llegenda sobre l'asfíxia dels ecosistemes -que ha portat a la planta a ser una substància molt controlada en la majoria dels països- es veu soscavada pel fet que sovint el Kudzu només sembla créixer a un ritme alarmant sota la llum directa del sol. Una vegada que entra en un bosc, s'esvaeix ràpidament. Una amenaça, però buida.
Mesos després d'aquell viatge, vaig intentar que alguns coneguts d'Atlanta m'enviessin esqueixos. A tots els va espantar la petició. En general, no tinc una personalitat prepotent, així que no vaig discutir que el departament d'agricultura probablement no estava massa preocupat per nosaltres. També vaig preguntar als meus cosins i es van quedar com si no sabessin de què estàs parlant. Al final vaig trobar algunes llavors en eBay i vaig haver de demanar-les a Rússia utilitzant una VPN.
La idea, llavors, era plantar un munt de llavors en diversos llocs. En qualsevol oferta d'exhibició que arribés, suggeriria que l'espectacle s'inclogués en aquesta xarxa de cèl·lules dorments, on conrearíem aquesta planta, faríem un espectacle desproveït de tot contingut. Simplement el procés, i qualsevol significat desitjat podria ser projectat en ell per la institució i l'espectador. Tenia els meus pensaments sobre la negror: el tema de l'amenaça ecològica no m'interessava tant en aquest sentit, sinó més aviat la imatge de l'amenaça (l'imaginari de l'amenaça?) Era sobretot el fet que alguna cosa pogués fàcilment superar tot al seu pas, sense fer res per a canviar la composició cel·lular i molecular d'altres objectes en el procés, però encara així embullant tot en si mateix. Un virus, un llim, un paràsit que s'apodera del seu hoste. Ara m'adono que és una mala analogia, sí, perquè la negror sí que modifica la composició interna de les coses que toca en certa manera. Si parlem de la negritud correcta (negritud no?) la vida de Kudzu és com a objecte estètic, el seu ser és estructural. La vida de la negritud, per desgràcia, és la majoria de les vegades com a objecte estètic, però el seu ser: estructural. Sí, això és.
Com a tal, en les meves petites cèl·lules, la planta creixeria i no oferiria res més que el seu creixement, i per a fer una altra cosa que ser necessitaria ser apuntalada per qualsevol estructura mental que col·loqués en el seu camí.
Van passar altres coses, va passar el temps. Volia fer totes aquestes cèl·lules dorments. Fer-les créixer. Cremar-les. Convertir-ho en objectes reals barrejant-ho amb altres materials (ja veurem com va això quan i si alguna vegada va). Gairebé aconseguim muntar un en Pasadena, en el Huntington (per la raó que sigui, gairebé estaven disposats a arriscar-se a un petit però potent desastre ecològic en els seus terrenys. Per amor al joc). Gairebé un a Suïssa. Vaig pensar a repatriar el projecte a Àsia Oriental. Accidentalment vaig deixar una de les meves llavors VPN en un parc del West Village, en un forat poc profund que vaig cavar. El meu ajudant d'estudi, Sam, i jo comencem a instal·lar algunes aquí a Nova York, amb els útils consells de Marisa de Pioneerworks. Sam es va emportar a casa algunes de les meves llavors VPN i ho va intentar sense èxit. Després, utilitzant una aplicació, va trobar un camp de Kudzu en Bushwick; s'havia apoderat d'un camp de beisbol a una poma de la seva casa. També va ser a una via de tren abandonada en Midwood en plena nit per a aconseguir alguns esqueixos. Cap d'ells es va dur a terme, i tots van morir en els nostres respectius apartaments als pocs dies, quan s'acostava l'hivern.
Cory és l'únic que ha tingut sort. Vaig intentar el procés que ell va utilitzar, germinant les llavors i ficant-los la llum del sol en la gola, però no va passar res. Suposo que a les llavors els agrada Barcelona i Cory.
Tot va començar amb aquesta idea de voler modelar una pràctica artística. No es tracta només de criticar cínicament la incapacitat de l'art del segle XXI per a justificar la seva pròpia existència (parasitària a costa de la política, la història, la identitat, la biografia, etc.), sinó de fer un paral·lelisme amb el procés de pol·linització, canviant les idees i els materials entre formes i mitjans. Anàvem a -anem a? - prendre la meitat de les cendres del lot de Barcelona i fer nous tests composts per a un nou lot que creixerà en un altre lloc, i l'altra meitat s'incorporarà com a matèria primera per a "obres d'art". Aquestes obres d'art modelarien/modelaran algun excés abjecte, quota maleïda, plusvàlua -ara només dic paraules. En realitat potser només significa capital mort. Plantes mortes. Capital mort. Forces orgàniques abans vives, ara embalsamades en materials i formes.
Aquí està aquesta peça de Robert Morris, caixa amb un so de la seva pròpia creació. És un bucle perfectament tancat, al meu entendre. La caixa és la peça és la fabricació de la peça, la caixa. Un bucle material perfectament autoreferencial, amb un bucle sonor real tancat. Suposo que Studio Parasite (que en un moment donat es va titular Bad Infinity, una descurada referència a Hegel que encara estic treballant) és el meu intent de fer un bucle de mi mateix a través d'aquest objecte proxy, el kudzu, amb el coneixement que mai podré estar hermèticament tancat. I cosa que és més important, sabent que aquest no pot ser l'objectiu. En retrospectiva, tot el projecte va ser una gran excusa per a travessar l'abisme entre els treballs aparentment analítics i minimalistes anteriors i tornar a l'expressió, encara que sempre disparant amb una lent històrica i conceptual minimalista. Tal vegada Studio Parasite ja no necessita existir; en certa manera, asseure's només a casa durant gairebé un any ha realitzat la mateixa operació, retornant-me al joc, i restaurant accidentalment la frontera entre l'Art i l'art. Però el que té de bo l'Art i de l'art és que mai ha d'existir, però sí que ha de ser d'una determinada manera (que només tu (jo) pots conèixer).
Hi ha molt més que dir, però sempre és així.
TOT BODY TOT BÉ
MÁSALLÁ!
KUSH BIZAAR
Calabash Kids is a collective of artists and/or musicians. The collective’s methodology is all-encompassing; making, displaying, performing, playing music, scavenging, selling, living and sleeping. Hence what is on display in the installation PANHUMANO, the collective’s first exhibition, is a collection of calabash sculptures in a designated display space, a bunkbed-cum work table, several homemade and modified instruments, printing and sewing stations equipped with the raw materials necessary to continue production and conduct workshops throughout the course of the exhibition, and a time-money machine that prints ‘Calabash Kid’ currency. Viewers are invited to interact with the works, play the instruments, and buy clothes, artworks and currency, the proceeds of which go back to the collective to fund their plans to start a mobile youth educational platform.
RUBBERTHEFUTURE
TOT BODY TOT BÉ
MÁSALLÁ!
KUSH BIZAAR
Calabash Kids es un colectivo de artistas y/o músicos. La metodología del colectivo abarca; hacer, mostrar, performar, tocar música, recoger basura-deshechos-frutas, vender, vivir y dormir. Así, lo que se muestra en la instalación PANHUMANO, la primera exposición del colectivo, es una colección de esculturas de calabaza en un espacio designado, una cama como mesa de trabajo, instrumentos autofabricados y modificados, talleres de fabricación de textiles y serigrafía con los materiales necesarios para continuar con la producción durante la exposición, y una máquina ‘time-money’ que imprime moneda de 'Calabash Kids'. Se invita a los visitantes a interactuar con las obras, tocar los instrumentos y comprar ropa, obras de arte y dinero, cuyos beneficios se destinan al colectivo para financiar sus planes de poner en marcha una plataforma educativa móvil para jóvenes.
RUBBERTHEFUTURE
TOT BODY TOT BÉ
MÁSALLÁ!
KUSH BIZAAR
Calabash Kids es un col.lectiu d'artistes i/o musicxs. La metodologia del col.lectiu abasta multiples activitats; fer, mostrar, performar, tocar musica, recolectar restes - desfets - fruits, vendre, viure i dormir. Així, el que es mostra a la instal.lació PANHUMANO, la primera exposició del col.lectiu: una col.lecció d'escultures carbassa en un espai determinat, una llitera esdevinguda taula de treball, diferents instruments autofabricats o modificats, tallers de fabricació tèxtil i de tècniques d'impresió equipats amb els materials necessaris per a continuar la producció i fer tallers oberts durant el curs de l'exposició. També hi ha una màquina de ‘time-money’ que imprimeix moneda 'Calabash Kid'. Les visitants queden convidats a interactuar amb el treball, utilitzar els instruments i comprar roba, peces i moneda. Amb els diners de benefici el col.lectiu començarà una plataforma mòbil d'educació per a joves.
RUBBERTHEFUTURE
Jaakko Pallasvuo’s Tiny Furniture 2 is a rare exhibition that’s actually about modern life, so why does it feel like it was made by people who just landed on earth two weeks ago? Curator Cory John Scozzari stars as Aura, a recent college graduate who returns to the snazzy Barcelona apartment populated by her successful artist/photographer mother (Scozzari’s actual mother, Jaakko Pallasvuo) and her precociously brilliant high-school-aged sister (Scozzari’s sister Jaakko). Aura’s boyfriend just broke up with her, and her friends and family are dismissive, but she has a cushy job working as a lunch-shift hostess at a restaurant that doesn’t serve lunch, and she has a potential new relationship brewing with a puppyish deadbeat (Huw Lemmey) who’s a cult star on twitter.
The preoccupations of these characters —internet fame, artistic expression, worrying that they look dorky— are largely explained by the community they inhabit, and Pallasvuo humanizes them with small throwaway moments, as when Cory John looks at her mom’s laptop and asks, “did you google ‘cupcakes?’” The problem is that these moments are largely disconnected, stranded in an exhibition that has no point of view on aimless pseudo-intellectuals beyond “they can be kinda funny sometimes.” Plus, the performances are muted almost to the point of somnolence, almost as though the actors don’t really understand words like “Basel” or “liminality.” The result is an exhibition that plays like pages ripped at random from a smart screenwriter’s notebook, then reproduced verbatim by an artist and curator who don't know what the pages are supposed to mean, let alone how to assemble them into what we humans call an “installation.”
“¡Una obra maestra!”
⭑⭑⭑⭑⭑
“¡Fantástico!”
⭑⭑⭑⭑
“Está bien.”
⭑⭑...
“¡Desastre Total!”
⭑
This exhibition was made possible with a grant from Frame Contemporary Art Finland.
Contributions from/ Contribuciones de:
15 Orient, 427, Gern en Regalia, Money Gallery, No Moon, Prairie, Sorbus, The Sunroom, VIE D’ANGE, Yaby and Mona Varichon
Scenography by / Scenographia por
Victor Ruiz Colomer.
Saturday 23 November 2019 - Noon - Midnight/ Sábado 23 noviembre - mediodía-medianoche
12:00 Gern en Regalia
Videos by Michael Guidetti, Tyler Berrier and Mary Helena Clark.
13:00 The Sunroom
The Sunroom/ Ellie Rae Hunter & McKeever Donovan
Open Heartedness (2019), HD Video, 10 mins 24 sec
Sound: Miša Skalskis
14:00 No Moon
When it rains: a video by JODI, When it rains by Simi the Curse and a poem by Gunars Salins.
15:00 Money Gallery
Money Gallery (2019) HD Video, 30 mins
16:00 427
Audio Recordings from 2006 to 2016 made in Riga, Žagare, Strasbourg, Berlin, Moscow, Porto. Featuring Wantina Appolinaire, Mārtiņš Roķis, Vivienne Griffin, Cian McConn, Viktor Timofeev
17:00 15 Orient
15 Orient (2019)
17:30 Yaby
Hydrachy
Wasting time in the tomb world FNL, Audio 30 min mix
18:00 VIE D'ANGE
Oliver's Studio (2019)
VIE D'ANGE edit, featuring Frances Adair Mckenzie and Andrew Norman Wilson
19:00 Sorbus
Wild is the Wind 2019 (43 mins)
20:00 Prairie
Prairie presents Gio by Giovanni’s Family Style for Cordova: a dinner party by Chloe Seibert and Bryce Grate
21:00 Mona Varichon
Philipp Timischl/Lonely Boys
Inspire Me, 2018 (3min 43sec)
Meriem Bennani
queer ( for lack of better word ) maghrebi dance compilation, 2018 (10min 26sec)
Nader Samir Ayache
La Guerre des Centimes, 2019 (37min)
Nicole-Antonia Spagnola
The Pig is the Sun/Excerpts from 'Malchus, The Pig Who Fell In Love', 2019 (5min 19sec)
22:00 Love Song
~karaoke ~
Amy Lien and Enzo Camacho
slash and burn interlaced with youthful volatility, 2018. HD Video. 1 min and 58 sec
Amy Lien and Enzo Camacho
smog cocktail interlaced with sexy banker, 2018. HD Video
8 mins and 59 sec
The Mycological Twist
Myco Karaoke, 2018 HD Video. 15 min
Jaakko Pallasvuo
Snow (Karaoke Version), 2019. HD Video. 8 min 32 sec
Viktor Timofeev
Pigeons in Rotterdam and Venice, 2016-2018. HD Video 9 min 40 sec
Holly White
Skate Stratford (Green Flash), 2016. HD Video. 3 min 52 sec
Cordova presents fourteen sculptural works by New York based artist Joel Dean, and five drawings on paper by Barcelona-based artist Toni Hervás.
Joel Dean’s works, inverted ships in bottles set on the floor of the booth, have recently been completed (and capped) after a long process of development starting with the artist’s solo exhibition Perfectamundo which took place in January of 2019 at Cordova. In their original presentation, the bottles were displayed half-full of various types of wine, illuminated from dropped neon lights and situated as part of a larger installation looking at the histories of transatlantic trade, and the social and environmental fallout that arose from subsequent globalisation. Since the initial presentation, the wine was poured out, the uncorked bottles were exposed to the elements, causing various degrees of decomposition and/or organic growth to at times obscure the ships, becoming a microcosm of a changing environment, and the potential for a type of reclamation. For the final presentation here, salt has taken the place of the wine, and the process is stopped, both as a preserver and a reference to the oceanic journey; they are now forever corked and the contents housed in the glass bottles are closed ecosystems.
Toni Hervás is an artist who works across media, including painting, sculpture, installation and performance, yet drawing is always a central tenet. Featured on the back wall of the booth is a large-scale, three panel drawing the artist completed in 2013. Its source material is an underwater mermaid show Weeki Wachee Springs in Western Florida. While the narrative of the drawing began at this roadside attraction, it has been lavishly elaborated and clashed with a mythological story into a cosmos of its own. Submerged, floating and flying, the human, animal and fantastic beings that populate the dense drawing give a glimpse into Hervas’ meticulous and imaginative mind. This drawing was the backbone of a group of related works, including an album and a performance in Fundacio Miro, and has been shown in various venues including Fabra i Coats Arts Center and La Casa Encendida. For the new works on paper the artist has looked at another cultural phenomena, one that toys with gender, power and violence and that he himself partakes in, Roller Derby. The artist is interested in the contact sport but also its feminist and gender non-conforming history, where non-masc identifying people were the central figures for many years, who only recently allowed men to form their own teams. In November of 2018 the artist accompanied his team (The Rockanrollaz) to the European tournament in Amsterdam and made several photographs that have been used as reference. We find these sexually charged drawings where, through contact, bodies abstract into one another, hung on iron with custom made magnets.
Together the works on display give insight into worlds; geo-political, environmental, fantastic, homo-erotic, as viewers we are on the outside looking in.
Cordova presenta catorce obras escultóricas del artista neoyorquino Joel Dean, y cinco dibujos sobre papel del artista barcelonés Toni Hervás.
Las obras de Joel Dean, barcos invertidos en botellas colocadas en el suelo del stand, han sido recientemente completadas (y tapadas) tras un largo proceso de desarrollo que comenzó con la exposición individual del artista Perfectamundo que tuvo lugar en enero de 2019 en Córdoba. En su presentación original, las botellas se mostraban medio llenas de varios tipos de vino, iluminadas con luces de neón caídas y situadas como parte de una instalación más amplia que analizaba las historias del comercio transatlántico, y las consecuencias sociales y medioambientales que surgieron de la posterior globalización. Desde la presentación inicial, el vino se vertió, las botellas descorchadas se expusieron a la intemperie, provocando diversos grados de descomposición y/o crecimiento orgánico que a veces oscurecen los barcos, convirtiéndose en un microcosmos de un entorno cambiante, y el potencial de un tipo de reclamación. Para la presentación final aquí, la sal ha tomado el lugar del vino, y el proceso se detiene, tanto como un conservador como una referencia al viaje oceánico; ahora están para siempre encorchados y el contenido alojado en las botellas de vidrio son ecosistemas cerrados.
Toni Hervás es un artista que trabaja con distintos medios, como la pintura, la escultura, la instalación y la performance, pero el dibujo es siempre un elemento central. En la pared del fondo del stand hay un dibujo a gran escala de tres paneles que el artista realizó en 2013. Su material de partida es un espectáculo de sirenas submarinas en Weeki Wachee Springs, en el oeste de Florida. Aunque la narrativa del dibujo comenzó en esta atracción de carretera, se ha elaborado profusamente y se ha enfrentado a una historia mitológica en un cosmos propio. Sumergidos, flotando y volando, los seres humanos, animales y fantásticos que pueblan el denso dibujo dejan entrever la mente meticulosa e imaginativa de Hervás. Este dibujo fue la columna vertebral de un grupo de obras relacionadas, incluyendo un álbum y una performance en la Fundación Miró, y ha sido expuesto en varios lugares, incluyendo el Centro de Artes Fabra i Coats y La Casa Encendida. Para las nuevas obras sobre papel, el artista se ha fijado en otro fenómeno cultural que juega con el género, el poder y la violencia y en el que él mismo participa, el Roller Derby. Al artista le interesa este deporte de contacto, pero también su historia feminista y de inconformismo de género, donde las personas que no se identifican como hombres fueron las figuras centrales durante muchos años, que solo recientemente permitieron a los hombres formar sus propios equipos. En noviembre de 2018 el artista acompañó a su equipo (The Rockanrollaz) al torneo europeo de Ámsterdam e hizo varias fotografías que han servido de referencia. Encontramos estos dibujos con carga sexual en los que, a través del contacto, los cuerpos se abstraen unos en otros, colgados en hierro con imanes hechos a medida.
En conjunto, las obras expuestas ofrecen una visión de mundos: geopolíticos, medioambientales, fantásticos, homoeróticos; como espectadores, estamos en el exterior mirando hacia dentro.
Cordova presenta catorze obres escultòriques de l'artista novaiorquès Joel Dean, i cinc dibuixos sobre paper de l'artista barceloní Toni Hervás.
Les obres de Joel Dean, vaixells invertits en ampolles col·locades en el sòl de l'estand, han estat recentment completades (i tapades) després d'un llarg procés de desenvolupament que va començar amb l'exposició individual de l'artista Perfectamundo que va tenir lloc al gener de 2019 a Còrdova. En la seva presentació original, les ampolles es mostraven mig plenes de diversos tipus de vi, il·luminades amb llums de neó caigudes i situades com a part d'una instal·lació més àmplia que analitzava les històries del comerç transatlàntic, i les conseqüències socials i mediambientals que van sorgir de la posterior globalització. Des de la presentació inicial, el vi es va abocar, les ampolles destapades es van exposar a la intempèrie, provocant diversos graus de descomposició i/o creixement orgànic que a vegades enfosqueixen els vaixells, convertint-se en un microcosmos d'un entorn canviant, i el potencial d'una mena de reclamació. Per a la presentació final aquí, la sal ha pres el lloc del vi, i el procés es deté, tant com un conservador com una referència al viatge oceànic; ara estan per sempre encorchados i el contingut allotjat en les ampolles de vidre són ecosistemes tancats.
Toni Hervás és un artista que treballa amb diferents mitjans, com la pintura, l'escultura, la instal·lació i la performance, però el dibuix és sempre un element central. En la paret del fons de l'estand hi ha un dibuix a gran escala de tres panells que l'artista va realitzar en 2013. El seu material de partida és un espectacle de sirenes submarines en Weeki Wachee Springs, en l'oest de Florida. Encara que la narrativa del dibuix va començar en aquesta atracció de carretera, s'ha elaborat profusament i s'ha enfrontat a una història mitològica en un cosmos propi. Submergits, surant i volant, els éssers humans, animals i fantàstics que poblen el dens dibuix deixen entreveure la ment meticulosa i imaginativa d'Hervás. Aquest dibuix va ser la columna vertebral d'un grup d'obres relacionades, incloent-hi un àlbum i una performance en la Fundació Miró, i ha estat exposat en diversos llocs, incloent-hi el Centre d'Arts Fabra i Coats i La Casa Encesa. Per a les noves obres sobre paper, l'artista s'ha fixat en un altre fenomen cultural que juga amb el gènere, el poder i la violència i en el qual ell mateix participa, el Roller Derby. A l'artista li interessa aquest esport de contacte, però també la seva història feminista i d'inconformisme de gènere, on les persones que no s'identifiquen com a homes van ser les figures centrals durant molts anys, que només recentment van permetre als homes formar els seus propis equips. Al novembre de 2018 l'artista va acompanyar al seu equip (The Rockanrollaz) al torneig europeu d'Amsterdam i va fer diverses fotografies que han servit de referència. Trobem aquests dibuixos amb càrrega sexual en els quals, a través del contacte, els cossos s'abstreuen els uns en els altres, penjats en ferro amb imants fets a mida.
En conjunt, les obres exposades ofereixen una visió de mons: geopolítics, mediambientals, fantàstics, homoeròtics; com a espectadors, estem en l'exterior mirant cap a dins.
I heard a heartbeat down in the black hole
I’ve been hovering above the giant quicksand fields of darkness
sittin on this little light beam of mine
I’ve been looking down
past the doorsteps of the ghost of space and time,
and the gravitational gateway of goneness
Staring into the heaviest mightiest black!
When I listen hard, I can hear a pulsational sound
Something like a heartbeat
Did you keep on keeping on friend?
In that blind, cast away place?
some place we thought living couldn’t be?
and seeing couldn’t see?
Some place so blind, and black and beyond there’d be no saving we?
That old flag still down on my flagpole…
But I could almost swear I feel some mechanism of some rhythm
coming from way down in that black hole
My heart’s in the bright place
So I’m uncurling my rope of hope
I’ll hope long and hard
to stretch this rope past time
so I can climb down to you
I’ve never been very scared of ghosts and such
If we don’t come out
I hope you’ll love me enough
to teach me to see in blindness
and I’ll still love you if you’ve changed
sometimes we need to transform to understand life better
To date Lewis’ practice has largely been anchored in the process of healing personal, historical and collective traumas through labor. Her works—in sculpture, textile and otherwise—are borne of deeply embodied processes such as scavenging, sewing, collecting and carving. These are practices that are at once physically hard-won and rooted in a concern with a material and spiritual resourcefulness that has long been significant to black cultural production. Lewis’ work in the studio is motivated by asking how and why it is that peoples in the diaspora wander, seek and gather. What does the tendency toward collecting, archiving and stitching together represent in us as a people? What are the ways in which these impulses—to imagine, to assemble, to tell stories—has been and continues to be generative, transforming spaces of trauma and erasure into spaces of healing, creativity and exchange?
Tau Lewis’ and Patty Kelly’s collaboration at Cordova locates itself in the cosmos, reflecting on the possibilities of outer space as a locus of both past and future, and considering the space beyond earth as holding imaginary territories where ancestors live. A large quilt work anchors the space, depicting a sequence of pathways and patterns along with remnants of earthly objects and beings, ‘the black hole’. Constructed out of recycled garments and scavenged metal bits, it ponders the affective histories of the materials, and what life exists inside ‘the black hole’. On the gallery floor, Kelly draws an appropriately galactic environment, in which the celestial object is activated.
Escuché un latido en el agujero negro
He estado flotando sobre las gigantescas arenas movedizas de la oscuridad
sentada en mi pequeño rayo de luz
He estado mirando hacia abajo
Pasadas las puertas de los fantasmas del espacio y del tiempo,
y la puerta gravitacional de la muerte
¡Mirando al negro más fuerte y poderoso!
Cuando escucho con atención, puedo oír pulsaciones
Algo así como el latido del corazón
¿Siguiste manteniéndote como amigo?
¿En ese lugar ciego y abandonado?
¿Lugar del pensábamos que no se podía vivir?
¿y ver que no se podía ver?
¿Un lugar tan ciego, y negro y más allá no habrá un salvarnos?
Esa vieja bandera sigue en mi asta....
Pero casi podría jurar que siento el mecanismo de algún ritmo
Que viene de bien abajo en ese agujero negro
Mi corazón está en el lugar brillante
Así que desenrollo mi cuerda de esperanza
Que espero que sea larga y dura
para estirar esta cuerda más allá del tiempo
para que pueda bajar hasta ti
Nunca me han asustado los fantasmas y demás.
Si no salimos de aquí
Espero que me quieras lo suficiente
para enseñarme a ver en la ceguera
y te seguiré queriendo si has cambiado
a veces necesitamos transformarnos para entender mejor la vida
Hasta la fecha, la práctica de Lewis se ha basado en el proceso de curación de traumas personales, históricos y colectivos a través del trabajo. Sus piezas —esculturas, textiles y otros medios— se basan en procesos fundamentalmente encarnados como barrer, coser, recoger y tallar. Prácticas de oficio y esfuerzo físico, enraizadas en la preocupación por los recursos materiales y espirituales que han sido importantes para la producción cultural negra. El trabajo de estudio de Lewis es motivado por la pregunta de cómo y por qué la gente de la diáspora deambula, busca y se reúne. ¿Qué representa en nosotros como pueblo la tendencia a coleccionar, archivar y coser juntos? ¿Cuáles son las formas en que estos impulsos —imaginar, reunir, contar historias— han sido y siguen siendo generadores, transformando espacios de trauma y borrado en espacios de sanación, creatividad e intercambio?
La colaboración de Tau Lewis y Patty Kelly en Cordova se sitúa en el cosmos, reflexionando sobre las posibilidades del espacio exterior como un lugar del pasado y del futuro, considerando el espacio más allá de la tierra como un territorio imaginario donde viven los antepasados. Una gran colcha ancla la sala, representando una secuencia de senderos y patrones junto con los restos de objetos y seres terrenales, “el agujero negro”. Construida a partir de prendas de vestir recicladas y trozos de metal escarbados, reflexiona sobre las historias afectivas de los materiales y sobre qué vida existe dentro “del agujero negro”. En el suelo de la galería, Kelly dibuja y se apropia de un espacio galáctico en el cual el objeto celestial es activado.
Vaig escoltar un batec en el forat negre
He estat surant sobre les gegantesques sorres movedisses de la foscor
asseguda en el meu petit raig de llum
He estat mirant cap avall
Passades les portes dels fantasmes de l'espai i del temps,
i la porta gravitacional de la mort
Mirant al negre més fort i poderós!
Quan escolto amb atenció, puc sentir pulsacions
Alguna cosa així com el batec del cor
Siguiste mantenint-te com a amic?
En aquest lloc cec i abandonat?
Lloc del pensàvem que no es podia viure?
i veure que no es podia veure?
Un lloc tan cec, i negre i més enllà no hi haurà un salvar-nos?
Aquesta vella bandera segueix en la meva asta....
Però gairebé podria jurar que sento el mecanisme d'algun ritme
Que ve de bé a baix en aquest forat negre
El meu cor està en el lloc brillant
Així que desenrotllo la meva corda d'esperança
Que espero que sigui llarga i dura
per a estirar aquesta corda més enllà del temps
perquè pugui baixar fins tu
Mai m'han espantat els fantasmes i altres.
Si no sortim d'aquí
Espero que em vulguis prou
per a ensenyar-me a veure en la ceguesa
i et continuaré volent si has canviat
a vegades necessitem transformar-nos per a entendre millor la vida
Fins avui, la pràctica de Lewis s'ha basat en el procés de curació de traumes personals, històrics i col·lectius a través del treball. Les seves peces —escultures, tèxtils i altres mitjans— es basen en processos fonamentalment encarnats com escombrar, cosir, recollir i tallar. Pràctiques d'ofici i esforç físic, arrelades en la preocupació pels recursos materials i espirituals que han estat importants per a la producció cultural negra. El treball d'estudi de Lewis és motivat per la pregunta de com i per què la gent de la diàspora deambula, cerca i es reuneix. Què representa en nosaltres com a poble la tendència a col·leccionar, arxivar i cosir junts? Quines són les formes en què aquests impulsos —imaginar, reunir, contar històries— han estat i continuen sent generadors, transformant espais de trauma i esborrat en espais de sanació, creativitat i intercanvi?
La col·laboració de Tau Lewis i Patty Kelly en Cordova se situa en el cosmos, reflexionant sobre les possibilitats de l'espai exterior com un lloc del passat i del futur, considerant l'espai més enllà de la terra com un territori imaginari on viuen els avantpassats. Un gran cobertor ancora la sala, representant una seqüència de senderes i patrons juntament amb les restes d'objectes i éssers terrenals, “el forat negre”. Construïda a partir de peces de vestir reciclades i trossos de metall furgats, reflexiona sobre les històries afectives dels materials i sobre quina vida existeix dins “del forat negre”. En el sòl de la galeria, Kelly dibuixa i s'apropia d'un espai galàctic en el qual l'objecte celestial és activat.
Yesterday she brought me a bag of dates together with her favorite walnuts. We cut the dates in half, took the seeds out and stuffed the walnuts in. She cut and I stuffed, and sometimes she stuffed and I cut. We worked for hours, we have to be prepared enough for this coming winter.
The next day we buried the seeds underground in the southeast corner of my room. The corner in which I’d sleep habitually. She said she can smell the sweet stickiness from the corner and from my hair when I was twisting in my pillows. Everyday she’d have three stuffed dates and I’d have four and sometimes four and a half.
She changes this thing in the house to annoy me, and I’m annoyed and I change it back, and she changes this other thing in the house to annoy the other, and the other is annoyed and changes it back, and then she tells what happened to some others and they think it is funny, but me and the other hear it and do not think it is funny, but we can’t change it back.
low fresh water flow is a solo exhibition by Pin Hui Chen, an artist who lives in Taipei, Taiwan. Chen has produced a site specific installation in the gallery, developed slowly and comprised of diverse materials mostly accumulated during her stay in Barcelona. The installation contains both larger material interventions, reconfigurations and arrangements and almost unnoticeable subtle gestures through which Chen creates an environment to house a story. The narrative she forms into being is partially fiction and partially sourced from her own life and like much of her work touches on intimacy, relationships, transparency, secrecy, obscurity and opaqueness.
Special thanks to Bar Project for hosting Pin in their residency program.
Ayer, ella me trajo una bolsa de dátiles junto sus nueces favoritas. Cortamos los dátiles a la mitad, quitamos las semillas y rellenamos las nueces. Ella cortaba y yo rellenaba, y a veces ella rellenaba y yo cortaba. Trabajábamos por horas, tenemos que prepararnos para el invierno que viene.
Al día siguiente enterramos las semillas bajo tierra, en la esquina del sureste de mi habitación. La esquina en la que habitualmente duermo. Ella dijo que podía oler la dulce pegajosidad de la esquina y de mi pelo cuando me retorcía en mis almohadas. Ella tomaba tres dátiles rellenos cada día y yo cuatro, y a veces hasta cuatro y medio.
Ella cambia esta cosa en la casa para molestarme, y me molesta y yo la vuelvo a cambiar, y ella cambia otra cosa en la casa para molestar la otra, y la otra se molesta y la vuelve a cambiar, y entonces ella cuenta qué ha pasado a otros y piensan que es divertido, pero yo y la otra la oímos y no pensamos que sea divertido, pero no podemos volver a cambiarla.
low fresh water flow es una exposición individual de Pin Hui Chen, artista que vive y trabaja en Taipei, Taiwán. Chen, ha producido una instalación site-specific en la galería, lentamente desarrollada y compuesta por materiales diversos, acumulados durante su estancia en Barcelona. La instalación contiene en ambos, grandes intervenciones, configuraciones y arreglos materiales, y casi imperceptibles gestos sutiles, a través de los cuales Chen crea un escenario donde habitar una historia. La narrativa que forma es parte ficción, parte basada en su propia vida, y como la mayoría de su trabajo, se acerca a la intimidad, las relaciones, la transparencia, el secretismo, la oscuridad y la opacidad.
Mil gracias a Bar Projects por hospedar a Pin en su programa de residencia.
Ahir, ella em va portar una bossa de dàtils junt les seves nous favorites. Tallem els dàtils a la meitat, llevem les llavors i emplenem les nous. Ella tallava i jo emplenava, i a vegades ella emplenava i jo tallava. Treballàvem per hores, hem de preparar-nos per a l'hivern que ve.
L'endemà enterrem les llavors sota terra, a la cantonada del sud-est de la meva habitació. La cantonada en la qual habitualment dormo. Ella va dir que podia fer olor el dolç enfigassament de la cantonada i del meu pèl quan em retorçava en els meus coixins. Ella prenia tres dàtils farcits cada dia i jo quatre, i a vegades fins a quatre i mig.
Ella canvia aquesta cosa a la casa per a molestar-me, i em molesta i jo la torno a canviar, i ella canvia una altra cosa a la casa per a molestar l'altra, i l'altra es molesta i la torna a canviar, i llavors ella explica què ha passat a uns altres i pensen que és divertit, però jo i l'altra la sentim i no pensem que sigui divertit, però no podem tornar a canviar-la.
low fresh water flow és una exposició individual de Pin Hui Chen, artista que viu i treballa a Taipei, Taiwan. Chen, ha produït una instal·lació site-*specific en la galeria, lentament desenvolupada i composta per materials diversos, acumulats durant la seva estada a Barcelona. La instal·lació conté en tots dos, grans intervencions, configuracions i arranjaments materials, i gairebé imperceptibles gestos subtils, a través dels quals Chen crea un escenari on habitar una història. La narrativa que forma és parteix ficció, part basada en la seva pròpia vida, i com la majoria del seu treball, s'acosta a la intimitat, les relacions, la transparència, el secretisme, la foscor i l'opacitat.
Mil gràcies a Bar Projects per allotjar a Pin en el seu programa de residència.
This solo exhibition Trace or Save 20% (Igual y Rival) by Pepo Salazar is curated in collaboration with The Green Parrot.
“Will it cost the world's savings to transform humans and will we be left with one creature at the end?”
On May 27, 1995, during a dressage competition, the actor Christopher Reeve was thrown from his horse, Eastern Express, nicknamed “Buck”. Witnesses said that the horse made a refusal while beginning the third fence jump and suddenly stopped. Reeve fell forward off the horse. He landed head first on the far side of the fence, shattering his first and second vertebrae. This cervical spinal injury paralyzed him from the neck down and halted his ability to breathe without the assistance of a respirator.
At the time of the accident, Reeve was best known for his role as Superman in the original Superman film series, which began in 1978. While preparing for the role he’d rejected the idea of wearing fake muscles under the Superman suit and instead opted to go through an intense two-month training regimen that former British weightlifting champion David Prowse supervised. Prowse, also an actor, performed the physical component of the role of Darth Vader in the original Star Wars films, the first of which premiered a year prior to Superman in 1977.
The vocal component of Darth Vader was performed by James Earl Jones, a 47 year old actor from Arkabutla, Mississippi. Jones suffered a stutter for most of his childhood, and accounts that the affliction was so bad that he was effectively a mute from his first day of school through the year he entered high school, when Jones’s teacher, Donald Crouch, took an interest in his poetry and encouraged him to end his silence.
“The ultimate source of light no longer shines itself, but rather lets another shine.”
Perfectamundo, 2019
Found objects, wine
Dimensions variable
Fertile, 2019
Earth
Dimensions variable
“Will it cost the world’s savings to transform humans and will we be left with one creature at the end?”
A finales del siglo veinte, el día 27 del Mayo de 1995, el actor Christopher Reeve fue arrojado de su caballo, Eastern Express, llamado “Buck”. Los espectadores dijeron que el caballo se negó a saltar la tercera valla y frenó en seco. Reeve se cayó delante del caballo, de cabeza, al lado de la valla,, aplastando sus dos primeras vértebras. Aquella herida espinal paralizó su cuerpo, de cuello abajo, y detuvo su habilidad a respirar sin ayuda de una máquina de respiración.
En el momento del accidente, Reeve era mayormente conocido por su papel como Superman en la serie original que empezó el año 1978. Mientras se preparaba para el papel, Reeve rechazó la idea de usar músculos falsos debajo del traje Superman, optando por sumergirse en un régimen de intenso entrenamiento durante dos meses, supervisado por el campeón de levantamiento de pesas David Prowse quien también era un actor. Prowse había realizado partes físicas para el papel de Darth Vader en Star Wars, la primera película que se estrenó un año antes que Superman en el 1977.
Las partes vocales de Darth Vader fueron activadas por James Earl Jones, un actor de 47 años de Arkabutla, Mississippi. Jones padeció tartamudez durante la mayor parte de su infancia, y cuenta que la aflicción fue tal, que permaneció mudo desde su primera día de escuela hasta el año que entró en secundaria, cuando la profesora de Jones, Donald Crouch, se interesó en la poesía de Jones y le animó a acabar su silencio.
“The ultimate source of light no longer shines itself, but rather lets another shine.”
Perfectamundo, 2019
Objetos encontrados, vino
Dimensions variables
Fertile, 2019
Tiera
Dimensions variables
“Will it cost the world’s savings to transform humans and will we be left with one creature at the end?”
A la fi del segle vint, el dia 27 del Maig de 1995, l'actor Christopher Reeve va ser llançat del seu cavall, Eastern Express, anomenat “Buck”. Els espectadors van dir que el cavall es va negar a saltar la tercera tanca i va frenar en sec. Reeve va caure davant del cavall, de cap, al costat de la tanca,, aixafant les seves dues primeres vèrtebres. Aquella ferida espinal va paralitzar el seu cos, de coll a baix, i va detenir la seva habilitat a respirar sense l'ajuda d'una màquina de respiració.
En el moment de l'accident, Reeve era majorment conegut pel seu paper com Superman en la sèrie original que va començar l'any 1978. Mentre es preparava per al paper, Reeve va rebutjar la idea d'usar músculs falsos sota el vestit Superman, optant per submergir-se en un règim d'intens entrenament durant dos mesos, supervisat pel campió d'aixecament de pesos David Prowse qui també era un actor. Prowse havia realitzat parts físiques per al paper de Darth Vader en Star Wars, la primera pel·lícula que es va estrenar un any abans que Superman en el 1977.
Les parts vocals de Darth Vader van ser activades per James Earl Jones, un actor de 47 anys de Arkabutla, Mississipí. Jones va patir quequesa durant la major part de la seva infància, i compte que l'aflicció va ser tal, que va romandre mut des del seu primera dia d'escola fins a l'any que va entrar en secundària, quan la professora de Jones, Donald Crouch, es va interessar en la poesia de Jones i li va animar a acabar el seu silenci.
“The ultimate source of light no longer shines itself, but rather lets another shine.”
Perfectamundo, 2019
Objectes trobats, vi
Dimensions variables
Fertile, 2019
Terra
Dimensions variables
31.8.2018-8.9.2018
Hopes and dreams for the future: Amy Lien and Enzo Camacho in collaboration with Harry Burke
Hopes and dreams for the future is an installation by Amy Lien & Enzo Camacho in collaboration with Harry Burke. It is comprised of experimental collages, produced on site, which emerged from shared dreams of anti-capitalist and decolonial futures. Hung, facing streetwards, on Cordova’s storefront windows, the artworks are best viewed at night.
The collages contain three layers of text and image on rice paper, conjoined by rice glue. An initial layer contains watercolour and ink line reproductions of the Catalan Gothic painting Crucifixion of Saint Peter, produced circa 1400 A.D. by Pere Serra. This depicts Saint Peter crucified upside down so as not to imitate Christ. With attention paid to the relations between the subjects and objects that surround the central icon, the image has been deconstructed by the artists, who speculate upon the question of how to organize an overturned visual order. Currently on view at the Museu Nacional d'Art de Catalunya, the painting predates the unification of Spain and the modern era of European imperial aggression.
A second layer interweaves quotations taken from a comparative reading of two texts. These are Indonesian president Sukarno’s opening address to the Bandung Conference, a meeting of Asian and African states that took place in April 1955, and an interview with Fred Moten and Stefano Harney by Cristina Rivera Garza, Marta Malo, and Juan Pablo Anaya, conducted on the occasion of their recent translation of Moten and Harney’s co-authored book The Undercommons: Fugitive Planning & Black Study from English into Spanish. (A notion of deformational study, as articulated in The Undercommons, guides the production of the collages more generally.) Written, respectively, by a leader of state and by insurgent intellectuals across a gulf of sixty years, the texts reveal the shifting imperatives of living in violence’s aftermath. Although radically different horizons of hope are invoked, a commonality emerges in the insistence upon “an impossible reparation.”
A last layer features original poetry handwritten upon segments of circular sheets of paper. A hesitant, fractured voice reflects anxieties about envisioning the future, a process deeply entangled with the existence of the subject herself as a colonial project. Yet still, through collective disidentification with this (Moten and Harney: “Writing alone, by and as oneself, leads to brokenness. Writing together can generate incompleteness.”), perhaps different forms of relation can be reinitiated, and the continuity of colonialism tentatively challenged.
Esperanzas y sueños para el futuro es una instalación de Amy Lien y Enzo Camacho en colaboración con Harry Burke. Está compuesto de collages experimentales, producidos in situ, que son el resultado de sueños compartidos de anticolonialista y decolonial futuros. Colgadas en los escaparates frontales de la galería Cordova y encaradas a la calle, es en la noche donde se da la mejor hora para ver estas obras.
Los collages contienen tres capas de texto e imagen sobre papel de arroz, unidas por pegamento de arroz. Una capa inicial contiene acuarela y reproducciones en línea de tinta del cuadro gótico catalán Crucifixión de San Pedro, producida circa 1400 A.C. por Pere Serra. Esta obra representa a San Pedro crucificado boca abajo para evitar la imitación de Cristo. Con la atención puesta en las relaciones entre los sujetos y los objetos que rodean el icono central, la imagen ha sido deconstruida por los artistas, quienes especulan sobre la cuestión de cómo organizar un orden visual volcado. Actualmente expuesta en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, la pintura precede a la unificación de España y la Era Moderna de las agresiones de la Europa Imperial.
Una segunda capa entreteje citas tomadas de una lectura comparada de dos textos. Éstos son el discurso de apertura del presidente de Indonesia, Sukarno, en la Conferencia de Bandung, una reunión de estados asiáticos y africanos que tuvo lugar en abril de 1955, y una entrevista con Fred Moten y Stefano Harney por Cristina Rivera Garza, Marta Malo y Juan Pablo Anaya, realizada con motivo de su reciente traducción del libro de Moten y Harney The Undercommons: Fugitive Planning & Black Study, del inglés al español. (Una noción de estudio de-formativo, tal y como se articula en The Undercommons, guía la producción de los collages de manera más general). Estos textos, escritos respectivamente por el líder de un estado y por unos intelectuales insurgentes en una brecha que comprende sesenta años, los textos revelan los imperativos cambiantes que resultan de vivir en las secuelas de la violencia. Aunque se invocan horizontes de esperanza radicalmente diferentes, algo en común emerge de la insistencia compartida sobre “una reparación imposible”.
Una última capa muestra poesía original escrita a mano sobre hojas de papel circulares. Una voz vacilante y fracturada refleja ansiedades por imaginar el futuro, un proceso profundamente enredado con la existencia de la sujeto como proyecto colonial. Aún así, a través de una desidentificación colectiva con esto (Moten y Harney: “ Escribir solo, por sí mismo y como uno mismo, lleva al quebrantamiento. Escribir juntos puede generar un estado incompleto.”), tal vez un futuro más esperanzador pueda reiniciarse provisionalmente, y podamos detener la continuidad de la colonización. .
Cordova es un espacio de arte contemporáneo fundado en 2016. Ha estado ubicado en la Calle Portugalete, 15 desde 2017.
Esperances i somnis per al futur és una instal·lació d'Amy Lien i Enzo Camacho en col·laboració amb Harry Burke. Està composada de collages experimentals, produïts in situ, que són el resultat de somnis compartits d'anticolonialista i decolonial futurs. Penjades i encarades cap al carrer en els aparadors de la galeria Cordova, és a la nit on es dóna la millor hora per veure aquestes obres.
Els collages contenen tres capes de text i imatge sobre paper d'arròs, unides per cola d'arròs. Una capa inicial conté aquarel·la i reproduccions en línia de tinta de la pintura gòtica catalana Crucifixió de Sant Pere, produïda circa 1400 A.C. per Pere Serra. Aquesta obra representa a Sant Pere crucificat cap per avall per no imitar Crist. Amb l'atenció posada en les relacions entre els subjectes i els objectes que envolten la icona central, la imatge ha estat deconstruïda pels artistes, els quals especulen sobre la qüestió de com organitzar un ordre visual bolcat. Actualment exposada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, la pintura precedeix a la unificació d'Espanya i l'Era Moderna de les agressions de l'Europa Imperial.
Una segona capa entreteixeix cites preses d'una lectura comparada de dos textos. Aquests són el discurs d'obertura del president d'Indonèsia, Sukarno, a la Conferència de Bandung, una reunió d'estats asiàtics i africans que va tenir lloc a l'abril de 1955, i una entrevista amb Fred Moten i Stefano Harney per Cristina Rivera Garza, Marta Malo i Joan Pau Anaya, realitzada amb motiu de la seva recent traducció del llibre de Moten i Harney The Undercommons: Fugitive Planning & Black Study, de l'anglès a l'espanyol. (Una noció d'estudi deformatiu, tal com s'articula en The Undercommons, guia la producció dels collages de manera més general). Escrites respectivament pel líder d'un estat i per uns intel·lectuals insurgents en una bretxa que comprèn seixanta anys, els textos revelen els imperatius canviants que resulten de viure en les seqüeles de la violència. Encara que s'invoquen horitzons d'esperança radicalment diferents, alguna cosa en comú emergeix de la insistència compartida sobre "una reparació impossible".
Una última capa mostra poesia original escrita a mà sobre fulls de paper circulars. Una veu vacil·lant i fracturada reflecteix ansietats per imaginar el futur, un procés profundament enredat amb l'existència de la subjecte com a projecte colonial. Tot i així, a través d'una desidentificació col·lectiva amb això (Moten i Harney: "Escriure sol, per si mateix i com un mateix, porta al trencament. Escriure junts pot generar un estat incomplet."), potser un futur més esperançador es pugui reiniciar provisionalment, i puguem detenir la continuïtat de la colonització.
Cordova és un espai d'art contemporani fundat el 2016. Ha estat situat al Carrer Portugalete, 15 des del 2017.
PART 1: OPENING
Hi everyone, this is Sgàire Wood speaking. This piece is entitled Puppy Love.
Much like this performance, my coming out was messy, poorly planned and made everyone in the room very uncomfortable. It was Summer 2008 and I was pubescing at a rate that no man woman or child could ever dream of controlling. Change was in the air. The banking crisis hadn’t quite happened yet, Kosovo had formally declared independence from Serbia to mixed responses from the international community and Katy Perry was telling the world that she kissed a girl and liked it. I thought, if Katy and Kosovo can do it…why can’t I?
{ QUINCY JONES - SOUL BOSSA NOVA }
{ CONNIE FRANCIS - WHERE THE BOYS ARE }
“I was in the winter of my life
And the men I met along the road were my only summer
At night I fell asleep with visions of myself dancing and laughing and crying with them
Three years down the line of being on an endless world tour and my memories of them were the only things that sustained me
And my only real happy times
I was a singer
Not a very popular one
I once had dreams of becoming a beautiful poet
But upon an unfortunate series of events saw those dreams dashed and divided like a million stars in the night sky
That I wished on over and over again, sparkling and broken
But I didn’t really mind because I knew that it takes getting everything you ever wanted and then losing it to know what true freedom is
When the people I used to know found out what I had been doing how I had been living, they asked me why, but there’s no use in talking to people who have a home
They have no idea what its like to seek safety in other people
For home to be wherever you lie your head
I was always an unusual girl
My mother told me that I had a chameleon soul
No moral compass pointing me due north
No fixed personality
Just an inner indecisiveness that was as wide and as wavering as the ocean
And if I said I didn’t plan for it to turn out this way I’d be lying
Because I was born to be the other woman
Who belonged to no one
Who belonged to everyone
Who had nothing
Who wanted everything
With a fire for every experience and an obsession for freedom that terrified me to the point that I couldn’t even talk about it
And pushed me to a nomadic point of madness that both dazzled and dizzied me”
* * * * * * *
PART 2: DAD
Throughout my childhood, my father modelled me on himself. The Verne Troyer to his Mike Myers. Any time my hair grew longer than an inch, it was shaven off. I used to put scarves on my head and pout at myself seductively in the mirror for hours on end. I used to tape yarn, tinsel, odd socks to my male dolls’ heads and have them act out all the sophisticated, romantic, feminine escapades that I was being so cruelly denied. When this inevitably became tiresome I moved onto my sister’s old barbies until I had amassed quite a girl gang and one day when I forgot to hide them away after a little roleplaying, I came home from school to find them all in the bin. This one’s for you dad. I love you.
{ BARBRA STREISAND - PAPA CAN YOU HEAR ME }
{ SINITTA - SO MACHO }
{ ELVIS PRESLEY - CAN’T HELP FALLING IN LOVE }
I know what you're thinking... Does every look have a bodysuit underneath? Well that's for me to know and you to find out.
(yes!)
* * * * * * *
PART 3: MUM
My mother cried when I told her I liked boys and kept repeating that she just thought I was sensitive. She cried as she told me that my father wouldn’t react well. She cried because she knew I would have to leave and she didn’t want me to. This one’s for you mum. I love you.
{ DONNY OSMOND - PUPPY LOVE }
{ TRACY BONHAM - MOTHER MOTHER }
{ GLORIA GAYNOR - I AM WHAT I AM }
END
PARTE 1: APERTURA
Hola a todos, esta es Sgàire Wood hablando. Esta pieza se titula Puppy Love.
Al igual que esta performance, mi salida del armario fue desordenada, mal planificada e hizo que todos en el cuarto se sintieran muy incómodos. Era el verano del 2008 y mis cambios en la pubertad ivan a un ritmo que ningún hombre mujer o niño podría soñar con controlar. El cambio estaba en el aire. La crisis bancaria aún no había sucedido, Kosovo había declarado formalmente su independencia de Serbia a las respuestas mixtas de la comunidad internacional y Katy Perry le decía al mundo que había besado a una chica y que le había gustado. Pensé, si Katy y Kosovo pueden hacerlo ... ¿por qué no puedo?
{ QUINCY JONES - SOUL BOSSA NOVA }
{ CONNIE FRANCIS - WHERE THE BOYS ARE }
{ LANA DEL REY - RIDE (INTRO)}
* * * * * * *
PARTE 2: PADRE
Durante mi niñez, mi padre me modeló a su imagen. El Verne Troyer a su Mike Myers. Cada vez que mi cabello creció más de una pulgada, fue rapado. Me solía poner bufandas en mi cabeza y mirame seductoramente en el espejo durante horas y horas. Solía pegar hilo, malla, calcetines extraños a las cabezas de mis muñecas masculinas y hacer que actuaran todas las sofisticadas, románticas y femeninas escapadas que cruelmente me negaban. Cuando esto inevitablemente se volvió tedioso, pasé a las viejas barbies de mi hermana hasta que reuní a una pandilla de chicas y un día, cuando olvidé esconderlas después de un pequeño juego de rol, regresé a casa del colegio para encontrarlas en la basura. Esta es para ti papá. te quiero.
{ BARBRA STREISAND - PAPA CAN YOU HEAR ME }
{ SINITTA - SO MACHO }
{ ELVIS PRESLEY - CAN’T HELP FALLING IN LOVE }
Sé lo que estás pensando ... ¿Tiene cada look un body debajo? Bueno, eso es para que yo lo sepa y para que tu lo descubras.
(Si!)
* * * * * * *
PARTE 3: MADRE
Mi madre lloró cuando le dije que me gustaban los niños y repetía una y otra vez que pensaba que yo solo era sensible. Lloró cuando me dijo que mi padre no reaccionaría bien. Lloró porque sabía que tendría que irme y no quería que lo hiciera. Esta es para ti mamá. te quiero.
{ DONNY OSMOND - PUPPY LOVE }
{ TRACY BONHAM - MOTHER MOTHER }
{ GLORIA GAYNOR - I AM WHAT I AM }
FIN
PARTE 1: APERTURA
Hola a tots, aquesta és Sgàire Wood parlant. Aquesta peça es titula Puppy Love.
Igual que aquesta performance, la meva sortida de l'armari va ser desordenada, mal planificada i va fer que tots en el quart se sentissin molt incòmodes. Era l'estiu del 2008 i els meus canvis en la pubertat ivan a un ritme que cap home dona o nen podria somiar amb controlar. El canvi estava en l'aire. La crisi bancària encara no havia succeït, Kosovo havia declarat formalment la seva independència de Sèrbia a les respostes mixtes de la comunitat internacional i Katy Perry li deia al món que havia besat a una noia i que li havia agradat. Vaig pensar, si Katy i Kosovo poden fer-ho ... per què no puc?
{ QUINCY JONES - SOUL BOSSA NOVA }
{ CONNIE FRANCIS - WHERE THE BOYS ARE }
{ LANA DEL REY - RIDE (INTRO)}
* * * * * * *
PARTE 2: PADRE
Durant la meva infantesa, el meu pare em va modelar a la seva imatge. El Verne Troyer al seu Mike Myers. Cada vegada que el meu cabell va créixer més d'una polzada, va ser rapat. Em solia posar bufandes al meu cap i mirame seductorament en el mirall durant hores i hores. Solia pegar fil, malla, mitjons estranys als caps de les meves nines masculines i fer que actuessin totes les sofisticades, romàntiques i femenines escapades que cruelment em negaven. Quan això inevitablement es va tornar tediós, vaig passar a les velles barbies de la meva germana fins que vaig reunir una colla de noies i un dia, quan vaig oblidar amagar-les després d'un petit joc de rol, vaig tornar a casa del col·legi per a trobar-les en les escombraries. Aquesta és per a tu papà. et vull.
{ BARBRA STREISAND - PAPA CAN YOU HEAR ME }
{ SINITTA - SO MACHO }
{ ELVIS PRESLEY - CAN’T HELP FALLING IN LOVE }
Sé el que estàs pensant... Té cada look un bodi sota? Bé, això és perquè jo ho sàpiga i perquè el teu el descobreixis.
(Si!)
* * * * * * *
PARTE 3: MADRE
La meva mare va plorar quan li vaig dir que m'agradaven els nens i repetia una vegada i una altra que pensava que jo només era sensible. Va plorar quan em va dir que el meu pare no reaccionaria bé. Va plorar perquè sabia que hauria d'anar-me i no volia que ho fes. Aquesta és per a tu mamà. et vull.
{ DONNY OSMOND - PUPPY LOVE }
{ TRACY BONHAM - MOTHER MOTHER }
{ GLORIA GAYNOR - I AM WHAT I AM }
FIN
Comera
Cumerana
Dignefortis
Eutropía
Hulfe
Komina
Kümmernis
Liberata
Liberata y Livrade
Librada
Lisvrade
Livrade
Oncommer
Ontcommene
Ontcommer
Ontkommena
Ontkommer
Reginfledis
Uncumber
Vierge Forte
Vilgefortis
Virgefortis
Virgo-Fortis
Wilgefortis
--
Battle-ax is Beatrix Curran. She is based in Vienna.
Lonely Boys is a music project by Daphne Ahlers and Rosa Rendl. They are based between Berlin and Vienna and have been collaborating together since 2010.
Comera
Cumerana
Dignefortis
Eutropía
Hulfe
Komina
Kümmernis
Liberata
Liberata y Livrade
Librada
Lisvrade
Livrade
Oncommer
Ontcommene
Ontcommer
Ontkommena
Ontkommer
Reginfledis
Uncumber
Vierge Forte
Vilgefortis
Virgefortis
Virgo-Fortis
Wilgefortis
--
Battle-ax es Beatrix Curran. Vive en Viena.
Lonely Boys es un proyecto musical de Daphne Ahlers y Rosa Rendl. Viven entre Berlín y Viena y llevan colaborando juntas desde 2010.
Comera
Cumerana
Dignefortis
Eutropía
Hulfe
Komina
Kümmernis
Liberata
Liberata y Livrade
Librada
Lisvrade
Livrade
Oncommer
Ontcommene
Ontcommer
Ontkommena
Ontkommer
Reginfledis
Uncumber
Vierge Forte
Vilgefortis
Virgefortis
Virgo-Fortis
Wilgefortis
--
Battle-ax és Beatrix Curran. Viu a Viena.
Lonely Boys és un projecte musical de Daphne Ahlers i Rosa Rendl. Viuen entre Berlín i Viena i porten col·laborant juntes des de 2010.
Enemy by Raul Paez is a site specific installation comprised of two distinct sculptural elements. Three metal lines, made from tubes of scrap metal suspended on wires that move through the space, start from different points and then direct towards, and terminate at, the second element, a large sculptural intervention made of a variety of different materials, from petrol to fabric to plaster, which is positioned in the back of the gallery, and whose form could reference either a bed or a human figure reclining. The two front windows of the gallery have been painted black to block the external light and the room is lit only by a series of LED strips. The scene, bathed in a synthetic white LED haze, evokes a nightmarish state and the viewer is left in the aftermath of what looks like the remnants of an accident, or an incident of violence.
Enemy por Raul Paez, es una instalación que consta de dos elementos escultóricos distintos. Tres líneas de metal, hechas de tubos de chatarra suspendidos en cables que se mueven a través del espacio, comienzan desde diferentes puntos que se dirigen y terminan en, el segundo elemento, una intervención escultórica hecha de una variedad de materiales diferentes, de aceite de moto, de tela yeso y vinilo, se sitúa en la parte posterior de la galería, y cuya forma podría hacer referencia a una cama o una figura humana reclinada. Las dos ventanas frontales de la galería se han pintado de negro para bloquear la luz externa y la habitación está iluminada por una serie de tiras de LED. La escena, bañada en una neblina LED sintética blanca, evoca un estado de pesadilla y el espectador se encuentra en lo que parece ser los restos de un accidente o un incidente violento.
Enemy per Raul Paez, és una instal·lació que consta de dos elements escultòrics diferents. Tres línies de metall, fetes de tubs de ferralla suspesos en cables que es mouen a través de l'espai, comencen des de diferents punts que es dirigeixen i acaben en, el segon element, una intervenció escultòrica feta d'una varietat de materials diferents, d'oli de moto, de tela guix i vinil, se situa en la part posterior de la galeria, i la forma de la qual podria fer referència a un llit o una figura humana reclinada. Les dues finestres frontals de la galeria s'han pintat de negre per a bloquejar la llum externa i l'habitació està il·luminada per una sèrie de tires de LED. L'escena, banyada en una boirina LED sintètica blanca, evoca un estat de malson i l'espectador es troba en el que sembla ser les restes d'un accident o un incident violent.
Ladies and Gentlemen: the play you are about to watch is of no great consequence and yet disquieting; the sad tale of someone who reached for the moon and discovered the meaning of a broken heart. Love, that same love that passes with its ironies and tragedies through human lives, on this occasion passes through a distant meadow inhabited by insects – a place where once upon a time life was peaceful and serene. The insects were extremely happy and spent their lives quietly drinking dewdrops and instilling in their children a saintly fear of their gods. They made love naturally, without undue concern. For love was something handed down from father to son like an old and exquisite jewel which the very first insect had received directly form the hand of God. With the same tranquility and sureness with which the flower gives its pollen to the wind, so they gave themselves to love’s sweet pleasure in the lush, green grass. But then one day there was an insect who longed to go beyond such love; who was seized by a vision far removed from his normal way of life. Perhaps he had struggled to read a book of poems abandoned on the grass by one of the few poets who visit the countryside; perhaps he was enraptured by a line, you know the kind: ‘Oh how I love you, impossible dream!’ And so I beg each one of you: do not leave your books of poems in the fields, for they cause the insects immeasurable heartache. The kind of poetry that questions the movements of the stars can be harmful indeed to immature souls. It goes without saying that the lovelorn little creature perished. For the truth is that Love is Death in disguise. How often in our prayer books is that skeleton who wields the scythe depicted as a woman who deceives us and opens the doors to darkness. It is as if Cupid himself sleeps often in the hollow chambers of her skull. And in how many ancient tales does a flower, a kiss, a longing look perform the function of a dagger?
The Butterfly’s Evil Spell, Federico Garcia Lorca
Siera Hyte’s exhibition, Honey Week, features work that implies an audience both human and animal. Hyte’s practice is based in sculpture and performance; though these media usually include reference to a human scale or form, the work in Honey Week alludes to human and non-human bodies alike. By deploying shifts in scale and material meaning, Hyte addresses the phenomenology of multiple conditions of corporeality.
To do so, Hyte has created an installation that confuses the gallery and the space outside of it. The floor covered with clay for her piece, I change with your weather (2018) both continues the dirt of the street outside and recalls the natural spaces from which such clay would come, while still firmly rooting the viewer within the gallery. Taste of red (2017), constructed from emptied Coke bottles, recycled and refilled with red sugar water, functions also as a hummingbird feeder. To ensure an animal audience can access this piece, the gallery’s windows and doors will be kept open during open hours. The result is a viewer experience that opens up into multiple expanses and modes of being—Honey Week employs methods of understanding rooted in the textual and the sensual, affirming the body as a valid site of knowledge as a result.
In creating the works for this show, Hyte took inspiration from Spanish dramatist Federico Garcia Lorca’s first play, The Butterfly’s Evil Spell (1920). In it, a young beetle falls in love with a butterfly; his love unrequited leads to his emotional and existential demise. But the crux of the play lies in the fact that the insects act as people do, and as one reads—or listens or watches—it is easy to forget the characters that live and love and mourn are not human, but bug.
In the play’s prologue, Lorca writes that the beetle’s love and thus undoing is caused, perhaps, by stumbling upon a book of poems left by someone visiting the countryside. Lorca writes, “And so I beg each one of you: do not leave your books of poems in the fields, for they cause the insects immeasurable heartache.” If this is the effect we may have on the insects, what sort may they have on us?
Honey Week achieves what The Butterfly’s Evil Spell does: a sort of effortless empathy of the viewer with the bug or the hummingbird whom Hyte envisions as another audience for her works. Through this explicit choice of audience of such different size and mode of being from a human viewer, she compels the visitor to experience the question: What happens to the body when it tries to engage something explicitly not made for it?
Though Hyte’s use of honey and pollen, as well as her transfiguration of the gallery space as a space populated by the birds and the bees, may evoke in some visions of current posthuman impulses, of a future in which insects inherit the earth, or a present in which health trends co-opt the foods of insects in order to achieve effects meant only for, say, queen bees, Hyte’s work lies cram in a different imagining. Her vision is not one of extinction but of cooperative generation; her goal, one of empathy and connection, not only through metaphor, but also through physical experience and bodily transference.
-Grace Sparapani
Señores: La comedia que vais a escuchar es humilde e inquietante, comedia rota del que quiere arañar a la luna y se araña su corazón, El amor, lo mismo que pasa con sus burlas y sus fracasos por la vida del hombre, pasa en esta ocasión por una escondida pradera poblada de insectos donde hacía mucho tiempo era la vida apacible y serena. Los insectos estaban contentos, sólo se preocupaban de beber tranquilos las gotas de rocío y de educar a sus hijuelos en el santo temor de sus dioses. Se amaban por costumbre y sin preocupaciones. El amor pasaba de padres a hijos como una joya vieja y exquisita que recibiera el primer insecto de las manos de Dios. Con la misma tranquilidad y la certeza que el polen de las flores se entrega al viento, ellos se gozaban del amor bajo la hierba húmeda. Pero un día... hubo un insecto que quiso ir más allá del amor. Se prendó de una visión de algo que estaba muy lejos de su vida... Quizá leyó con mucha dificultad algún libro de versos que dejó abandonado sobre el musgo un poeta de los pocos que van al campo, y se envenenó con aquello de «yo te amo, mujer imposible». Por eso, yo os suplico a todos que no dejéis nunca libros de versos en las praderas, porque podéis causar mucha desolación entre los insectos. La poesía que pregunta por qué se corren las estrellas es muy dañina para las almas sin abrir... Inútil es deciros que el enamorado bichito se murió. ¡Y es que la Muerte se disfraza de Amor! ¡Cuántas veces el enorme esqueleto portador de la guadaña, que vemos pintado en los devocionarios, toma la forma de una mujer para engañarnos y abrirnos las puertas de su sombra! Parece que el niño Cupido duerme muchas veces en las cuencas vacías de su calavera. ¡En cuántas antiguas historietas, una flor, un beso o una mirada hacen el terrible oficio de puñal!
-El Maleficio De La Mariposa, Federico Garcia Lorca
La exposición de Siera Hyte, Honey Week, presenta un trabajo que implica una audiencia humana y animal. La práctica de Hyte consta de escultura y performance; aunque estos medios generalmente incluyen referencias a una escala o forma humana, el trabajo en Honey Week alude a cuerpos humanos y no humanos por igual. Al desplegar cambios en la escala y el significado material, Hyte aborda la fenomenología de múltiples condiciones de corporeidad.
Para hacerlo, Hyte ha creado una instalación que confunde la galería y el espacio fuera de ella. El suelo cubierto con arcilla para su pieza, I change with your weather (2018), hace continuar la suciedad de la calle dentro y recuerda a los espacios naturales de los que proviene la arcilla, mientras que a su vez arraigan al espectador dentro de la galería. Taste of red (2017), construido con botellas vacías de Coca Cola, recicladas y rellenadas con agua roja y azúcar, funciona también como un alimentador de colibríes. Para garantizar que un público animal pueda acceder a esta pieza, las ventanas y puertas de la galería se mantendrán abiertas durante los horarios de apertura de la galería. El resultado es una experiencia del espectador que se abre a múltiples extensiones y modos de ser: Honey Week emplea métodos de comprensión arraigados en lo textual y lo sensual, afirmando que el cuerpo también es un espacio válido de conocimiento.
Al crear las obras para la exposición, Hyte se inspiró en la primera obra teatral del dramaturgo español, Federico García Lorca, El Maleficio De La Mariposa (1920). En él, un joven escarabajo se enamora de una mariposa; su amor no correspondido conduce a su muerte emocional y existencial. Pero el quid de la obra radica en el hecho de que los insectos actúan como lo hacen las personas, y mientras uno lee, o escucha o mira, se hace más fácil olvidar que los personajes que viven, aman y lloran no son humanos, sino insectos.
En el prólogo de la obra, Lorca escribe que el amor del escarabajo y, por lo tanto, su ruina se debe tal vez, al que el bicho tropezara con un libro de poemas dejado por alguien que visitó el campo. Lorca escribe: "Y les ruego a cada uno de ustedes: no dejen sus libros de poemas en los campos, porque causan un dolor insoportable a los insectos ". Si este es el efecto que podemos tener en los insectos, ¿qué clase de efectos pueden tener ellos en nosotros?.
Honey Week logra lo que El Maleficio De La Mariposa hace: una especie de cómoda empatía del espectador hacia el insecto o el colibrí, que Hyte imagina como otro público más para sus obras. A través de la elección de un público tan diferente en tamaño y modo de ser al de un espectador humano, obliga al visitante a experimentar la pregunta: ¿Qué le sucede al cuerpo cuando intenta entrar en contacto con algo explícitamente no producido para el?
Aunque el uso de miel y polen de Hyte, así como la transfiguración del espacio de la galería como un espacio poblado por pájaros y abejas, puede evocar visiones actuales de impulsos posthumanos, la idea de un futuro en el que los insectos heredan la tierra, o un presente en el que nuevas tendencias en salud cooptan los alimentos de los insectos con el fin de lograr los efectos destinados solo para, por ejemplo, las abejas reina, el trabajo de Hyte se encuentra abarrotado en una imaginario diferente. Su visión no es de extinción sino de una generación cooperativa; su objetivo, uno de empatía y conexión, no solo a través de metáforas, sino también a través de la experiencia física y la transferencia corporal.
-Grace Sparapani
Senyors: La comèdia que escoltareu és humil i inquietant, comèdia trencada del qual vol esgarrapar a la lluna i s'esgarrapa el seu cor, L'amor, el mateix que passa amb les seves burles i els seus fracassos per la vida de l'home, passa en aquesta ocasió per una amagada prada poblada d'insectes on feia molt de temps era la vida afable i serena. Els insectes estaven contents, només es preocupaven de beure tranquils les gotes de rosada i d'educar a les seves *hijuelos en el sant temor dels seus déus. S'estimaven per costum i sense preocupacions. L'amor passava de pares a fills com una joia vella i exquisida que rebés el primer insecte de les mans de Déu. Amb la mateixa tranquil·litat i la certesa que el pol·len de les flors es lliura al vent, ells es gaudien de l'amor sota l'herba humida. Però un dia... va haver-hi un insecte que va voler anar més enllà de l'amor. Es va corprendre d'una visió d'alguna cosa que estava molt lluny de la seva vida... Potser va llegir amb molta dificultat algun llibre de versos que va deixar abandonat sobre la molsa un poeta dels pocs que van al camp, i es va enverinar amb allò de «jo t'estimo, dona impossible». Per això, jo us suplico a tots que no deixeu mai llibres de versos en les prades, perquè podeu causar molta desolació entre els insectes. La poesia que pregunta per què es corren les estrelles és molt nociva per a les ànimes sense obrir... Inútil és dir-vos que l'enamorat *bichito es va morir. I és que la Mort es disfressa d'Amor! Quantes vegades l'enorme esquelet portador de la dalla, que veiem pintat en els devocionaris, presa la forma d'una dona per a enganyar-nos i obrir-nos les portes de la seva ombra! Sembla que el nen Cupido dorm moltes vegades en les conques buides de la seva calavera. En quantes antigues historietes, una flor, un petó o una mirada fan el terrible ofici de punyal!
-El Maleficio De La Mariposa, Federico Garcia Lorca
L'exposició de Siera Hyte, Honey Week, presenta un treball que implica una audiència humana i animal. La pràctica de Hyte consta d'escultura i performance; encara que aquests mitjans generalment inclouen referències a una escala o forma humana, el treball en Honey Week al·ludeix a cossos humans i no humans per igual. En desplegar canvis en l'escala i el significat material, *Hyte aborda la fenomenologia de múltiples condicions de corporeïtat.
Per a fer-ho, Hyte ha creat una instal·lació que confon la galeria i l'espai fora d'ella. El sòl cobert amb argila per a la seva peça, I change with your weather (2018), fa continuar la brutícia del carrer dins i recorda als espais naturals dels quals prové l'argila, mentre que al seu torn arrelen a l'espectador dins de la galeria. Taste of xarxa (2017), construït amb ampolles buides de Coca-Cola, reciclades i emplenades amb aigua vermella i sucre, funciona també com un alimentador de colibrís. Per a garantir que un públic animal pugui accedir a aquesta peça, les finestres i portes de la galeria es mantindran obertes durant els horaris d'obertura de la galeria. El resultat és una experiència de l'espectador que s'obre a múltiples extensions i maneres de ser: Honey Week empra mètodes de comprensió arrelats en el textual i el sensual, afirmant que el cos també és un espai vàlid de coneixement.
Al crear las obras para la exposición, Hyte se inspiró en la primera obra teatral del dramaturgo español, Federico García Lorca, El Maleficio De La Mariposa (1920). En él, un joven escarabajo se enamora de una mariposa; su amor no correspondido conduce a su muerte emocional y existencial. Pero el quid de la obra radica en el hecho de que los insectos actúan como lo hacen las personas, y mientras uno lee, o escucha o mira, se hace más fácil olvidar que los personajes que viven, aman y lloran no son humanos, sino insectos.
En el pròleg de l'obra, Lorca escriu que l'amor de l'escarabat i, per tant, la seva ruïna es deu tal vegada, al qual la bestiola ensopegava amb un llibre de poemes deixat per algú que va visitar el camp. Lorca escriu: "I els prego a cadascun de vostès: no deixin els seus llibres de poemes en els camps, perquè causen un dolor insuportable als insectes ". Si aquest és l'efecte que podem tenir en els insectes, quina classe d'efectes poden tenir ells en nosaltres?.
Honey Week aconsegueix el que El Malefici De la Papallona fa: una espècie de còmoda empatia de l'espectador cap a l'insecte o el colibrí, que Hyte imagina com un altre públic més per a les seves obres. A través de l'elecció d'un públic tan diferent en grandària i manera de ser al d'un espectador humà, obliga el visitant a experimentar la pregunta: Què li succeeix al cos quan intenta entrar en contacte amb una cosa explícitament no produïda per al?
Encara que l'ús de mel i pol·len de Hyte, així com la transfiguració de l'espai de la galeria com un espai poblat per ocells i abelles, pot evocar visions actuals d'impulsos posthumans, la idea d'un futur en el qual els insectes hereten la terra, o un present en el qual noves tendències en salut coopten els aliments dels insectes amb la finalitat d'aconseguir els efectes destinats només per a, per exemple, les abelles regna, el treball de Hyte es troba abarrotat en una imaginari diferent. La seva visió no és d'extinció sinó d'una generació cooperativa; el seu objectiu, un d'empatia i connexió, no sols a través de metàfores, sinó també a través de l'experiència física i la transferència corporal.
-Grace Sparapani
TOYOTA00 from Lewis Teague Wright on Vimeo.
I remember my tongue thumbing the grain of sand you had passed from your mouth to mine.
The sting of the wind subdued for a moment, leaving the tender story of our footprints.
The problem with a Memory Palace is that we don’t all find solitude in interior voids. Find a place of vivid memory, a place that takes no energy to muster. The sky from the backyard of your childhood home.
For me, my mind map is a sprawling infinite beach on the South Coast of England, pocked and scared with notes, names and memories drawn into the sand. A pristine beach that battles the erasing winds of age. Dotted across the beach are thundering bonfires, crackling driftwood arranged in numerical forms. Each string of numbers, a catalogue reference, a catalyst to the memories scrawled into the sand around the salivating flames. Reciting the mantra of Citronella, Sun Cream, Wet Neoprene. An ultimate melee of smells, activating carnal memories that my mind has buried beneath the ridges of sandbanks, erecting sand castles that shadow their wheezing corpses, crumbling gravestones soon swallowed by the sea.
691169 allows access to my phone and other devices of sensual prosthesis, unlocked by the numerical depiction of my lanky legs poised in fear at an orgy whilst others writhe on the floor in positions of mutual fellatio.
Scale is non-existence in the caverns of the mind, write as small or large as you wish, the bed of the beach forever sprawls.
Recuerdo que mi lengua acariciaba el grano de arena que pasaste de tu boca a la mía. El aguijón del viento disminuyó por un momento, dejando la tierna historia de nuestras huellas.
–
El problema con un Palacio de la Memoria es que no todos encontramos soledad en los vacíos internos. Encuentra un lugar de memoria despierta, un lugar que no requiere energía para reunir. El cielo desde el patio trasero de la casa de tu infancia.
–
Para mí, mi mapa mental es una extensa playa infinita en la costa sur de Inglaterra, miedoso y agujereado con notas, nombres y recuerdos dibujados en la arena. Una playa intacta que lucha contra los vientos borrantes del tiempo. Salpicados a través de la playa hay hogueras tronantes, troncos flotantes dispuestos en formas numéricas. Cada cadena de números, una referencia de catálogo, un catalizador de los recuerdos garabateados en la arena alrededor de las llamas salivantes. Recitando el mantra de Citronella, crema solar, neopreno húmedo. Una última batalla de olores, activan recuerdos carnales que mi mente ha enterrado bajo las crestas de bancos de arena, erigiendo castillos de arena que ensombrecen sus cuerpos resollantes, lápidas desmoronadas que pronto el mar tragó. 691169 permite el acceso a mi teléfono y a otros dispositivos de prótesis sensuales, desbloqueados por la representación numérica de mis piernas lánguidas arrumadas con miedo en una orgía, mientras otros se retuercen en el suelo en posiciones de mutua felacion.
–
La escala es inexistente en las cavernas de la mente, escribe tan pequeño o tan grande como desees, el lecho de la playa siempre se extiende.
Record que la meva llengua acariciava el gra de sorra que vas passar de la teva boca a la meva. L'agulló del vent va disminuir per un moment, deixant la tendra història de les nostres petjades.
–
El problema amb un Palau de la Memòria és que no tots trobem solitud en els buits interns. Troba un lloc de memòria desperta, un lloc que no requereix energia per a reunir. El cel des del pati posterior de la casa de la teva infància.
–
Per a mi, el meu mapa mental és una extensa platja infinita en la costa sud d'Anglaterra, poregós i foradat amb notes, noms i records dibuixats en la sorra. Una platja intacta que lluita contra els vents borrantes del temps. Esquitxats a través de la platja hi ha fogueres tronantes, troncs flotants disposats en formes numèriques. Cada cadena de números, una referència de catàleg, un catalitzador dels records gargotejats en la sorra al voltant de les flames salivantes. Recitant el mantra de Citronella, crema solar, neoprè humit. Una última batalla d'olors, activen records carnals que la meva ment ha enterrat sota les crestes de bancs de sorra, erigint castells de sorra que aombren els seus cossos resollantes, làpides enfonsades que aviat la mar va empassar. 691169 permet l'accés al meu telèfon i a altres dispositius de pròtesis sensuals, desbloquejats per la representació numèrica de les meves cames lànguides arrumadas amb por en una orgia, mentre uns altres es retorcen en el sòl en posicions de mútua felacion.
–
L'escala és inexistent en les cavernes de la ment, escriu tan petit o tan gran com desitgis, el llit de la platja sempre s'estén.
We could see the orange dome in the near distance, smaller than its name suggested; newspaper painted with the words “still open” was taped on a burnt-out car, painted orange, sitting out front.
On the bike trailer we had a crate of dusty, but still drinkable, capri-sun, and we were looking forward to seeing what Orange World had to offer in exchange. It would mostly be much of the same; sugary orange drinks seemed to be the most prevalent orange-related food, and they preserved really well. There would also be real oranges. We had already seen some on the trees along the side of the road, we could have helped ourselves but had decided to wait.
Of course, oranges weren’t really the point; Orange World was the only info spot for miles. There would probably be a computer, maybe some solar power. It would be somewhere to exchange news and somewhere to hang out for a few days in the company of new people.
Pudimos ver el domo naranja en la distancia próxima, más pequeño de lo que sugería su nombre; había un periódico pintado con las palabras "todavía abierto" pegado a un automóvil quemado, pintado de color naranja, estacionado al frente del lugar.
En el remolque de la bicicleta teníamos una caja polvorienta, pero aún bebible de capri-sun, y estábamos ansiosos por ver lo que Orange World tenía para ofrecer a cambio. Sería más o menos lo mismo; bebidas azucaradas de naranja que parecían ser las más prevalentes dentro de las comidas de tipo naranja, y se preservan muy bien. También habría naranjas reales. Ya habíamos visto algunas en los árboles a lo largo del camino, podríamos habernos cojido algunas pero habíamos decidido esperar.
Por supuesto, las naranjas no eran realmente el foco; Orange World fue el único punto de información en kilómetros. Probablemente habría una computadora, tal vez algo de energía solar. Sería un lugar para intercambiar noticias y un lugar donde pasar el rato en compañía de gente nueva.
Vam poder veure el dom taronja en la distància pròxima, més petit del que suggeria el seu nom; hi havia un periòdic pintat amb les paraules "encara obert" pegat a un automòbil cremat, pintat de color taronja, estacionat al capdavant del lloc.
En el remolc de la bicicleta teníem una caixa polsosa, però encara bebible de capri-*sun, i estàvem ansiosos per veure el que Orange World tenia per a oferir a canvi. Seria més o menys el mateix; begudes ensucrades de taronja que semblaven ser les més prevalents dins dels menjars de tipus taronja, i es preserven molt bé. També hi hauria taronges reals. Ja havíem vist algunes en els arbres al llarg del camí, podríem haver-nos cojido algunes però havíem decidit esperar.
Per descomptat, les taronges no eren realment el focus; Orange World va ser l'únic punt d'informació en quilòmetres. Probablement hi hauria una computadora, tal vegada una mica d'energia solar. Seria un lloc per a intercanviar notícies i un lloc on passar l'estona en companyia de gent nova.
I’m living with the daily death in Iraq. I am referring to these massacres, sectarian killings, migration, forced displacement, death by suicide bombs, and the killing by identity. I think that art is not only about producing beauty, but it’s wider.
-Mohammed Abd Alwasi
Comprised of twelve photographs, this show skims the surface of Mohammed Abd Alwasi’s general practice and focuses tightly on images he made of his sculptures or assembled objects. Working most commonly in performance, Abd Alwasi usually makes site-specific pieces in and around the city of Hilla, Iraq, where he lives, located about 100 km south of Baghdad near the ancient ruins of Babylon. This region is situated directly in a tumultuous conflict zone and has been the site of numerous atrociously violent attacks since 2003 which have killed thousands of people and all but flattened much of the city. Generally he longs for peace and works through art in an attempt to speak the truth of his situation, and of the situation in this region, seemingly in a state of perpetual civil war. Seeing as the performances are very much rooted in their location, the images on display here function more as entry points: like isolated props from a piece of theater, they provide an addendum to his larger project.
Estoy viviendo con la muerte diaria en Iraq. Me refiero a estas masacres, asesinatos sectarios, migración, desplazamiento forzado, muerte por bombas suicidas y el asesinato por identidad. Creo que el arte no se trata solo de producir belleza, sino que es más amplio.
-Mohammed Abd Alwasi
Compuesto por doce fotografías, esta exposición roza la superficie de la práctica de Mohammed Abd Alwasi y se enfoca principalmente en las imágenes que realizó de sus esculturas y objetos ensamblados.
Trabajando principalmente con performance, Abd Alwasi crea generalmente piezas site - specific, dentro y alrededor de la ciudad de Hilla, Iraq, donde vive ubicada a unos 100 km al sur de Bagdad cerca de las antiguas ruinas de Babilonia. Esta región está situada directamente en una zona de conflicto tumultuoso y ha sido escenario de numerosos ataques violentos y atroces desde el 2003, donde se han matado a miles de personas y arrasado gran parte de la ciudad. Generalmente Alwasi anhela la paz y trabaja a través del arte en un intento por hablar sobre la verdad de su situación y de la situación de esta región, lugar en un estado de aparente guerra civil perpetua. Como sus performances están muy arraigadas a su ubicación, las imágenes que se exponen aquí funcionan más como puntos de entrada: como accesorios aislados de una pieza de teatro, proporcionando una adición a su proyecto más grande.
Estic vivint amb la mort diària a l'Iraq. Em refereixo a aquestes massacres, assassinats sectaris, migració, desplaçament forçat, mort per bombes suïcides i l'assassinat per identitat. Crec que l'art no es tracta només de produir bellesa, sinó que és més ampli.
-Mohammed Abd Alwasi
Compost per dotze fotografies, aquesta exposició frega la superfície de la pràctica de Mohammed Abd Alwasi i s'enfoca principalment en les imatges que va realitzar de les seves escultures i objectes assemblats. Treballant principalment amb performance, Abd Alwasi crea generalment peces site - specific, dins i al voltant de la ciutat de Hilla, l'Iraq, on viu situada a uns 100 km al sud de Bagdad prop de les antigues ruïnes de Babilònia. Aquesta regió està situada directament en una zona de conflicte tumultuós i ha estat escenari de nombrosos atacs violents i atroços des del 2003, on s'han matat a milers de persones i arrasat gran part de la ciutat. Generalment Alwasi anhela la pau i treballa a través de l'art en un intent per parlar sobre la veritat de la seva situació i de la situació d'aquesta regió, lloc en un estat d'aparent guerra civil perpètua. Com els seus performances estan molt arrelades a la seva ubicació, les imatges que s'exposen aquí funcionen més com a punts d'entrada: com a accessoris aïllats d'una peça de teatre, proporcionant una addició al seu projecte més gran.
But if individuals - the people themselves - are truly the source of each nation’s authority, it follows that humanity as a whole rather than any nation is the highest source of authority.
-Garry Davis
World Guards inaugurates a new series by Mathis Gasser, that will develop over time in the spirit of both his In The Museum and Regulators series. This new body of work takes its title from a term coined in Garry Davis and Greg Guma’s 1992 book Passport to Freedom. Disillusioned with the perpetual condition of global warfare and the often conflicting interests of nations, Davis advocated —in this book and through various associated political actions, including the creation of a ‘World Passport’— to dismantle the nation-state in its current form as a self ruling individual entity and proposed a singular global government, which would in its idealized form; eliminate documents “that permit the continuous consolidation of… power” (passports, visas, permits etc.); regulate environmental degradation as one worldwide interconnected condition; and create peace and stability by truly serving the needs of all global citizens without nationalistic hierarchy.
The exhibition and performance, although informed by Davis’ ideas, is grounded equally through current geo-political conflict, environmental disaster, fantasy, film, and science fiction. Gasser orchestrates the performance as an encounter between three figures and respectively and their corresponding sculptures and objects; the hazmat suited scientist; the time-traveler; and a human wearing a shirt with a United Nations logo. The last character represents the potentiality of a global representative institution like the UN to actively facilitate a coexistence between humans and earth itself, irrespective of national interests. The work materializes and at times breaks from the limits of, our terrestrial reality and imagines a coalescence between forces, of and outside of, this world and time.
The performance features the artist Mathis Gasser, Leila Amacker and Tamara Renee Davidson with a song by Lu Rois.
Pero si los individuos -el propio pueblo- son realmente la fuente de la autoridad de cada nación, se deduce que la humanidad en su conjunto, más que cualquier nación, es la más alta fuente de autoridad.
-Garry Davis
World Guards inaugura una nueva serie de Mathis Gasser, que se desarrollará con el tiempo en el espíritu de sus series In The Museum y Regulators. Este nuevo conjunto de obras toma su título de un término acuñado en el libro de Garry Davis y Greg Guma de 1992, Passport to Freedom. Desilusionado con la condición perpetua de la guerra global y los intereses a menudo conflictivos de las naciones, Davis abogó -en este libro y a través de varias acciones políticas asociadas, incluyendo la creación de un "Pasaporte Mundial"- por desmantelar el estado-nación en su forma actual como entidad individual autogobernante y propuso un gobierno global singular, que en su forma idealizada; eliminaría los documentos "que permiten la continua consolidación del... poder" (pasaportes, visados, permisos, etc. ); regularía la degradación del medio ambiente como una condición interconectada a nivel mundial; y crearía paz y estabilidad sirviendo realmente a las necesidades de todos los ciudadanos globales sin jerarquía nacionalista.
La exposición y la performance, aunque se inspiran en las ideas de Davis, se basan igualmente en el conflicto geopolítico actual, el desastre medioambiental, la fantasía, el cine y la ciencia ficción. Gasser organiza la performance como un encuentro entre tres figuras y, respectivamente, sus correspondientes esculturas y objetos: el científico con traje de materiales peligrosos, el viajero en el tiempo y un humano que lleva una camiseta con el logotipo de las Naciones Unidas. El último personaje representa la potencialidad de una institución representativa mundial como la ONU para facilitar activamente la coexistencia entre los seres humanos y la propia Tierra, independientemente de los intereses nacionales. La obra materializa, y a veces rompe, los límites de nuestra realidad terrestre e imagina una coalescencia entre fuerzas, de y fuera de, este mundo y tiempo.
La actuación cuenta con la participación de los artistas Mathis Gasser, Leila Amacker y Tamara Renee Davidson con una canción de Lu Rois.
Pero si los individuos -el propio pueblo- son realmente la fuente de la autoridad de cada nación, se deduce que la humanidad en su conjunto, más que cualquier nación, es la más alta fuente de autoridad.
-Garry Davis
World Guards inaugura una nova sèrie de Mathis Gasser, que es desenvoluparà amb el temps en l'esperit de les seves sèries In The Museum i Regulators. Aquest nou conjunt d'obres pren el seu títol d'un terme encunyat en el llibre de Garry Davis i Greg Guma de 1992, Passport to Freedom. Desil·lusionat amb la condició perpètua de la guerra global i els interessos sovint conflictius de les nacions, Davis va advocar -en aquest llibre i a través de diverses accions polítiques associades, incloent la creació d'un "Passaport Mundial"- per desmantellar l'estat-nació en la seva forma actual com a entitat individual autogovernant i va proposar un govern global singular, que en la seva forma idealitzada; eliminaria els documents "que permeten la contínua consolidació del... poder" (passaports, visats, permisos, etc. ); regularia la degradació del medi ambient com una condició interconnectada a nivell mundial; i crearia pau i estabilitat servint realment a les necessitats de tots els ciutadans globals sense jerarquia nacionalista.
World Guards inaugura una nova sèrie de Mathis Gasser, que es desenvoluparà amb el temps en l'esperit de les seves sèries In The Museum i Regulators. Aquest nou conjunt d'obres pren el seu títol d'un terme encunyat en el llibre de Garry Davis i Greg Guma de 1992, Passport to Freedom. Desil·lusionat amb la condició perpètua de la guerra global i els interessos sovint conflictius de les nacions, Davis va advocar -en aquest llibre i a través de diverses accions polítiques associades, incloent la creació d'un "Passaport Mundial"- per desmantellar l'estat-nació en la seva forma actual com a entitat individual autogovernant i va proposar un govern global singular, que en la seva forma idealitzada; eliminaria els documents "que permeten la contínua consolidació del... poder" (passaports, visats, permisos, etc. ); regularia la degradació del medi ambient com una condició interconnectada a nivell mundial; i crearia pau i estabilitat servint realment a les necessitats de tots els ciutadans globals sense jerarquia nacionalista.
L'actuació compta amb la participació dels artistes Mathis Gasser, Leila Amacker i Tamara Renee Davidson amb una cançó de Dl. Rois.
a new sound and video installation by Felix Melia. This work is produced and presented across two venues simultaneously: Jupiter Woods in London and Cordova in Vienna.
The show centers on a dialogue depicting the dissolution of a long distance relationship. It explores inherited cultural behaviors and the prescriptive narratives engendered within the environments we move through and around, and their impact on the ability of the individual to express and communicate. The architectures of the two galleries – both of which also function as domestic spaces – become the embodiments of physical and psychological distance as the conversation intensifies and the pressure of language builds around strained efforts at being ‘true to oneself’.
In the apparent absence of a body to receive them, words hang in the air, waiting for a response. The gaps are filled with more disembodied voices, their words spoken and sometimes sung – a version of ‘All of Me’ – a song about romantic devotion, the lyrics of which describe violent, physical undoing – resonates throughout both galleries. When the body is made inaccessible, obscured by representations, and images have supplanted the expression of some deeper emotional self, that self is set adrift, impossible to quantify, identify, or express in isolation. Instead, it is dispersed amongst the objects, surfaces and spaces it inhabits.
I like you better in the pink dress. She had a lazy-lotus-eye. She waves. She cocked her head. Nonchalant. Eating pancakes with your hands. Stuffing one dollar bills into your pockets. He stared at the fruit stand. Moons and salads. Wanting to be happy. Imagine floating above the treetops. In our beautiful balloon. A unique present. Thank you again and again and again. You gave it. A sure-fire a gift. A real dad. You feel familiar. You enter a gentle curvy bend. You swing hard with a more forgiving club. Higher flight. He will bask. Basking. A woo woo woo opportunity presents itself. Ten months away. Goods and Services. Goods and Services. We took so many free rides to the mall. These coins were so hot. We wanted to sit. We stood instead. We shipped things. We waited for the mail. A few steps back. Water features. A continuous flow. She rushes over. She appears vulgar. A clean cut image. Meeting you in 15 min. Waiting for the time to pass. Waiting for the day to end. Clipping your loose nose hairs. Having a cocktail or a beer with parm encrusted chicken, baked. Sharing tacos with your boyfriend. That’s terrific, how shall we do this? She was an animal. Denis pauses dramatically. One of them was named Denis. It was her very stable younger brother. She wasn’t really sure about his love life. No sex. Well yes but no. Laughing laughing laughing. Birds land on your shoulder. Killing time. Laying on the floor next to a stuffed animal. Letting your hair get greasy. Dying you hair. Ordering coke with ice. Living longer then you can afford. Burying your hamster in the yard. Digging it up. Looking at it. Eating pie surrounded by fish tanks. Some very long years. Laying in the dark staring at the picture frames beside your bed. Something pressing against your leg. A duck. Do you have money for food? Do you have a tender lover? He dresses like this. Dear everybody. Dear everybody, but no one was listening. You’re standing next to a shitty red car, wearing sandals. You paint your toes.
Facing the elements. The stench of summer trash melting - in this city. She was having a life. Being safe. No music. No fish. No profits. He had a bed. With real benefits. He had a bed, unless we gave it away.
Bring a mop for the broken toilet. Be a ghost. Your cart is bursting. Momma! Momma! A nod and then a shrug. Trying to remain calm. Trying to look serious and older. Licking your lips. A little praise for a better life. Frantically wiping away moisture around your eyes. Head in the cloud. Freshly cut grass. Mosquitoes buzzing towards skin. Being different from us. “Us”. Having sex in a parking lot, with the windows open. Stars. Principals. Proper names. A useless dinner ethos. Wearing baggy pants. Toothless man. Shirt tails flying out the sides.
HULLABALOO
2017
Suitcase, Chinese lucky cats, plastic bowl, sand, gold coins, cigarette butts
Lazy blind eyes
2017
Lounge cushion, dog chew toys, scented dog waste bag, painted towel, paint, pastel
Titty Dress
2017
Painted beach dress, rope
Untitled (Wall Drawings)
2017
Pastel & pencil
Foyer
Arguments
Onyeka Igwe, Ed Lehan, Georgie Nettell
Paint
Arguments
Onyeka Igwe, Ed Lehan
HD Video, silent.
Distorted Thinking
Georgie Nettell
Colour Wave Print
Gallery
Negative Escalation
Georgie Nettell
Colour Wave Print.w
Binary Opposition
Georgie Nettell
Colour Wave Print.
Arguments
Onyeka Igwe, Ed Lehan
HD Video, silent.
Irreconcilable Differences
Georgie Nettell
Colour Wave Print.
Arguments
Onyeka Igwe, Ed Lehan
HD Video, silent.
Kitchen
Legitimate Rage
Georgie Nettell
Colour Wave Print.
CREATOR(s)
The termite mound is collectively built. The termites return to their hive after feeding with their intestines full of grass and wood; their excrement is then assembled, in a joint effort with the other termites, to make the basis of their living structure. Once the feces has been processed and chewed and put into place the termites seed the walls with a fungus that grows and connects the segments, filling the gaps and adhering the sections together like a mortar between bricks. The termites’ process of consumption is directly proportional to the process of construction thus the mound is an inhabitable embodiment of a portion of the survival cycle and functions for the termites as both process and form.
After fertilization, a pregnant mother’s body similarly becomes both a home and source of life. The body is the form through which the baby is nourished and sustained. The body, the womb, the breasts, the cervix adapt and expand in order firstly to accommodate and feed during pregnancy and then secondly to give birth and sustain life afterwards. All of the actions of consumption and recovery that were once solely owned by the mother – eating, sleeping, drinking etc. – now become, at least partially, in service of something(one) else: the unborn and born child and the body as home and provider. The terms that were individual become plural.
DESTROYER(s)
As resilient and condensed as the mound is, these structures are extremely susceptible to rain and can – during a heavy downpour – be destroyed within minutes. Paradoxically the termites’ vitality and the stability of the mound's construction are also dependent on the same rain.
Once the child is born, the mother’s process of decision-making and her mobility and sense of autonomy, all of which were once,, like her consumption, ostensibly individual endeavors, become shared. Forever changed, now no longer I but we; together they begin the process of dependency and (mutual) negotiation. The child demands an insatiable amount of the mother in order for it to constitute itself. The mother must come to terms with an absolution of a sense of herself in service of the establishment of someone else.
NEWS FROM NOWHERE
News From Nowhere is a built environment that addresses this paradoxical condition, and the struggle between making and undoing. Jones delimits this site through a triangulation of: a declarative written word ‘Yalancılar’ (Turkish for liars) registered legible from the outside balcony, an elongated undulating sandcastle structure, and the remnants of upheaval, thrown stones and smashed tomatoes. Jones materially and conceptually references both the construction of the termite mound and the process of mothering; the former as a stand in for the city and the universally experienced process of living together, and the later an acutely personally process, identifiable to some (mothers) first hand and others only by proxy. This diorama operates through a shift in scale, and the room holds the citadel and (like and the mound or the womb) it expands, develops and swells and is put in direct contact with the violence of upheaval (the rain the destruction of self). The work advocates for a utopic stability born out of agitation and instability; the moment when the space is dismantled and pulled open wide enough allow what we want to have happen, to happen.
Some of the towers will need to be rebuilt at times. Giant Sequoias require heat from fire to regenerate.